Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Psicologia L'estudi de l'ésser humà Bases biològiques del comportament humà

Bases biològiques del comportament humà

El sistema nerviós humà és la base orgànica de la conducta. És la part del cos especialitzada en la recepció, la conducció i la interpretació de les excitacions internes i externes. En l’home, el sistema nerviós fa possible la integració de totes les funcions del seu cos, tot proporcionant unitat i coherència al seu comportament humà.

La neurona i l'impuls nerviós

El sistema nerviós està constituït per unes cèl·lules (cèl·lules nervioses) anomenades neuronesLa neurona ésuna cèl·lula especialitzada que transmet missatges o impulsos nerviosos a altres neurones, glàndules i músculs. Les neurones són dipositàries del secret del funcionament del cervell i, en conseqüència, de la naturalesa de la consciència humana. Coneixem el paper que compleixen en la transmissió dels impulsos nerviosos, i també sabem com funcionen alguns circuits neuronals, però encara queda molt per descobrir sobre el funcionament de la memòria, l'emoció i el pensament, processos tots ells molt més complexos.

Els diferents tipus de neurones del sistema nerviós varien enormement en grandària i forma, però totes tenen certes característiques comunes. Del cos cel·lular o soma, surten unes projeccions anomenades dendrites (del mot grec dendron, que significa «arbre»), que reben els impulsos nerviosos de les neurones adjacents. L'axó és un tub estret que s'estén des del soma i que transmet aquests missatges a altres neurones (o músculs i glàndules). A l'extrem, l'axó es divideix en un determinat nombre de petites ramificacions que acaben en uns petits botons anomenats terminacions sinàptiques.

neurona3

El botó terminal no toca la neurona adjacent, sinó que hi ha un lleuger espai entre aquests botons i el cos cel · lular o les dendrites de la neurona receptora. Aquesta unió s'anomena sinapsi, i l'espai en si s'anomena espai sinàptic. Quan un impuls nerviós viatja a través de l'axó i arriba als botons terminals, provoca la secreció d'un neurotransmissor, una substància química que es difon a través de l'espai sinàptic i estimula la següent neurona, transmetent així l'impuls d'una neurona a una altra . Els axons de moltes neurones formen sinapsis en les dendrites i el cos cel · lular d'una única neurona.

Encara que les neurones posseeixen aquestes característiques comunes, varien molt en grandària i forma. Una neurona de la medul · la espinal pot tenir un axó d'1 o 2 metres de longitud, que vagi des del final de la medul · als músculs del dit gros del peu; una neurona cerebral pot cobrir només unes poques mil · lèsimes de centímetre.

Les neurones es classifiquen en tres categories, depenent de la seva funció general. Les neurones sensorials transmeten els impulsos rebuts pels receptors al sistema nerviós central. Els receptors són cèl·lules especialitzades que es troben en els òrgans sensorials, els músculs, la pell i les articulacions, els que detecten els canvis físics o químics i tradueixen aquests fets en impulsos que viatgen al llarg de les neurones sensorials. Les neurones motores generen senyals originades en el cervell o la medul·la espinal que van als músculs ia les glàndules. Les interneurones reben els senyals de les neurones sensorials i envien els impulsos a altres interneurones oa les neurones motores. Les interneurones es troben únicament en el cervell, els ulls i la medul·la espinal.

Un nervi és un paquet d'axons elongados que comprenen centenars o milers de neurones. Un únic nervi pot estar compost d'axons tant de neurones sensorials com motores. En general, els cossos de les neurones s'agrupen en el sistema nerviós formant grups. En el cervell i en la medul·la espinal, un grup de cossos neuronals rep el nom de nucli. Quan un grup de cossos neuronals que es troba fora del cervell o de la medul·la espinal es diu gangli.

