Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Psicologia Els processos psicològics Intel·ligència i creativitat

Intel·ligència i creativitat

Què és la intel·ligència? Intel·ligència és allò que fem quan no saber què fer. Dit així sona una mica estrany però tots vivim en un món i ens hi adaptem. Adaptar-nos significa aprendre a respondre. Però les respostes apreses són rígides, són respostes estereotipades a situacions repetides i “sabudes”. Què passa quan la situació és nova i canviant? Què fem davant d’un problema o d’una dificultat? Quina resposta podem donar llavors? No n’hi ha prou amb allò après, cal innovar, cal inventar una resposta nova… Aleshores entra en funcionament la intel•ligència.

Entesa com a “capacitat de resoldre problemes”, la intel•ligència es troba ja en els animals, però la intel•ligència humana no és concreta, és abstracta. Recordem l’etimologia de la paraula intel•ligència? L’etimologia o etimologies, perquè sembla que no està clara tot i que per al nostre fi, les opcions són totes interessants. Intel•liència pot venir d’intus legere, “llegir dintre”, un privilegi de l’ésser humà. Però per complicar una mica, us diré que Intus legere també pot significar “escollir entre”, o que el terme intel•ligència pot derivar d’inteligere, que significa “llegir entre línies”… Us convido a reflexionar una mica sobre aquests origens diversos. Us avanço que, a través de símbols i d’imatges, els humans podem convertir els problemes en quelcom abstracte, els podem “manejar” –si la paraula és permesa– amb molta més llibertat fins que, de sobte, sorgeix l’acte creatiu, aquell que ens ajuda a elegir l’opció correcta… Per cert, què és una opció correcta? D’acord…, avui no ens ficarem en aquest camí, que també voldria que parlessim una mica de creativitat…

Els estudis sobre la creativitat van començar a partir d’una conferència pronunciada per Guilford, un psicòleg nord-americà, en 1950. Guilford afirmava que les proves d’intel•ligència (i, en general els exàmens, je!je!) no preveien més que una sola resposta encertada per a cada pregunta. Les respostes originals quedaven excloses i d’aquesta manera es fomentava el conformisme i la manca de creativitat.

Guilford va anomenar “pensament convergent” a aquell pensament que “convergeix” vers la resposta prevista, ja “sabuda” i coherent amb els coneixements convencionals; en canvi, va parlar de “pensament divergent” per referir-se a aquell pensament que dóna respostes insòlites (però valuoses, naturalment), a l’habilitat per generar una varietat d’idees i d’enfocaments nous tocant a un problema (que estan en “divergència” amb les respostes normals i esperades).

Aquest darrer tipus de pensament va ser anomenat per Edwar de Bono, "lateral", en oposició al pensament "vertical" (aquell que es caracteritza per una continuïtat entre les etapes i la validació pas a pas de la hipòtesis). El pensament lateral ajuda a la creativitat i a la innovació perquè considera que imaginar solucions impossibles o irreals pot servir d'etapa per al descobriment de solucions possibles i eventualment innovadores.

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Per apropar-nos al pensament lateral res millor que exercitar-nos en una sèrie de problemes que us ajudaran a comprendre millor què és intel•ligència tot buscant solucions a situacions paradoxals:

Un privilegi humà?

Pere Ortín i Josep Corbella signen un article de La Vanguardia del diumenge 3 d'abril de 1994. En ell, mostren com els últims experiments amb ximpancés obliguen als científics a revisar les seves teories sobre la intl•ligència humana. Els treballs revelen que la intel•ligència no és un privilegi humà i que hi ha una continuïtat, i no un salt, entre els humans i els primats.

Kanzi, un ximpanzé pigmeu - o bonobo- nascut i criat en captivitat a Atlanta, Estats Units, s'ha convertit als seus tretze anys en l'estrella dels últims estudis sobre intel•ligència animal. Les seves habilitats davant les pantalles d'ordinador i la seva capacitat d'utilitzar el llenguatge no han deixat de sorprendre als investigadors. Kanzi no té, probablement, una intel•ligència excepcional entre bonobos: dues de les seves germanes, menors que ell, estan demostrant aptituds semblants. Els seus cuidadors el defineixen com "un bonobo de bon caràcter, encara que té els seus humors com tot el món". Pertany a l'espècie "Pa paniscus", batejada inicialment ximpanzé pigmeu i, recentment, bonobo. És una espècie diferent de la de la resta de ximpanzés, classificats com a "Pan troglodytes". Els bonobos, dels que queden menys de 20.000 en llibertat, tots ells al Zaire, es troben ara en greu perill d'extinció.

