Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Filosofia Quina cosa és la realitat Qualsevol descripció és una interpretació

Qualsevol descripció és una interpretació

Actualment ningú no nega que qualsevol forma de coneixement no és una simple reproducció del món, sinó la seva construcció, més o menys conscient i subjectiva, produïda al subjecte.

Qualsevol descripció implica aquell que descriu, és una reelaboració. La realitat és coneguda quan els seus detalls són organitzats segons un jerarquia de formes significatives per al subjecte; és a dir, són construïdes segons el seu ús i la seva practicitat. Una cosa esdevé "cosa" només quan assumeix un significat, quan és retallada del fons, del context i dels rumors entre els quals necessàriament es col·loca.

Les paraules no són una simple reproducció mental de les coses que designen. Des d’aquesta perspectiva, les idees de semblança, ordre, atzar, causa, temps, espai, etc. assumeixen un aspecte problemàtic. No es limiten a indicar aspectes abstractes de la realitat, com voldria la convicció ingènua, sinó que apareixen com esquemes mentals a través dels quals la ment humana pensa i construeix el món.

En termes generals la percepció del subjecte sobre quina cosa sigui la realitat depèn de la seva configuració biològica, dels sistemes perceptius que regulen la seva relació amb el món, de estructures mentals en part heretades genèticament... I del llenguatge.

 

Informació i vida

witgensteinManuel Martínez va publicar un article d'opinió al Diari de Sabadell del dimarts, 11 d'octubre del 2011, en el qual mostra que el llenguatge crea la realitat en nombrar-la, seguint el pensament de Wittgenstein, un dels filòsofs més importants del segle XX. I és que, segons aquest filòsof, els límits del llenguatge són els límits del meu món. A continuació us presento l'article sencer i us convido a aprofundir una mica més en el pensament de Witgenstein:

Algunos físicos empiezan a vislumbrar una explicación sobre el origen de la vida y la materia según la cual este sería la información y no los meros procesos químicos. Hace tiempo, algunos filósofos y filólogos explicaban que el lenguaje no era un simple intento simbólico de reflejar la realidad sino que la creaba al nombrarla. Uno y otro planteamiento nos pueden ayudar a entender el verdadero mal del lenguaje político y económico vigentes: la realidad neurótica, vociferante o eufemística que funda. El físico australiano Paul Davies mantiene que el misterioso origen de la vida y la materia está en la información, no sólo en los procesos químicos. En sus palabras (cito de una entrevista que le hizo Eduardo Punset, titánico y apasionado divulgador al que tanto debemos quienes no hemos disfrutado de una buena formación científica) «Creo que la vida no aparece mezclando los productos químicos adecuados de forma correcta. Una célula viva no es una fórmula mágica, es un sistema de procesamiento y de réplica de la información. Creo que el secreto de la vida radica en entender la información. (…) Yo creo que ahora existe un movimiento que concibe la información como la magnitud primaria y la materia como algo que emerge de un entendimiento correcto de la información».

El estimulante enfoque -muy paradójico y recursivo por otro lado- me resulta, sin embargo, muy familiar en el ámbito filológico, en el que me siento más seguro. En efecto, en la línea del lúcido análisis lingüístico y filosófico que inauguró Witgenstein y su único, que yo sepa, seguidor español, el filólogo Ramón Trujillo, el único significado de las palabras es el que crea su uso. Entre las consecuencias tremendas que esto tiene está la de que es el lenguaje el que crea la realidad al nombrarla. Las lenguas, así, no serían esos pálidos reflejos simbólicos, metáforas o metonimias, de las cosas del mundo real que, de por sí, están ahí fuera al alcance, como si dijéramos, de los dedos de nuestros signos. El presentimiento de que esto es así lo encontré no hace mucho en un análisis periodístico sobre la marcha de la economía. Era especialmente inteligente en su planteamiento y didáctica. Venía a decir, justamente, que la acumulación de «textos» (entendido en un sentido amplia: informaciones, rumores, crónicas o reflexiones en los Medios o en los conciliábulos de la calle o los parlamentos) que presentaban a Francia o Alemania como los malos de la película que podríamos llamar «Europa contra el Déficit» estaban creando, de hecho, esa realidad al nombrarla. Y, como consecuencia, se ha extendido como evidencia entre la gente del estado llano tanto como entre los entendidos.