A més de les neurones, el sistema nerviós té un gran nombre de cèl·lules no neuronals, anomenades cèl·lules de glia, i que estan intercalades entre, i sovint al voltant de les neurones. Les cèl·lules de glia són més nombroses que les neurones en una proporció de 9 a 1 i ocupen més de la meitat del volum del cervell. El nom de glia, derivat de la paraula grega «cola», suggereix una de les seves funcions, en concret, el mantenir les neurones al seu lloc. A més, proveeixen de nutrients a les neurones, semblen «mantenir l'ordre» en el cervell recollint i «empaquetant» els productes de rebuig, i fagocitant les neurones mortes i les substàncies estranyes, mantenint així la capacitat de transmissió d'impulsos de les neurones. Així, les cèl·lules glials actuen assistint a les neurones en la seva funció, igual que l'entrenador d'un equip de futbol, que manté els jugadors hidratats al llarg del joc.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

L'impuls nerviós

La informació recorre la neurona en forma d'un impuls nerviós anomenat potencial d'acció: un impuls electroquímic que viatja del cos cel·lular a l'extrem de l'axó. Cada potencial d'acció és el resultat de moviments de molècules elèctricament carregades, conegudes com ions. La velocitat del potencial d'acció en el seu viatge per l'axó pot variar des de 3 a 300 quilòmetres per hora, depenent del diàmetre de l'axó; els més grans solen ser els més ràpids. La velocitat també depèn de si l'axó està cobert d'una capa de mielina. Aquesta capa es compon de cèl·lules glials especialitzades que envolten l'axó, una per una, deixant petits espais entre. Aquests petits espais s'anomenen nòduls de Ranvier. La capa de mielina es presenta especialment en les zones on la transmissió ràpida del potencial d'acció és crítica, com per exemple, en els axons que estimulen els músculs esquelètics. En l'esclerosi múltiple el sistema immune ataca de mielina de l'organisme, provocant greus disfuncions motores.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Els neurotransmissors que afecten a la conducta

S'han identificat més de 70 neurotransmissors diferents, i segurament es descobriran més.

Òbviament, resulta impossible explicar tots els neurotransmissors del sistema nerviós en aquest capítol. En canvi, ens centrarem en uns pocs que influeixen en la conducta.

ACETILCOLINA: L'acetilcolina és present en moltes sinapsis del sistema nerviós. Normalment, és excitadora però també pot actuar com inhibidora, depenent del tipus de molècula receptora que es trobi en la membrana de la neurona postsinàptica. L'acetilcolina és present particularment en una àrea del prosencèfal anomenada hipocamp, que juga un paper fonamental en la formació de nous records. Aquest neurotransmissor és un element clau en la malaltia d'Alzheimer, un trastorn devastador que afecta moltes persones grans, causant alteracions en la memòria i en altres funcions cognitives. En els pacients amb Alzheimer, les neurones del prosencèfal productores d'acetilcolina es degeneren i sintetitzen menys neurotransmissor. Com menys acetilcolina es produeix, més severes són les pèrdues de memòria.

NOREPINEFRINA: La norepinefrina és un neurotransmissor del tipus de les monoamines. És produïda majoritàriament per neurones del troncoencèfal. La cocaïna i les amfetamines prolonguen l'acció de la norepinefrina, alentint la seva reabsorció. A causa d'aquest retard, les neurones receptores s'activen durant un període més llarg de temps, el que produeix els efectes psicoestimulants d'aquestes substàncies. Per contra, el liti augmenta la reabsorció de la norepinefrina, el que deprimeix l'ànim de la persona. Qualsevol substància que provoqui un augment o disminució de la norepinefrina en el cervell està relacionada amb l'excitació o depressió de l'estat d'ànim.

DOPAMINA: La dopamina, també una monoamina, és químicament molt similar a la norepinefrina. L'alliberament de dopamina en certes àrees del cervell produeix intenses sensacions de plaer, i actualment s'està investigant el paper de la dopamina en el desenvolupament de les addiccions. L'existència d'massa dopamina en determinades regions cerebrals pot causar esquizofrènia, i una quantitat insuficient en altres àrees pot degenerar en la malaltia de Parkinson. Els fàrmacs utilitzats per tractar l'esquizofrènia, com la clorpromazina o la clozapina, bloquegen els receptors de la dopamina. Per contra, la L-dopa, un fàrmac que es recepta normalment per tractar la malaltia de Parkinson, augmenta els nivells de dopamina en el cervell.

SEROTONINA: La serotonina és una altra monoamina. Igual que la norepinefrina, la serotonina juga un paper fonamental en la regulació de l'estat d'ànim. Per exemple, s'han associat uns baixos nivells de serotonina amb sentiments depressius. Els inhibidors de la reabsorció de serotonina són antidepressius que augmenten els nivells de serotonina en el cervell, bloquejant la seva reabsorció en les neurones. La fluoxetina (Prozac), la duloxetina (Zimbalta), l'escitalopram (Esertia), etc., Fàrmacs que es prescriuen per a tractar la depressió, són inhibidors de la reabsorció de serotonina. Ja que la serotonina també és important per a la regulació del son i la gana, també s'utilitza en el tractament de la bulímia, que és un trastorn alimentari.