Pere Ortín i Josep Corbella signen aquest article tan interessant que reprodueixo per vosaltres:

"Kanzi", un chimpancé pigmeo de la Universidad del estado de Georgia, Estados Unidos, ha demostrado ser capaz de comunicarse con sus cuidadores en un inglés rudimentario equivalente al de un niño de dos años y medio. El animal también ha conseguido superar con éxito pruebas de ordenador en las que se le pedía que guiara a un mono a través de un laberinto. Estos datos, todavía inéditos en la literatura científica, desbaratan la idea ancestral de que el ser humano es el único animal inteligente.

Recientes estudios han revelado que "Kanzi" asocia nombres como llave, manzana o pelota a objetos concretos. También asocia verbos como ir, colocar o comer a acciones concretas. Y lo que es más sorprendente: combina las palabras entre ellas y comprende el significado de frases que oye por primera vez. Un ejemplo: se sitúa una manzana y un sombrero ante "Kanzi" y se le dice "pon manzana en sombrero". El chimpancé, que no ha oído nunca esta frase pero conoce las palabras poner, manzana y sombrero, hace lo que se le pide sin dudar. Un ejemplo más difícil: se sitúa una pelota roja ante "Kanzi" y se le dice "dame pelota que está en dormitorio". El chimpancé ignora la pelota que tiene delante, va al dormitorio y regresa diez segundos después con una pelota azul. "Esto significa que tiene capacidad para entender que una misma palabra puede designar dos objetos distintos", explica la etóloga Sue Savage-Rumbaugh, que ha criado a "Kanzi".

"Es decir -prosigue Savage-Rumbaugh-, 'Kanzi' tiene capacidad de clasificar los objetos en categorías como hacemos los humanos cuando reconocemos que una silla es una silla aunque sea distinta a todas las sillas que hemos visto antes en nuestras vidas." En un test basado en 660 frases del estilo "Pon manzana en sombrero", "Kanzi" ha conseguido puntuaciones similares a las de niños de dos años y medio. El resultado indica, según los investigadores, que el chimpancé tiene una capacidad de comprensión lingüística parecida a los humanos de esa edad.

Pero si el chimpancé puede comprender lo que se le dice, no está claro que también pueda decir lo que comprende. De entrada, una limitación anatómica le impide desarrollar un lenguaje oral como el humano: su aparato de fonación, poco versátil, no le permite articular sonidos como los que forman las letras de los lenguajes humanos. Por ello, los científicos de Georgia han desarrollado un programa informático que ofrece un código común a chimpancés y cuidadores para que puedan comunicarse entre ellos.

Capaz de construir frases

Gracias a este instrumento, "Kanzi" es capaz de de expresar lo que piensa. Cuando desea salir a pasear, por ejemplo, pulsa las teclas adecuadas para construir la frase "gira llave en puerta".

También con ordenador, pero con otros programas, "Kanzi" guía sin dificultad la silueta de un mono hacia un objetivo a través de un laberinto. "Hemos comprobado que no se pierde en caminos sin salida. Al contrario, tiene suficiente visión de futuro para prever lo que va a ocurrir según el camino que tome", explica la bióloga Jane Patton, del Centro de Investigación del Lenguaje. También en este test, "Kanzi" ha obtenido resultados similares a los de niños de dos años y medio de edad.

El etólogo Jordi Sabater Pi, de la Universitat de Barcelona, interpreta estos resultados como "la prueba de que no hay ninguna diferencia cualitativa esencial entre la inteligencia de los chimpancés y la humana. Nosotros somos, si se quiere, más inteligentes, pero se trata en el fondo de la misma inteligencia".

Una nueva teoría que emerge de las investigaciones en primatología propone que hay una continuidad -y no un salto cualitativo como se pensaba hasta ahora- entre los seres humanos y los otros grandes primates. Esta interpretación se sustenta, además de en estudios de inteligencia, en datos de biología molecular: el ADN del chimpancé y el del hombre difieren apenas en un 1,2 %.

A diferencia de Sabater Pi, Savage-Rumbagh opina que "no se puede decir que los chimpancés tengan menos inteligencia que los seres humanos". La inteligencia, según esta investigadora americana, "depende de elementos como la confianza en uno mismo o la prueba que se tiene que superar".

