Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Psicologia L'estudi de l'ésser humà El procés d'hominització

El procés d'hominització

No es pot deixar de tenir en compte que l'ésser humà és una espècie animal que ha sorgit d'un llarg procés evolutiu. D'allí que moltes de les seves característiques siguin compartides amb altres espècies, sobretot amb els anomenats mamífers superiors; i, d'altra banda, també present característiques noves, resultat precisament d'aquesta evolució. És en el context d'aquestes semblances i diferències respecte de les altres espècies que la psicologia també pot trobar informació molt valuosa per explicar les peculiaritats del comportament humà. 

Les primera formes de vida es van originar fa uns 3.500 milions d'anys amb la formació dels primers micro-organismes de constitució simple. Però com van arribar a formar-se aquests primers éssers vius? En què consisteix aquest fenomen que anomenem vida? Els organismes vius estan constituïts pels mateixos elements químics que integren tota la matèria, encara que els més característics de la matèria viva són, entre d'altres, el carboni, el nitrogen, l'oxigen i l'hidrogen. Llavors quina és la diferència entre un tros de matèria inert i insensible i un organisme viu? La diferència no està en els elements que els componen, sinó en la seva proporció i la manera com es combinen, és a dir en la seva estructura.

La vida constitueix un grau de complexitat diferent a la de la matèria inorgànica; cal entendre la vida com un estadi de combinació dels elements químics que permet la sensibilitat, la reproducció i l'intercanvi de matèria amb el medi. És el resultat natural i segurament previsible d'un procés fisicoquímic de reestructuració molecular que va tenir lloc un miler de milions d'anys després de la formació de la Terra.

El camí des de la primera molècula orgànica amb capacitat de reproduir-se fins a l'ésser humà ha estat llarg, d'uns 3.500 milions d'anys (entre el 80 i el 90% de l'edat de la Terra). Durant aquest temps, la major part d'organismes ha viscut en l'aigua. Tan sols en els últims 400 o 500 milions d'anys alguns organismes van abandonar la vida aquàtica i van començar a adaptar-se a la terra. La major part d'aquest temps, la Terra va estar dominada per la presència de rèptils. Els mamífers van aparèixer fa aproximadament 150 milllones d'anys; els primers homínids van aparèixer fa entre 5 i 7 milions d'anys, i l'espècie humana actual fa uns 100.000 anys que existeix. La civilització actual té només uns quants milers d'anys.

evolucion 1Com ha arribat l'ésser humà a ser com és en l'actualitat? Amb el concepte d’hominització fem referència al procés evolutiu de caràcter biològic que va conduir des dels primats antropomorfs a l'aparició dels primers éssers humans. Al llarg d'aquest procés evolutiu es van anant produint modificacions corporals i alteracions cerebrals, que van donar lloc a l'aparició de les capacitats intel·lectuals que diferencien l'ésser humà de la resta d'espècies animals.

L'hominització explica les múltiples interrelacions, interaccions i interferències entre factors genètics, ecològics, praxis (la caça, la recol·lecció,…), cerebrals, socials i culturals que han fet possible l'aparició de l'homo sapiens.

L'hominització és, per tant, un procés multidimensional. El següent esquema mostra alguns dels factors de l'evolució dels homínids cap a l'homo sapiens que acabem de mostrar:

EsquemaHominitzacio

 

Els trets fonamentals del procés d'hominització:

1. Les modificacions corporals relacionades amb la configuració de la pelvis i les cames per caminar; la configuració de les mans, que permet manipular i fabricar utensilis; la reducció de la mandíbula; el creixement de la capacitat del crani i el consegüent desenvolupament del cervell.

2. La fabricació i l'ús sistemàtic d'eines, les quals van ser usades per l'ésser humà per a la seva subsistència.

3. L'aparició i el desenvolupament del llenguatge i la intel · ligència abstractiva i, per tant, de tot allò que va associat: la consciència reflexiva, la imaginació, el raonament ...

4. El desenvolupament de formes de relació social específicament humanes, basades en una intensa actitud cooperativa i en vincles de tipus culturals.

