Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Parlem d'evolució

kansas-evolution

Avui parlarem de l’evolució i de les seves implicacions filosòfiques… Què és l'evolució? La noció d'evolució indica que els organismes vius, passats i presents, han aparegut en virtut d'una llei de naixement natural i descendeixen de realitats preexistents, tot seguint un procés que tendeix cap a nivells d'organització, integració, adaptació i eficiència cada vegada més complexos

Aquesta definició sona una mica complicada, però el que vol dir és que el nostre món no és un món tancat i que tots els organismes vius són... Un moment, fem una parada... No tots els evolucionistes comparteixen els mateixos criteris pel que fa a la manera com entenden l'evolució. Aquí us haig d'explicar dues posicions molt interessants: els neodarwinistes, que defensen que les mutacions favorables, gràcies a la selecció naturals, són el motor de l'evolució dels organismes, i els científics que consideren que l'evolució és fruit de relacions d'interdependència, relacions simbiòtiques diuen els que saben, que afavoreixen l'aparició de nous organismes i, per tant, l'evolució. Això significa que haurem de parlar d'alguns dels protagonistes de l'evolucionisme: Lamark, Darwin, Wallace, Malthus, Mendel,... i també, per tenir un punt de vista més ampli i actual, de la biòloga Lynn Margulis. Persones molt importants que han ajudat a canviar la visió de l'ésser humà i del lloc que ocupa en l'univers.

Totes les espècies vegetals i animals tendeixen a reproduir-se i a multiplicar-se fins saturar el seu hàbitat. És, llavors, quan comencen a escassejar els recursos, la vida es torna difícil i arriba "la lluita per l'existència". Es posen en marxa dos mecanismes principals que impulsen l’evolució: la selecció natural i les mutacions genètiques.

Fixisme contra evolucionisme

L’evolució, científicament, és un fet que avui dia no es discuteix. No obstant, la teoria que ha prevalgut durant segles ha estat la inversa: el fixisme. Segons aquesta teoria, les espècies (vegetals o animals) són invariables o fixes. Les espècies havien estat creades per Déu tal i com són des del principi. Dos il·lustres representants del “fixisme”, al llarg del XVIII, van ser Linné i Cuvier, fundador de la Paleontologia. Cuvier, quan va descobrir que la Terra va estar habitada per flors i faunes distintes, va idear la teoria de les creacions succesives, completada amb la teoria dels grans cataclismes.

La noció moderna de l’evolució biològica s'inicia al segle XVIII amb el naturalista francès Buffon, que s'inclina de vegades pel “transformisme”. Però la primera teoria completa de l’evolució biològica no apareix fins el XIX, quan Lamark publica la Filosofia zoològica (1809) i on expressa tres principis bàsics:
- Proposa l’herència dels “caracters adquirits”.
- Defensa la progresió gradual d’organismes més simples a més complexos.
- Explica l'adaptació al medi per mitjà de l’ús i el desús.

Fins mitjans del segle XIX les teories evolucionistes no van obrir-se pas d’un mode definitiu. És deu a l’anglès Charles Darwin la formulació més precisa i rigurosa de l’evolucionisme. En 1859 publica L’origen de les espècies per mitjà de la selecció natural. Juntament amb Darwin, i com descobridor simultani de la teoria, hi ha que senyalar sempre el nom de Wallace.

La selecció natural

Darwin s'adona de l’aparició ocasional d’individus (en cada espècie) que difereixen perceptible, encara que lleugerament, dels seus companys: Aquestes variacions es poden comprobar en els animals domèstics, però també en la natura salvatge. Així, la Paleontologia ens descobreix l'existència de fòsils d'animals molt diferents als actuals (p. e. els dinosaures), la Biogeografia ens mostra com les espècies es diversifiquen per la distribució geogràfica (el bec d'ocells de la mateixa espècie), fins i tot l'Anatomia comparada ens permet descobrir vestigis rudimentaris i analogies estructurals entre diferents espècies (les potes escamades dels ocells i la pell dels rèptils)...

Molt bé! Ja sabem que neixen individus clarament diferents als de la seva mataixa espècie, pero la mera variació no explica l'evolució. Ha d'intervenir en el procés un altre agent capaç de fer com el ramader o el jardiner fan amb animals i plantes. En aquest punt entra en joc Malthus quan al seu Assaig sobre la població indica que són els individus més ben dotats els que sobreviuen.

Darwin i Wallace van veure l’àmplia possibilitat d’aplicació de la teoria: l’evolució és una conseqüència de l'aparició ocasional d'individus amb variacions que els doten una mica millor que als seus congèneres i del procés de selecció natural: els individus millor dotats tenen més possibilitats de sobreviure i de propagar el seu llinatge.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

L'estudi de l'herència i les mutacions

Falta explicar com es produeixen les variacions que donen una oportunitat a la selecció natural. I per fer això, ens recolzarem en la ciència que estudia el comportament i l’estructura de les cèl•lules, la Citologia:

  1. Les coses vives consten d’unitats anomenades cèl·lules. Les cèl·lules poden ser de dos tipus: somàtiques o sexuals (gàmets).
  2. Un nou organisme es forma per l’unió d’un gàmet masculí (espermatozoide) i un femení (òvul), els quals constitueixen una cèl·lula única amb la ració normal de cromosomes .
  3. Els individus de cada generació consten de cèl·lules somàtiques que els hi serveixen durant un cert temps i després pereixen. Però la cadena dels gàmets continua permanentment de generació en generació. Aquesta és la hipòtesi de la «continuïtat del plasma germinatiu». (Aquesta hipòtesi resta plausibilitat a la hipòtesi de Lamark).
  4. Els primers descobriments de les lleis de l’herència van ser del monjo austriac Gregor Mendel (1866). Mendel va trobar les unitats de l’herència o gens:
  • Les potencialitats hereditàries no pereixen des del punt de vista genètic; passen intactes de gàmet a gàmet.
  • Un individu no exhibeix, en general, totes les qualitats corresponents a les tendències que ha heredat; la realització de la tendència pot ser impedida per un ambient desfavorable (fenotip i genotip) o per la presència d’una tendència dominant contraria (gens dominants i recessius); l’aspecte d’un individu no és indici de la seva constitució genètica.
  • Els factor hereditaris s’anomenen avui dia gens. La naturalesa evita l’estancament (degut a la limitació de les convinacions possibles) mitjançant la mutació del gen mateix. Els gens canvien de caràcter de tant en tant per causes que encara no es coneixen suficientment.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

La vida és un verb

LynnMargulisJosep Corbella entrevista en La Vanguardia del dissabte 11 de gener de 1997 a Lynn Margulis i al seu fill, Dorion Sagan, filòsof de la ciència i que va nèixer del matrimoni de Lynn amb Carl Sagan. Ambós es trobaven a Barcelona per presentar el seu llibre Què és la vida. Aquesta biòloga nord-americana, codirectora del departament de biologia planetària de la NASA, explica que “Quan preguntem què és la vida esperem que ens defineixen una cosa. Però la vida no és una cosa, sinó un procés. És un verb, no un nom.”

“Els compostos químics que formen un organisme són els mateixos un minut abans de la mort i un minut després. Hi ha la mateixa aigua en el cos i els mateixos àcids nucleics. La mateixa matèria”, va explicar Margulis. Per tant, “allò que defineix la vida no és la matèria. O dit d’una altra manera, la vida és molt més que matèria.”

A continuació us presento l’entrevista transcrita. Val la pena llegir-la amb atenció per parlar-ne després...

—¿Qué es lo que define la vida?

DORION SAGAN -Es el flujo de la materia, la energía. Porque lo que el organismo pierde en el momento en que muere no es materia. Es la capacidad de funcionar como sistema.

LYNN MARGULIS –Como la civilización maya. Quedan los monumentos, la materia. Pero no queda la cultura, su organización termodinámica.

D. S. —En términos fisicos, se pierde más energía cuando hay vida que cuando no la hay. Si se compara, por ejemplo, un desierto y una selva tropical, se ve que el flujo de energía es mayor en la selva. No puede haber vida sin desperdicio de energía. Cuando un sistema pierde energía, su complejidad aumenta, y esto es una premisa para que aparezca la vida.

—¿Puede haber aparecido la vida en otros astros que no sean la Tierra?

D.S. —Es muy probable que la vida haya aparecido en otras partes del Universo. El descubrimiento de nuevos planetas fuera del Sistema Solar en los últimos meses ha hecho aumentar esta probabilidad.

L. M. —También es posible que la vida haya aparecido más de una vez en la Tierra antes de conseguir instaurarse. Pero todas las formas de vida que conocemos están basadas en las mismas proteínas y los mismos ácidos nucleicos. Así que si la vida apareció más de una vez en laTierra, las formas anteriores han quedado ya extinguidas.

—¿Puede volver a aparecer la vida en la Tierra?

L. M. —Es demasiado tarde. Ya no se dan las condiciones para que vuelva a aparecer. En teoría es posible. Pero en la práctica, si apareciera una nueva forma de vida, inmediatamente sería presa de las bacterias y se extinguiría. Además, tenemos una atmósfera rica en oxígeno que es hostil a la aparición de nuevas formas de vida.

—¿El ser humano acabará con la vida en la Tierra?

L .M. —No. Los humanos pensamos que toda la evolución es para nosotros. Pero eso es tontísimo. Sólo somos una especie más entre los treinta millones de especies vivas que hay en la actualidad. Creer que somos el centro del Universo es pura arrogancia. La vida apareció en la Tierra hace 4.000 millones de años y nosotros hace sólo tres millones de años. Todo el mundo sabe que hay una gran diferencia entre tener un millón de dólares y tener mil millones de dólares. También hay una gran diferencia entre tres millones de años y cuatro mil millones de años. En la historia de la vida, siempre ha habido un relevo de especies, con unas extinguiéndose y otras apareciendo. Nosotros también nos extinguiremos. El futuro no es la especie humana. Pensar que la vida acabará cuando el hombre se extinga es como creer que el mundo se acaba cuando te mueres.

—¿No somos una especie perfecta?

L. M. —Para mí la perfección es un concepto muy cristiano, no es aplicable a la biología.

D. S. —La perfección es un estado final. Pero en biología todo cambia. La vida es interacción, es cambio, es un proceso. No admite el concepto de perfección.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.