Se puede ser un Einstein ante un problema de trigonometría y un estúpido integral en cuestiones de cocina. Del mismo modo, señala, "la inteligencia de 'Kanzi' puede ser mayor que la nuestra en ciertas áreas y menor en otras".

 Savage-Rumbaugh cita, para los escépticos, lo que ocurrió en el Centro de Investigación de Lenguaje cuando abrieron una trama de senderos en un bosque de 22.500 metros cuadrados. "Kanzi" memorizó en dos semanas todas las rutas posibles. Un mes después, sus cuidadores humanos seguían desorientándose y perdiéndose.

"Observaciones como esta demuestran lo mucho que nos queda por descubrir sobre la inteligencia de los chimpancés", declara Savage-Rumbaugh. Cosa que sitúa a la inteligencia humana ante el reto de idear nuevas investigaciones para descubrir lo que todavía no se sabe sobre los primos simios. La pregunta ahora es: ¿superarán los investigadores la prueba con el mismo éxito con que "Kanzi" ha superado sus diferentes tests?

Intel·ligència instintiva?

Quin tipus d'intel·ligència porta a gossos a percebre la mort dels seus amos a kimlòmetres i a les formigues a rebre instruccions de la reina encara que aquesta estigui separada la de colònia? El professor Álex Rovira parla d'intel·ligència instintiva en un article publicat a El País el dia 1 d'octubre de 2006.

AbejaReina"Des de principis dels anys noranta i arran de l'èxit del llibre de Daniel Goleman Intel·ligència emocional han estat editats nombrosos textos que, amb més o menys rigor, han tractat d'aproximar a altres dimensions de la intel·ligència.

Però poc o res s'ha escrit sobre el que podríem anomenar la intel·ligència instintiva, entenent l'instint com el defineix el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola: "Conjunt de pautes de reacció que, en els animals, contribueixen a la conservació de la vida de l'individu i de l'espècie ". O també en la seva altra i molt interessant definició: "Mòbil atribuït a un acte, sentiment, etcètera, que obeeix a una raó profunda, sense que se n'adoni qui els fa o ho sent". Aquest concepte em fa pensar en el tipus d'intel·ligència que els que estimem els animals i vam gaudir de la seva companyia hem pogut observar. El meu interès per aquest tema es va iniciar fa uns quants anys i arran d'una circumstància inesperada i summament tràgica. Un bon amic va morir en un accident d'automòbil. Tenia un bellíssim gos pastor alemany al qual estava molt unit. Segons els seus pares, en el mateix instant en que el seu fill va morir, Top, el seu gos, va començar a udolar, plorar i gemegar d'una manera punyent i va manifestar una mena de crisi d'ansietat. Després d'uns minuts de desassossec, Top va quedar en una mena d'estat letàrgic que va remetre progressivament. La mare del meu amic, en observar la reacció de l'animal, va arribar a intuir que potser alguna cosa greu havia succeït amb algun dels seus fills. Alguna cosa estranya, inquietant, es va moure també al seu interior. Una sensació de buit i de tristesa que no podia explicar. Lamentablement va encertar. Al cap d'escassos minuts, el telèfon sonava anunciant la tragèdia. El cas és que entre la llar del meu amic i el lloc on va tenir l'accident hi havia res menys que quatre-cents quilòmetres de distància.

Quan vaig escoltar aquest relat vaig quedar summament impactat i vaig començar a investigar si hi havia altres casos similars. Vaig parlar amb veterinaris, biòlegs i amb persones que estaven en contacte freqüent amb animals, i vaig començar a recopilar casos de situacions semblants. Finalment, vaig trobar la pista d'un llibre fascinant del doctor Rupert Sheldrake, que va estudiar ciències naturals a Cambridge i filosofia a Harvard, a més d'obtenir un doctorat en bioquímica per Cambridge i ser membre de la Royal Society i del prestigiós Clare College. El títol del llibre era Dogs that know when their owners are coming home (Gossos que saben que els seus amos estan camí de casa). En ell, Sheldrake recopila centenars de casos d'animals que manifestaven aquest tipus d'intel·ligència instintiva o desenvolupades capacitats preceptuales que els portaven a sentir, aparentment, la mort d'un ésser estimat en la distància, el retorn del seu amo després d'una absència, l'avís d'un moviment sísmic o fins i tot trobar el camí del retorn a casa després d'haver estat abandonats o portats a centenars de quilòmetres de distància sense cap pista sobre el camí, entre molts altres comportaments més que curiosos que no tenen explicació aparent ni pel sentit comú ni pels criteris d'anàlisi científica disponibles avui.