No podem oblidar, però, que som productes de milions d'anys d'evolució de la vida sobre la Terra. Hem estat capaços de crear una cultura molt rica i complexa, però això no nega el nostre origen i la nostra condició d'animals. És a dir, que el present de cadascun de nosaltres, amb les nostres meravelloses possibilitats, és resultat d’un procés que es remunta a l’origen dels temps… Dit d'una altra manera, allò que som actualment és fruit de generacions i generacions d'éssers vius i d'una manera especial de "conviure" que biòlegs com Lynn Margulis anomenen simbiogènesi, i que no és més ni menys que la vida en comú d'organismes diferents entre sí.

L'odissea de l'espècie

El camí des de la primera molècula orgànica amb capacitat de reproduir-se fins a l'ésser humà ha estat llarg, d'uns 3.500 milions d'anys (entre el 80 i el 90% de l'edat de la Terra). Durant aquest temps, la major part d'organismes ha viscut a l'aigua. Tan sols en els últims 400 o 500 milions d'anys alguns organismes van abandonar la vida aquàtica i van començar a adaptar-se a la terra. La major part d'aquest temps, la Terra va estar dominada per la presència de rèptils. Els mamífers van aparèixer fa aproximadament 150 milllones d'anys; els primers homínids van aparèixer fa entre 5 i 7 milions d'anys, i l'espècie humana actual fa uns 100.000 anys que existeix. La civilització actual té només uns quants milers d'anys.

 

Carl Sagan ens presenta les diferents transicions del procés d’evolució biològica a la sèrie Cosmos:

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

El coneixement sobre l'origen i l'evolució dels éssers humans és encara molt fragmentari, incert i obert a controvèrsies que en l'actualitat estan molt lluny de resoldre. No obstant això, a grans trets podríem descriure aquesta evolució de la següent manera:

hominizacion

Els humans provenim d'una branca dels primats que, a través d'una sèrie de transformacions que només coneixem pels fòssils, van desenvolupar les característiques biològiques de l'humà actual. El procés que enllaça els primers primats amb l'homo sapiens-sapiens és d'aproximadament 70 milions d'anys, la qual cosa representa una petitíssima part del temps que va trigar la vida a desenvolupar en el planeta.

Durant el període denominat Miocè, fa uns 15 milions d'anys, va tenir lloc una gran sequera i, de retruc, un retrocés dels boscos. Un gran nombre de primats arborícoles haver de baixar a terra i viure en zones descobertes, on estaven a mercè dels depredadors. Aquells primats, que milions d'anys després van incorporar en el seu codi genètic la posició erecta o vertical, són els que van sobreviure en la línia dels humans. En efecte, la posició erecta els permetia veure de lluny i, en caminar sobre les cames, alliberar les mans per desenvolupar altres treballs. Aviat es van convertir en caçadors i es van acostumar a menjar de tot.

Fa entre 5 i 7 milions d'anys els primers homínids, denominats australopitecus, ja presentaven, doncs, la innovació fonamental que els distingia dels seus parents més propers: la postura erecta sobre les cames o bipedestació. Aquesta innovació va ser fonamental per a l'evolució de la nostra línia, ja que milions d'anys després en les espècies descendents, les mans alliberades van resultar veritables peces de precisió, capaços de fabricar tot tipus d'estris. Al mateix temps, la progressiva reducció de la mandíbula es va acompanyar de l'expansió de la caixa craniana i el desenvolupament del cervell.

En aquest sentit, segurament una branca dels australopitecus més primitius, l'australopitecus gracilis, va derivar fa uns 2 milions d'anys cap al primer representant del gènere Homo, l'Homo habilis. Aquest s'anomena així perquè està associat a la fabricació d'eines de pedra que aplicava a la caça social ia l'activitat posterior de trossejat de les preses capturades. Probablement la tècnica de caçar en grup i l'ús d'eines apropiades han estat determinants per a la supervivència dels avantpassats dels humans. El fet de concebre i realitzar instruments que tenen una utilitat posterior, dur a terme activitats col·lectives -com per exemple, la caça social- i conservar i transmetre el cúmul cultural de les seves habilitats pressuposa que l'Homo habilis disposava d'un cervell molt complex, capaç d'elaborar formes primitives de pensament i de comunicació.