Organització del sistema nerviós

Totes les parts del sistema nerviós estan interrelacionades però tradicionalment considera dividit en dues parts fonamentals. El sistema nerviós central inclou totes les neurones del cervell i de la medul·la espinal. El sistema nerviós perifèric està constituït pels nervis que connecten el cervell i la medul·la espinal amb les altres parts del cos. El sistema nerviós perifèric es divideix així mateix en el sistema somàtic, que porta i porta missatges dels receptors sensorials, els músculs i la superfície corporal, i el sistema autònom, que es comunica amb els òrgans interns i les glàndules.

SNC SNP

Els nervis sensorials del sistema somàtic transmeten informació sobre l'estimulació externa de la pell, músculs i articulacions al sistema nerviós central. Així és com ens assabentem del dolor, la pressió i els canvis de temperatura. Els nervis motors del sistema somàtic porten impulsos des del sistema nerviós central als músculs, on inicien l'acció. Tots els músculs que movem voluntàriament, així com els ajustos involuntaris de la postura i l'equilibri, estan controlats per aquests nervis. Els nervis del sistema autònom van i vénen dels òrgans interns, regulant processos com la respiració, el ritme cardíac i la digestió. El sistema autònom té un paper primordial en les emocions.

La majoria de les fibres nervioses que connecten les diferents parts del cos amb el cervell s'uneixen en la medul·la espinal, on les vèrtebres de l'espina dorsal les protegeixen. La medul·la espinal és extremadament compacta; tan sols té el diàmetre del dit petit. Alguns dels reflexos estímul-resposta més senzills s'executen en el nivell de la medul·la espinal. Un exemple d'això és el reflex de la ròtula. En colpejar el tendó del genoll, els músculs inserits en ell s'estiren; un senyal es transmet des de les cèl·lules sensorials del múscul, a través de les neurones sensorials, i arriba a la medul·la espinal. Allà, les neurones sensorials fan sinapsis directament amb les neurones motores. Aquestes transmeten llavors impulsos de tornada al mateix múscul, fent que aquest es contregui i que la cama s'estengui. Encara que aquesta resposta pugui donar-se únicament en la medul·la espinal sense necessitat de rebre cap input del cervell, també es pot veure afectada per missatges de centres nerviosos superiors. Per exemple, si premem les mans just abans de rebre el cop al genoll, el moviment d'extensió quedarà exagerat; i si imaginem que el genoll no es pot moure just abans que el metge copegi el tendó, és possible inhibir el reflex.

Organització del cervell

Segons MacLean, es pot considerar el cervell humà com configurat en tres capes concèntriques: (1) el nucli central, que regula les nostres accions més primitives, molt importants per a la supervivència (2) el sistema límbic, que controla les nostres emocions i (3) el cervell, que regula els nostres processos intel·lectuals superiors. Utilitzarem el marc organitzatiu de MacLean per explicar les estructures del cervell i les seves respectives funcions. 

  1. El nucli central o tronc encefàlic està compost per cinc estructures: el bulb raquidi, el cerebel, el tàlem, l'hipotàlem i la formació reticular. Controla els actes involuntaris com la tos o l'esternut, així com algunes accions «primitives» que estan sota control voluntari com la respiració, el vòmit, la son, la gana i la set, la regulació de la temperatura i la conducta sexual.
  2. El sistema límbic es troba al voltant del nucli central del cervell i íntimament interconnectat amb l'hipotàlem. És una sèrie d'estructures que semblen imposar controls addicionals sobre algunes de les conductes instintives regulades per l'hipotàlem i el tronc encefàlic. Els animals que posseeixen un sistema límbic rudimentari, com els peixos o els rèptils, s'alimenten, ataquen, fugen i es reprodueixen mitjançant conductes estereotipades. En els mamífers, el sistema límbic sembla inhibir alguns d'aquests patrons instintius i permet a l'organisme ser més flexible i adaptar-se millor als canvis de l'entorn. El sistema límbic també participa en la conducta emocional. L'amígdala, una estructura amb forma ametllada a l'interior del cervell, és essencial en les emocions, com ara la por. Per exemple, els micos amb lesió en l'amígdala demostren una marcada reducció de la por. Els humans que pateixen aquest tipus de lesions no reconeixen les expressions facials de por i són incapaços d'aprendre noves respostes a la por.