La ciència no para de aportar explicacions fascinants sobre el món, però queden encara moltes respostes que desconeixem. Es tracta d'un territori apassionant a explorar amb rigor i amb els millors mètodes, ja que darrere d'aquestes aparents anècdotes potser s'amaguen unes habilitats que tenim també com a animals humans que som, i que encara no han estat analitzades amb rigor. Com tot investigador de l'insòlit, es podria tractar Sheldrake de pseudo-científic o de somiador. Poc importa. La lectura dels seus llibres resulta summament estimulant i tracta de posar en ordre algunes intuïcions i conceptes que ningú s'atreveix a abordar perquè els paradigmes científics no troben respostes convincents.

Però no només en el món dels mamífers es donen fets de difícil explicació atribuïbles a això que m'agrada anomenar la intel·ligència instintiva. Entre els insectes, per exemple, abunden circumstàncies curiosíssimes, com el que succeeix quan una formiga reina és separada de la seva colònia: les treballadores continuen produint d'acord amb un pla que regula els seus moviments. No obstant això, si es mata a la reina, el treball de tota la colònia s'atura immediatament. La reina sembla transmetre instruccions i normes de funcionament als seus súbdits a distància. Pot estar ella tan lluny com vulgui per aconseguir una òptima transmissió i recepció, però l'important és que romangui viva. El mateix sembla succeir amb l'abella reina i la resta de membres del rusc.

Queda molt per investigar, tot són preguntes i hi ha poques respostes convincents. Però no hi ha dubte que Descartes es va equivocar quan va dir que els animals no tenien ànima. La tenen, no ho dubto, fins i tot alguns semblen tenir una ànima més tendra i sensible que alguns humans. Aquesta ànima, aquesta psique ens manté en relació, com seguint un ordre ocult, un "camp mòrfic", en paraules del doctor Sheldrake, un codi no conscient que transmet una mena d'intel · ligència instintiva que potser estem oblidant i que alguns animals ens vénen a recordar, de tant en tant, potser pel nostre bé."

El QI

El quocient intel•lectual, (en anglès IQ) és un valor que resulta de la realització d'un test estandarditzat per mesurar les habilitats cognitives d'una persona (la intel•ligència) en relació al seu grup d'edat. S'expressa de forma que el QI mitjà d'un grup d'edat sigui 100 (una persona de QI = 110 està per sobre de la mitjana del seu grup d'edat; una persona de QI = 90 està per sota de la mitjana del seu grup d'edat).

No cal que us digui que la mesura de la intel•ligència té molt a veure amb què s'entengui per intel•ligència. Com ja hem vist, la noció d'intel•ligència fa referència a saber escollir les millors opcions disponibles per a solucionar un problema. Per això està relacionada amb la capacitat d'assimilar, entendre i elaborar informació per utilitzar-la de forma adequada. Però també és cert que hi ha diferents tipus d'intel•ligència:

  1. Intel•ligència lògica. Facultat per establir llaços entre diferents elements i descobrir les relacions existents en el si de conjunts complexos.
  2. Intel•ligència numèrica. És la facultat per utilitzar dades numèriques de manera metòdica i adequada.
  3. Intel•ligència lingüística.És la capacitat d'usar les paraules de manera efectiva quan escribim o parlem. Descriu la capacitat sensitiva en el llenguatge parlat i escrit.
  4. Intel•ligència espacial. Aquest tipus d'intel ligència es relaciona amb la capacitat que té l'individu davant aspectes com color, línia, forma, figura, espai, i la relació que existeix entre ells.

 

A més intervé la memòria, la creativitat, l'estabilitat emocional... Per tant, no és fàcil desenvolupar un tipus de test d'intel•ligència capaç de mesurar els diversos aspectes de la mateixa. A més, ha existit una polèmica històrica sobre el paper de la genètica en la intel•ligència i la influència de l'entorn, especialment de l'educació. La majoria d'estudis afirmen que hi ha unes certes capacitats innates però que es poden estimular o reprimir segons l'ambient on es desenvolupi la persona i les experiències d'aprenentatge que tingui. També hi ha factors físics que afecten la intel•ligència, com una correcta nutrició a la infància o no consumir determinades drogues que danyen el cervell.