El pas decisiu en l'hominització, però, va ser el sorgiment del llenguatge, segurament com un mitjà de comunicació progressivament flexible, al servei d'una millor coordinació de la caça social. L'origen del llenguatge no es pot establir amb exactitud. Des dels crits dels primers homínids fins a la diferenciació i especialització dels sons -que és una característica del llenguatge articulat- va transcórrer un llarg període de temps.

L'evolució de l'Homo habilis va conduir a l'aparició, fa aproximadament 1,5 milions d'anys, l'Homo erectus que, des dels seus orígens africans, es va estendre per Àsia i Europa. L'Homo erectus coneixia la manera d'encendre foc, conservar-lo i utilitzar-lo.

L'Homo sapiens no té una antiguitat superior als 400.000 anys. A Europa van aparèixer fa aproximadament 200.000 anys i són coneguts com Neandertals. Conservaven alguns trets físics primitius, però van desenvolupar una notable cultura (per exemple, van ser els primers a enterrar els morts).

Fa uns 100.000 anys apareix a l'Àfrica una nova forma d'Homo sapiens, l'Homo sapiens sapiens, a la qual pertanyem tots els humans actuals. Els Homo sapiens sapiens van desplaçar ràpidament als neandertals i van arribar a Amèrica i Austràlia, terres que, fins aleshores, els homínids mai havien trepitjat. Els Homo sapiens sapiens es diferencien dels precedents per una reducció de les mandíbules i les dents, un canvi en la forma del crani, el redreçament del front i una barbeta prominent. Aquest és l'humà que desenvolupa un llenguatge abstracte com el nostre, conviu en societats de caçadors i pescadors molt estructurats, fabrica eines i estris molt especialitzats i amb una gran precisió, practica el culte als morts i és capaç de crear formes artístiques de gran bellesa i expressivitat.

Evidentment, l'home del paleolític superior no disposava, ni molt menys, del bagatge cultural de l'home modern. Biològicament, però, era idèntic a nosaltres. A partir d'un cert nivell cultural, aconseguit fa uns 10.000 anys, els nostres avantpassats van començar a manipular profundament el medi, per disposar de manera continuada dels recursos útils per cobrir les seves necessitats. Es va tractar de la revolució neolítica, caracteritzada per una progressiva sedentarització, el cultiu de plantes -seleccionades segons la seva qualitat- i la domesticació d'animals. Aquests canvis van proporcionar als humans la clau del creixement demogràfic, el naixement de les ciutats, el comerç i l'intercanvi cultural. Així van sorgir les primeres grans civilitzacions. Amb el neolític, la humanitat entra en els temps moderns.

L'odissea de l'espècie és un documental francès de ficció d'una hora quarts de durada, dirigit per Jacques Malaterre que mostra el camíq ue va portar dels dels primers homínids fins a l'ésser humà:

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Reflexió filosòfica sobre l'evolució

Amb l'aparició de l'ésser humà es produeix el fet singular del sorgiment de la consciència en la biosfera. Això significa que quan l'ésser humà pensa sobre l'univers és el propi univers que és pensa a si mateix, de forma semblant a quan pensem sobre nosaltres ens coneixem com a individus únics i, a la vegada, com a éssers humans. Això constitueix el moment més transcendental de tota l'evolució i comporta tota una sèrie d'implicacions filosòfiques.

Té el procés evolutiu una finalitat?

El paleontòleg i religiós Teilhard de Chardin considera l’evolució com un procés que es dirigeix cap a la complexitat i cap a majors nivells de consciència. Alguns filòsofs, però, pensen que no es pot atribuir cap meta o finalitat a l’evolució de l’univers i de la vida. Tot succeeix segons lleis i causes, però no hi ha metes o fins. L’ésser humà és, certament, el resultat de l’evolució, però no la seva finalitat.