  3. El cervell està més desenvolupat en els humans que en qualsevol altre organisme. La capa externa del cervell, s'anomena escorça cerebral (o simplement còrtex), de la paraula llatina que significa «escorça». L'escorça d'un cervell preservat és gris perquè està constituïda en la seva major part per cossos neuronals i fibres sense mielina, d'aquí el terme substància gris. L'interior del cervell, per sota de l'escorça, està format majoritàriament per axons mielinizados i té un aspecte blanc (també anomenada substància blanca).

cervellParts

Cadascún dels sistemes sensorials envia informació a àrees específiques de l'escorça. Les respostes motoers, o els moviments de les parts del cos, és controlin per una de les àrees del còrtex. La resta de l'escorça, que no és ni sensorial ni motora, consisteix en àrees d'associació. Aquestes àees ocupen la major part de l'escorça en els humans i participen en la memòria, el pensament i el llenguatge.

El cervell està compost de dos hemisferis, dret i esquerre, que estan connectats entre si per mitjà del cos callós. Són bàsicament simètrics, amb una profunda divisió entre ells que va de davant a enrere. Aixi, ens referim als hemisferis dret i esquerre. Cada hemisferi està dividit en quatre lòbuls -frontal, parietal, occipital i temporal -, àmplies regions de l'escorça cerebral que exerceixen diverses funcions.

Descriure el cervell en tèrmits de tres estructures concèntriques -el nucli central, el sistema límbic i el cervell- no vol dir que aquestes estructures siguin l independents. Són més aviat l'anàleg d'una xarxa d'ordinadors, interrelacionats. Cadascuna te unes funcions especialitzades, però han de treballar en combinació per obtenir la major eficàcia.

El sistema nervió autònom

El sistema nerviós perifèric es divideix en dos: el sistema somàtic i el sistema autònom. El sistema somàtic controla els músculs esquelètics i rep informació de la pell, els músculs i de diversos receptors sensorials. El sistema autònom controla les glàndules i els músculs llisos, incloent el cor, els vasos sanguinis i les parets de l'estómac i els intestins. Aquests músculs s'anomenen «llisos» perquè aquest és el seu aspecte sota un microscopi. (Els músculs esquelètics, per contra, tenen un aspecte estriat). El sistema nerviós autònom rep el nom del fet que moltes de les activitats que controla, com la digestió i la circulació, són autònomes o autoregulades, i es mantenen fins i tot quan el subjecte està adormit o inconscient.

El sistema nerviós autònom es divideix en dues branques, la simpàtica i la parasimpàtica, les accions són, en general, antagonistes. El sistema nerviós simpàtic s'activa normalment durant els moments intensos d'alerta, i el sistema nerviós parasimpàtic que s'associa amb la resta de les activitats. Per exemple, el sistema parasimpàtic contreu la pupil·la de l'ull, estimula el flux de saliva i disminueix el ritme cardíac; el sistema simpàtic té, en cada cas, l'efecte contrari. L'equilibri entre els dos sistemes manté l'estat normal de l'organisme (entre l'excitació extrema i la placidesa vegetativa).

La branca simpàtica tendeix a actuar com una unitat. En un moment d'excitació emocional, augmenta la freqüència cardíaca, dilata les artèries dels músculs esquelètics i del cor, tanca les artèries de la pell i dels òrgans de la digestió i produeix transpiració, tot això de forma simultània. També activa certes glàndules endocrines per segregar hormones que augmentin encara més el nivell d'alerta.

En oposició al sistema simpàtic, la branca parasimpàtica tendeix a actuar sobre un òrgan cada vegada. És dominant durant els períodes d'inactivitat, participa en la digestió i, en general, manté les funcions que preserven i protegeixen els recursos corporals. Per exemple, un ritme cardíac i una respiració lents, mantinguts pel sistema nerviós parasimpàtic, requereixen molta menys energia que la freqüència cardíaca ràpida i la respiració agitada, que són conseqüència de l'activació del sistema nerviós simpàtic.

Tot i que ambdós sistemes solen ser antagonistes, hi ha algunes excepcions. El sistema simpàtic és dominant durant episodis de por i excitació, per exemple, però una resposta parasimpàtica a la por molt comú és una descàrrega involuntària de la bufeta o de l'intestí. Un altre exemple és l'acte sexual complet en l'home, que requereix l'erecció (parasimpàtic), seguit de l'ejaculació (simpàtic).