Pedr tant, els test de mesura del quocient intel•lectual per ser realment vàlids han de ser realitzats sota supervisió professional i en unes condicions ambientals determinades. Però no està malalament que tingue un tast de com funcionen a quests tipus de test... No cal que us digui que la pràctica també ajuda a millorar els resultats.

Per tant, els tests de mesura del quocient intel•lectual per ser realment vàlids han de ser realitzats sota supervisió professional i en unes condicions ambientals determinades. Però no està malalent que tingueu un tast de com funcionen aquests tipus de test... No cal que us digui que la pràctica també ajuda a millorar els resultats. 

Uns exemples de seqüències numèriques:

1)    5, 8, 12, 17,...

2)    3, 2, 4, 4, 5, 8, 6, 16, 7,...

3)    4, 2, 6, 8, 14, 22,...

4)    3, 5, 9, 17,...

5)    1, 3, 11, 123,...

6)    25, 21, 16, 10,...

7)    8, 12, 16, 24, 32, 48,...

8)    3, 9, 7, 4, 8, 9, 5, 7, 11, 6, 6, 13, 7,...

9)    1, 2, 5, 14,...

10)  46, 24, 43, 42, 37, 24, 28, 42,... 

També podeu exercitar-vos amb fitxes de dominó:

A internet podeu trobar molts tipus de tests. Jo us proposo per practicar el següent IQtest.

El poder de la imprecisió

logica difusaLa teoria dels conjunts borrosos o "lògica difusa" s'aproxima a la forma de pensar i actuar de l'ésser humà i ha tingut gran impacte en la ciència, la sociologia i la política. Com es prenen les decisions? Mai tenim prou informació, com a molt indicis que ens ajuden a conformar un criteri per decidir.

D'això tracta l'article del professor Fernando Trías de Bes, publicat a El País del dia 24 de setembre de 2006:

Si hi ha una àrea del pensament que a tothom li sembla llunyana del seu esdevenir diari és la filosofia. Sempre que sentim o llegim a un filòsof succeeixen dues coses: que és difícil comprendre-ho i que, després de l'esforç d'assimilar-ho, no entenem el perquè dimonis serveix.

La filosofia podria ser considerada com la mare de totes les disciplines. Els corrents filosòfiques són, per dir-ho, el marc i l'esperit dels enunciats de les ciències. I afecten les nostres vides. I tant que les afecta! Per exemple, el racionalisme de Descartes ha estat la base del mètode cartesià i de la lògica com a mètode de treball per a la resolució de problemes.

Els empiristes van assentar les bases del mètode empíric, utilitzat pels científics per acceptar o rebutjar teories de tota mena. Les dues formes per les quals s'adquireix el coneixement científic (empirisme-inducció i racionalisme-deducció) se sintetitzen en el mètode hipotètic-deductiu. La medicina, la farmacologia, la física... Gairebé tots els terrenys de la ciència han avançat d'acord amb conceptes filosòfics que han actuat com a teló de fons.

Dues teories recents han tingut un gran impacte en camps com la ciència, la sociologia i fins i tot la política. Es tracta de la teoria del caos i la teoria dels conjunts borrosos. A aquesta última està dedicat aquest article.

La teoria dels conjunts borrosos és també coneguda com lògica difusa o fuzzy logic. El seu nom no és tan familiar com algunes de les seves aplicacions: "intel·ligència artificial", "xarxes neuronals", "programació evolutiva" o "algorismes genètics". Però en què consisteix? La lògica difusa és una aproximació a la manera com actua i pensa l'ésser humà. Vivim prenent decisions concretes basades en informació imprecisa. A l'hora de decidir alguna cosa, mai disposem de tota la informació. Tot i així, vam decidir una cosa o bé una altra. Per exemple, un cuiner decideix que ja és moment de treure un xai del forn basant-se en indicis, tot i que no pugui comprovar si encara està cru per dins. Un metge decideix administrar una medicació al seu pacient tot i que només té 37,1 º de temperatura. Ens decantem per una feina determinat tot i el desconeixement, ja que resulta impossible saber per endavant com serà el cap, el clima, les condicions de treball...

Això és el contrari a la lògica clàssica, que imposa als seus enunciats només dos valors: vertader o fals. Però la raó humana utilitza valors veritables que no han de ser deterministes. Què significa veritable i no determinista? Com pot ser veritable i alhora indefinit? No només és possible, sinó que a més és així en gairebé tots els dominis de la vida.