Fins i tot l'etòleg Richard Dawkins va popularitzar la teoria que els gens són les veritables "unitats" centrals de l'evolució, en comptes dels individus com els animals o les plantes. Escriu que "som màquines de supervivència, autòmats programats a cegues per tal de perpetuar l'existència dels egoistes gens que alberguem en les nostres cèl·lules."

Però basta ja de teoria i anem a buscar diferents exemples d'evolucionisme per veure com plantegen el procés i veure com l'entenem nosaltres. Començo jo amb un spot publicitari:

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

 

Quin és el futur de l'evolució?

Les lleis de la selecció natural i de l'herència genètica han trobat en el progrés científic i cultural un agent de canvi que segueix un procés de transmissió horitzontal (entre individus d'una generació) i vertical (entre generacions) que és molt més ràpid que els processos d'evolució biològica típics.

L'ésser humà es troba en el llindar de poder dirigir l'evolució en la direcció que el cregui convenient. Però paradoxalment la humanitat s'enfronta avui als reptes del seu propi èxit evolutiu:

  1. L'ésser humà ha intervingut en la constitució genètica d'altres organismes durant molts segles. Històricament, els impactes més significatius han estat en l'agricultura i ramaderia, per exemple, a través de la cria selectiva del bestiar. Però amb el desenvolupament de la ciència han aparegut totes les tècniques d'enginyeria genètica que s'apliquen en plantes i animals per tal d'obtenir espècies més resistents a les malalties o amb una taxa de creixement més alta, de manera que s'incrementi la productivitat en l'agricultura i la ramaderia. En agricultura, a més, es poden obtenir espècies menys dependents dels fertilitzants i més resistents als herbicides per tal d'adaptar-se a les necessitats de la indústria agroalimentària. Tanmateix, l'aplicació de l'enginyeria genètica contribueix a simplificar les reserves genètiques naturals i a disminuir la diversitat genètica existent. A més, aplicada a l'ésser humà, els seus gens i la seva descendència, planteja seriosos problemes ètics sobre aquestes tècniques, sobre si respecten o no la dignitat humana. 
  2. El procés evolutiu que ha fet possible que l'ésser humà colonitzi tot el planeta Terra comporta seriosos problemes que afecten a la supervivència. El creixement explosiu de la població humana, amb les necessitats d'espai i recursos que genera, provoca l'eliminació o reducció fins a mides insuportables dels hàbitats de les espècies. La taxa d'extinció actual no és sostenible. És possible que l'ésser humà pugui mantenir la diversitat biològica en forma de llavors o cèl·lules congelades, i fins i tot que pugui compensar la pèrdua d'espècies amb la creació de noves mitjançant enginyeria genètica. Però la reducció dràstica d'espais naturals limitarà inevitablement la diversitat.

El sorgiment de la consciència

La consciència s’entén normalment com el coneixement que un ésser té d’ell mateix, de la seva pròpia existència, estats mentals o accions. Però que tractem de definir què és la consciència no significa que puguem explicar què és amb exactitud, d’on prové, ni per a què serveix.

La consciència és un dels grans enigmes de la filosofia i de la ciència. El filòsof australià David J. Chalmers distingeix entre els "problemes fàcils" i el "problema dur o difícil" de la consciència. Els problemes fàcils ens apropen a la consciència com una facultat mental més i mostren la seva capacitat per discriminar entre diferents estímuls sensorials, assimilar la informació per dirigir la conducta, integrar les dades sensorials amb l'experiència del passat, focalitzar l'atenció,...

Però el "problema difícil" de la consciència és saber com els processos físics cerebrals donen lloc a la consciència, com les descàrregues de milions de neurones poden produir l'experiència conscient, l'experiència subjectiva.