SimpaticoParasimpatico

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

 

Malalties del cervell

L'Alzheimer, el Parkinson, l'esclerosi múltiple i l'esclerosi lateral amiotròfica són els cuatro malalties més caràcterístiques que afecten el cervell humà. No és poden prevenir ja que no és coneix la seva causa. Tampoc no és coneix tractament o curacions per aturar o invertir el deteriorament mental de l'afectat.
Les quatre són malalties progressives que afecten normalment a la gent gran i deixen el malalt incapacitat. A més a més, aquestes quatre malalties tinença tres caràcterístiques psicosocials comuns:
- Les quatre són malalties degeneratives que afecten clarament la personalitat de l'individu.
- El malalt necessita ajuda constant de la família, la qual hi queda involucrada directament, ambel consegüent desgast físic i psíquic.
- Són malalties que tenen un cost económic molt alt, Tant per a les institucions com per a la família.

ALZHEIMER: És la causa principal de demència. Comença gradualment amb símptomes que inclouen dificultats amb la memòria, desorientació espacial, símptomes de depressió, alteracions de l'humor i pèrdua de la noció del transcurs del temps. Poc a poc, el malalt comença a tenir problemes amb feines rutinàries i un decliu de les seves capacitats intel·lectuals. Pot experimentar problemes amb la llengua i alteracions en el comportament o la personalitat. Finalment, el malalt és mostrar profundament apàtic fins que arriba a un estat que no és pot rentar, vestir, caminar o menjar. Acaba al llit i és mor de pneumònia, d'una infecció o de qualsevol altra malaltia.

PARKINSON: Igual que l'Alzheimer, el Parkinson afecta aquelles zones del sistema nerviós encarregades de controlar els actes motors. Actualment se'n desconeix la causa, però sembla ser que, a diferència de l'anterior, l'herència no té un paper gaire important. Els principals símptomes d'aquesta malaltia són: el tremolor, la rigidesa, la lentificació del moviment, el trastorn de l'equilibri i la depressió. Tots ells provoquen la falta d'habilitat per realitzar les activitats de la vida quotidiana. Aixecar-se d'una cadira, escriure, parlar, expassar, caminar, moure els braços, etc. es converteixen en objectius impossibles. Inicialment els símptomes poden ser lleus, però amb el pas del temps empitjoren gradualment fins que poden deixar totalment impossibilitat el malalt. Avui dia, els tractaments mèdics i la rehabilitació només alleugereixen els símptomes.

ESCLEROSI MÚLTIPLE: És una malaltia degenerativa que afecta el sistema nerviós central. Pèrdua de força, defectes de visió, pèrdua de sensibilitat en parts del cos... són alguns de dels primers símptomes de la malaltia. Al començament la malaltia es manifesta en forma de "brots" que desapareixen. La seva variabilitat és tan gran que és impossible predir si més endavant apareixeran símptomes lleus o greus. En alguns casos, la malatia no es desenvolupa durant molt de temps. La complexitat inicial dels primers símptomes, el pronòstic incert, juntament amb la possibilitat de futures greus discapacitats configuren un dramatisme especial a l'entorn de l'esclerosi múltiple.

ESCLEROSI LATERAL AMIOTRÒFICA (ELA): Afecta les cèl·lules (motoneurones) que, des del cervell i la medul·la espinal arriben fins als músculs i els fan contraure voluntàriament. Quan aquestes cel·lules es degeneren perden la capacitat d'estimular els músculs, que es debiliten o es paralitzen fins que s'atrofien. Els primers símptomes normalment són: sensació de cansament, petits tremolors musculars, rampes i pesadesa en alguna extremitat (avegades pot afectar la parla). Amb el temps s'observen dificultats que es realitzen amb les mans o amb les cames: caminar, rentar-se, vestir-se... També es pot estendre als músculs del coll o del tronc i pot provocar problemes per empassar, respirar... L'ELA, a diferència de les altres malalties cerebrals, només ataca les cèl·lules motores i, per tant, no afecta els sentits de la vista, l'oïda, el gust ni el tacte. Tampoc no afecta el cor, l'intestí o les funcions sexuals. El cos es paralitza però les funcions mentals no s'alteren.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Inici Psicologia L'estudi de l'ésser humà Bases biològiques del comportament humà

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.