Suposem el pacient de l'exemple anterior, a 37,1 º de temperatura. Està malalt o no? No és segur. A l'extrem 39,5 °, és clar: té febre. Però en 37,1 º hi ha un tant de "febre" i el mateix de "no-febre". El metge, de fet, sap que un pacient amb 37,1 º té febre i té "no-febre". Què farà llavors? Observarà més indicis, com ara el seu estat, el seu aspecte, la seva respiració (valors tots ells també indeterminats!)... Basant-se en els mateixos, prendrà una decisió.

De vegades diem: "Ets massa jove per fer això". Probablement qui ho afirma té raó. Però quant és massa? I què és jove? Aquests són exemples de lògica difusa. És en tal una bona o una mala persona? Doncs les dues coses. Té part de bona persona i part de dolenta. Som europeus i també africans. Es pot viure en l'indeterminisme perquè l'home es regeix per una combinació de caos i ordre. Permetre que la contradicció formi part de nosaltres és un exercici infinit de saviesa. I no és enemic de l'eficàcia o la rotunditat.

Encara que sembli mentida, això s'aplica a infinits camps, fins i tot a la sociologia, la política i la negociació de conflictes. La lògica difusa és el contrari de la lògica clàssica o booleana, on les coses són "a" o són "b". És vostè republicà o monàrquic? ¿Està a favor o en contra de l'Estatut? Tot i que qui pregunta demana un sí o un no, són àrees on la lògica difusa pot perfectament ser aplicada. Perquè són qüestions on assistim a múltiples valors veritables-no deterministes que tenen una connotació enorme d'incertesa. La difusió es pot entendre com la possibilitat d'assignar valors veritables que vagin més enllà de "fals" o "veritable" a un enunciat.

En totes les àrees on hi ha una gran quantitat de indeterminisme, la lògica difusa resulta millor que la lògica clàssica, ja que permet incorporar gran quantitat de variables-fins i tot lingüístiques o no numèriques-, simulant d'aquesta manera el funcionament de la ment humana. Hi ha moltes persones que estan en contra de la lògica difusa i veuen darrere d'ella un interès en no definir-se, a instal · lar en una nebulosa (mai millor dit). Res més lluny de la veritat. La lògica difusa pot llançar com a sortida intervals borrosos, però també decisions totalment concretes: trec el xai del forn o no el sac, dono el tractament mèdic o no el dono, ordene al aleró de l'avió que s'estengui o no...

Entre les diferents aplicacions de la lògica difusa, trobem a l'àrea mèdica: mètodes nous de diagnòstic, anàlisi de ritmes cardíacs o arterioestenosis coronària, en automoció, sistemes de frenada o canvis de marxa que avaluen segons la velocitat??; En electrònica de la llar , rentadores que calculen la quantitat de detergent, aigua i cicle de rentat segons el pes i la densitat de la roba, televisions que ajusten la brillantor, contrast i tonalitats de color de forma automàtica en funció de la imatge que apareix en pantalla...

En definitiva, la trobem en tots aquells camps on amb una quantitat elevada d'informació veritable-no determinista cal prendre una decisió."

Lògica difusa

La lògica difusa com a terme correspon a Lofti A. Zadeh, brillant enginyer iranià nacionalitzat als Estats Units que va postular per primera vegada la lògica difusa. De tota manera, el seu origen es remunta a 2.500 anys enrere. Aristòtil ja considerava que existien certs nivells de veracitat. Plató va introduir el concepte de graus de pertinença. Kant va sostenir que hi havia molts principis contradictoris: la matèria pot i no pot dividir infinitament. Bertrand Russell va arribar a la conclusió que la vaguetat és un grau.

Pansit A. Zadeh va introduir el concepte de conjunt difús (fuzzy set), sota el qual resideix la idea que els elements sobre els quals es construeix el pensament humà no són nombres sinó etiquetes lingüístiques.

És a dir, nosaltres després de provar un menjar sabem si ens ha agradat molt, poc, regular, moltíssim, o que estava asquerosísim. Bé, doncs està clar que són etiquetes lingüístiques i no quantitatives numèriques. Cal tenir en compte que principalment, el nostre coneixement s'agrupa en termes sense fronteres ben definides com podria ser un nombre concret. Aquestes etiquetes lingüístiques poden generar informació molt més útil per al nostre profit...