LynnMargulisFins fa poc, semblava que l'estudi de la ment, la pregunta per l'existència de l'ànima i la qüestió sobre l'origen de la consciència, era un àmbit propi dels filòsofs, dels poetes i dels religiosos... Avui dia, però, també els neuròlegs parlen de l'ànima i l'esperit en els grans congressos de medicina. Francis Crick, sense anar més lluny, un dels dos investigadors anglesos que va revolucionar el món de la ciència en identificar la molècula de DNA, ha escrit un llibre clau sobre la recerca de la consciència: La recerca científica de l'ànima: una revolucionària hipòtesi per al segle XXI, on Crick manifesta que "les alegries i tristeses, memòries i ambicions, el sentit d'identitat personal i lliure albir no són més que el comportament d'uan vasta carcassa de cèl•lules nervioses i molècules associades. "

Dilucidar com el cervell crea la consciència modificarà sens dubte profundament la manera en què els humans ens veiem a nosaltres mateixos. No és una sustracció de competències, sinó més aviat una fusió de disciplines per abordar una cosa que interessa a totes les persones, científics o no: la veritable naturalesa de l'ésser humà. La ciència actual del cervell s'està endinsant en conèixer la intimitat de la maquinària cerebral, desballestat en peces el cervell i investigant la codificació que hi ha en els seus circuits i que procedeix sens dubte del que som nosaltres.

Així, el còrtex és la regió del cervell que genera la consciència de l'entorn i d'un mateix, segons una investigació que descriu per primera vegada els mecanismes neuronals del siquismo humà. Encara que la investigació sobre la formació de la consciència està encara en un estat primitiu, els seus autors consideren que les facultats del nostre cervell poden explicar totalment per la interacció de les cèl•lules nervioses.

El còrtex emergeix així com la regió del cervell on es generen els processos de la consciència. En una sofisticada i interconnectada xarxa neuronal que sustenta la percepció a través de nodes que expressen cada un d'ells un aspecte de la percepció.

Un node per si mateix no és capaç de generar consciència ni de sostenir la noció d'individualitat, però els nodes s'activen i desactiven en funció d'una sèrie de coalicions de neurones que són les que amplien la capacitat cerebral i generen la consciència dels processos subjectius i de l'entorn.

Tot i reconeixent que les investigacions sobre el paper de les neurones en la formació de la consciència estan en un estat primitiu, Francis Crick considera que el comportament del nostre cervell pot explicar totalment per la interacció de les cèl lules nervioses, cosa que ha verificat mitjançant la investigació. Segons explica en l'article de Nature Neuroscience, es produeix un mecanisme natural en què diferents parts del cervell humà es fonen unes amb altres per crear un sentiment de consciència.

No obstant la valuosísima aportació de la ciència, encara queden per plantejar qüestions que poden tenir un abast més filosòfic:

  • Podem veure, escoltar, pensar... amb més o menys precisió, però podem ser més o menys conscients del fet que veiem, escoltem, parlem? Dit d'una altra manera, la consciència depén de canvis químics i físics o és quelcom nou que apareix a partir d'aquests canvis però irreductible a ells?
  • Existeix la consciència? Zubiri, un gran filòsof espanyol, defensa que no hi ha concienca, sinó que hi ha en tot cas actes, fets, successos o esdeveniments (fenòmens) dels que som conscients i altres dels que no ho som, però la consciència no és res, no es veu per enlloc, per molt que es forci la vista i l'intel•lecte.
  • A la pràctica, el cervell funciona com un sofisticadíssim superordinador. Només pesa 1300 grams, però conté al voltant de 100 mil milions de cèl•lules conegudes amb el nom de neurones que constitueixen les unitats bàsiques del sistema nerviós i que en un sol segon són capaces de processar fins a 200 mil milions de bits d'informació. Per a això es valen dels seus gairebé 100 bilions d'interconnexions. La intel•ligència artificial pretén replicar i superar la capacitat del cervell en sofisticades i complexes màquines adequadament programades. En un futur proper, la consciència també serà artificial?

Stanley Kubrick també parla de l'evolució dela consciència, i ho fa a 2001, Una Odissea de l’espai, obra mestra del cinema de ciència ficció que acaba de fer 40 anys i que continua molt vigent perquè el seu missatge ens apropa a qüestions fonamentals sobre l’origen de l’ésser humà i de la intel•ligència… A més presenta el nou procés que s’inicia cap a l’aparició de la consciència…

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.