Es sintomático, por ejemplo, que, de las siete funciones del lenguaje de las que habló el hoy preterido Roman Jakobson, desaparece sistemáticamente de todos los manuales escolares la función mágica que explicaba, en el fondo, la cualidad primordial -tan inquietante- del lenguaje humano. Las otras seis, mucho más obvias y menos «peligrosas», la recordarán mis lectores de los consabidos primeros temas de la asignatura de Lengua. John Austin, otro sabio olvidado, merodeó también por estos territorios en sus exhaustivas investigaciones sobre lo que llamaba «performatives sentences», las frases que hacen cosas, como se tradujo en español: frases del tipo «yo prometo» en las que decir es hacer directamente, frases cuyo único significado es su simple enunciación… Le faltó al ilustre filósofo británico adivinar que así ocurría con el lenguaje todo.

Sea como sea de todo ello, por no hacerme demasiado prolijo ante el sufrido lector, en lo que sí podemos convenir es en que el lenguaje político-económico actual es el mayor paradigma de la función mágica de las palabras, hermanándose en eso con la publicidad, la madre y maestra de todo lenguaje y razón contemporáneos. Los ejemplos de esta transmutación de información en materia de realidad, sin salir de los tópicos políticos, se podrían multiplicar hasta el infinito y cada lector puede escoger los que les resulten más afines o llamativos. En mi parte de penilla compartida por la desaparición de CNN+, por ejemplo -aunque el desamor que siento por la tele ya no tiene remedio- lo que lamento, a la luz de lo anterior, es la desaparición de la materia real que creaba ese canal, una España de personas dialogantes y cordiales, hombres y mujeres cabales con un deseo de verdad, que desaparece con las palabras que la convertían en un ámbito nuevo del mundo. Algo parecido deben sentir, pero en sentido contrario, los que nos agobian con el aviso de las tertulias cainitas y vociferantes que no cesan de crear «materia oscura», al decir de quienes ven esos canales, en una suerte de inútil labor de vigilancia y alerta críticas. Inútil, pues la información (de genes o memes) que configura la materia, crea también sus propias condiciones de vida y sus singulares habitantes.

L'aproximació a la realitat segons Kant

La teoria del coneixement de Kant, selgle XVIII, presentada en la seva Crítica de la raó pura, és un delsgrans fites en la història de la Filosofia.

 

És en aquest punt on la pregunta sobre el coneixement de la realitat es transforma en pregunta sobre la realitat. Dir que el que és real és interpretat significa introduir diversos elements en la reflexió:

D’una banda, allò que seran les aparences dependrà no tan sols de la interpretació personal, sinó de les interpretacions vigents al llarg de la història. Això comporta una indeterminació en terreny de la veritat, ja que si es produeix un conflicte en les interpretacions, hi ha cap criteri que pugui determinar quina és la correcta?

D’altra banda, com que tenim un accés “relativament vedat” a la realitat, és fàcil que es produeixin enganys i errors. En alguns casos, l’equivocació vindrà donada per la incapacitat de conèixer; en d’altres, hi haurà un “interès per enganyar”. És a dir, a l’hora de presentar una interpretació de la realitat, la seducció dels arguments i l’art de la retòrica utilitzada poden portar a l’adhesió a formes de concebre la realitat, sense cap altre fonament que el fet d’haver estat persuadits per mitjà del llenguatge.

Matrix

Matrix és un pel·lícula de ciència-ficció i acció del 1999, escrita i dirigida pels germans Larry i Andy Wachowski.

Thomas A. Anderson (Keanu Reeves) és un programador informàtic de dia i un intrús amb l'alies de Neo de nit. Descobreix que el món en el qual creia viure no és més que una simulació virtual creada per una comunitat de maquines superevolucionades, que ara controlen el planeta, a la qual es troba connectat mitjançant un cable endollat al seu cervell. Els milers de milions de persones que viuen connectades al seu voltant estan sent conreades de la mateixa manera per a poder donar energia a les màquines. Aquesta il·lusió col·lectiva (o simulació interactiva) és coneguda com a Matrix.

El grup de rebels del món real que lidera en Morfeu rescata a Neo de la collita de persones on es trobava pres i li expliquen en què consisteix la realitat: es troben prop de l'any 2199 i la humanitat està esclavitzada per les màquines, que després del desenvolupament de la Intel·ligència Artificial, es van rebel·lar contra els seus creadors i ara empren l'espècie humana com font d'energia.

El món és sempre una interpretació... Millor dit, el món que vivim és una interpretació. I ser-ne conscients dels mecanismes que fem servir és imprescindible per poder viure lliure de prejudicis... Aquesta consciència és una condició per poder gaudir, per poder ser lliures, per poder ser creadors...

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Inici Filosofia Quina cosa és la realitat Qualsevol descripció és una interpretació

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.