La imatge que encapçala aquest article il·lustra molt bé aquest concepte, la pèrdua de precisió pot ser molt més útil si el que volem és entendre la qüestió principal.

Si comparem la lògica clàssica amb la lògica difusa, el millor és fer-ho a través de l'exemple que habitualment utilitzar Zadeh i que resulta molt explicatiu. Definim un conjunt "homes alts", en la lògica clàssica s'establiria un valor, per exemple 1.80 metres, al qual cal superar per ser un "home alt" i si no ho superes doncs formaries part del conjunt "homes no alts". Bé, imagineu doncs, un home d' 1.79 m i un altre d' 1.81 m, el primer seria un "home no alt" i el segon un "home alt", però només hi ha 2 cm de diferència entre un i altre... això no resulta molt lògic no? En el mateix supòsit, la lògica difusa no posseeix fronteres definides per als seus conjunts, sinó més aviat graus de pertinença, l'home de 1.79 m tindria un grau de pertinença al conjunt "home alt" de 0.80 i el de 1.81 m un grau de pertinença de 0.85. Això s'aproxima més a la realitat ia la forma que té el pensament humà d'organitzar la informació.

Justament, Zadeh ha rebut el premi Frontras del Conocimiento en TIC que atorga la Fundació BBVA per ajudar els ordinadors a entrendre conceptes imprecisos i assolir així resultats més eficients. La lògica difusa està darrere de les càmeres de televisió, els frens ABS o els tensiòmetres. Els avenços científics de Zadeh han generat més de 50.000 patents només als EUA i Japó a més d'inaugurar diversos camps d'investigació que abasten des d'aplicacions purament tecnològiques a l'estudi de camps plens d'ambigüitat com el llenguatge humà. Podeu conèixer més d'aquest premi consultant l'article del periodista especialista en ciència Nuño Domínguez, publicat a: Materia.

Intel·ligència emocional

EQ-IQ icebergAl dominical de La Vanguàrdia del 24 de novembre de 1996 apareixia un article que té molt a veure amb el tema que ens ocupa últimament. Allà es podia llegir que una revolució científica acaba amb la dictadura del coeficient intel•lectual (CI) i vincula l'èxit personal a la capacitat de ser feliç i controlar les emocions. Investigacions molt recents i també l'observació de la realitat han permès definir una manera diferent de ser intel ligent. Inclou la capacitat de saber què sent un mateix i d'entendre els altres, controlar les pròpies reaccions i una certa ètica.

Daniel Goleman, autor de La intel•ligència emocional (1995), va popularitzar el terme "intel•ligència emocional" tot explicant com les emocions tenen un paper molt important a l'hora de prendre decisions, en l'èxit individual i fins i tot en la salut.

Encara que les persones amb un alt CI són ambicioses, productives i tenaces, també acostumen a ser fredes, condescendents, inhibides, inexpressives... En canvi, les persones amb grans capacitats emocionals acostumen a ser extrovertides i alegres. Tenen un fort compromís amb els altres, amb la pressa de responsabilitats i amb una perspectiva ètica. En definitiva, es troben còmodes amb si mateixes i amb les persones que les envolten.

El CI (les capacitats com l'agudesa matemàtica o verbal i el raonament lògic) està regit pel neocòrtex, és a dir, per les regions circumvolucionades de les capes superiors del cervell. Ja sabeu que el cervell va ser la última part en desenvolupar-se en l'evolució cerebral.

Les zones emocionals del cervell es troben en les seves profunditats, al sistema límbic. El cervell pensant va aparèixer a partir del cervell emocional, fet que permet que aquest segresti el cervell pensant durant els esclats de ràbia, por o d'altres alarmes emocionals. Aquest segrest en cas d'emergència és desencadenat per l'amígdala, una estructura amb forma de nou en les profunditats del sistema límbic.

Les nostres reaccions emocionals, un cop desencadenades per l'amígdala, són articulades pel còrtex prefrontal, darrere del front.

Les habilitats bàsiques de la intel•ligència emocional, com l'autoconsciència, la utilització dels sentiments intensos i l'empatia, són regides per aquests circuits.

Els cinc manaments de la intel•ligència emocional són:

  1. Autoconsciència: saber allò que un mateix sent i utilitzar el sentit intuïtiu per prendre decisions amb les quals puguem viure feliços.

  2. Control dels sentiments: controlar els impulsos, apaivagar la pròpia angoixa, sentir una ira apropiada. és a dir, no es tracta de reprimir les emocions, el que fa falta és sentiments apropiats a les circumstàncies.

  3. Motivació: ànim, perseverança i optimisme enfront de l'adversitat. En la mesura que ens sentim motivats, estem afavorint la nostra capacitat de pensar, de planificar i de resoldre problemes.

  4. Empatia: captar i respondre als sentiments expressats de forma no verbal.

  5. Habilitat social: control eficaç de les reaccions emocionals dels altres.

Per pensar plegats sobre la intel•ligència emocional he pensat en una cançó de José María Cano. S'anomena Lía:

All Music Player: Esser Humà

1. Ana Belén. Lía Play

Lía con tu pelo

Un edredón de terciopelo

Que me pueda guarecer

Si me encuentra en cueros

El amanecer.

 

Lía entre tus labios a los míos

Respirando en el vacío aprenderé

Como por la boca muere y mata el pez.

 

Lías telaraña que enmaraña mi razón

Que te quiero mucho y es sin ton ni son.

 

 

Lías cada día con el día posterior

Y entre día y día

 

Lía con tus brazos

Un nudo de dos lazos

Que me ate a tu pecho amor.

 

Lía con tus besos

La parte de mis sesos

Que manda en mi corazón.

 

Lías mis miradas a tu falda

Por debajo de tu espalda, con perdón

por poner los ojos junto a la intención

 

Líame a la pata de la cama

No te quedes con las ganas de saber

Cuanto amor te cabe de una sola vez.

 

Lías cigarrillos de cariño y sin papel

Para que los fume dentro de tu piel.

 

Lías la cruceta de esta pobre marioneta

Y entre lío y lío

Lía, lía

 

Lía con tus brazos

Un nudo de dos lazos

Que me ate a tu pecho amor.

Lía con tus besos

La parte de mis sesos

Que manda en mi corazón

 

Serendipia

Jugant amb la intel·ligència

Sabies que l'esmalt d'ungles blanc d'una mecanògrafa enginyosa va donar com a resultat el típex? I que productes com ara la gasolina, l'aspirina o els colorants deuen la seva existència a un peculiar somni? O que la psicodèlia i l'LSD neixen de la investigació contra la migranya? Aquests són alguns dels curiosos i fascinants exemples de descobriments de gran vàlua que van néixer de forma fortuïta. Però això no té res a veure amb l'atzar. Es tracta de serendipia!. No sabeu què e´s això? Una Serendipia és un descobriment o una troballa afortunada i inesperat. Es pot denominar així també a la casualitat, coincidència o accident... Però no ens enganeym, es tracta d'accidents que acostumen a estar relacionats de forma misteriosa amb el treball, la fe, la constància i la il•lusió que posem en els nostres projectes i que determina, en última instància, que alguns tinguin èxit i altres no.

El terme serendipia deriva del anglès serendipity, neologisme encunyat per Horace Walpole en 1754 a partir d'un conte persa del segle XVIII anomenat «Els tres prínceps de Serendip», en el qual els protagonistes, uns prínceps de la illa Serendip (que era el nom àrab de la illa de Ceilan, l'actual Sri Lanka), solucionaven els seus problemes a través d'increïbles casualitats.

Us proposo que pensem invents absurds com ara tacons amb rodes o pits d'amamantar per a que els homes gaudeixin de l'alletament dels seus nadons...

inventAbsurd1 inventAbsurd2 inventAbsurd3 inventAbsurd4

Entreu a la pàgina següent d'invents absurds i trobareu molts més...

Metàfores filosòfiques

La metàfora (del grec metàl o metàstasis que significa "més enllà", "després de", i phorein, "passar", "portar", consisteix en l'ús d'una expressió amb un significat diferent o en un context diferent de l'habitual. Estableix una relació d'identitat total entre dos éssers, reflexions o conceptes, de manera que per a referir-se a un dels elements de la metàfora s'organitza el nom d'un altre. El terme és important tant en teoria literària (on es fa servir com a recurs literari) com en lingüística (on és una de les principals causes de canvi semàntic). S'utilitza també en psicologia per referir-se al poder profund de "les històries-metafòriques" i la seva acció en el canvi intern, la visió o el pas a un nivell de consciència més profund.

Us proposo que parlem de metàfores en uns entit filosòfic, que entenguem les metàfores con finestres obertes que ens mostren la realitat des d'un altre punt de vista. De quin tipus? No com a signes que s'esgoten en allò que representen sinó com a símbols que ens obren cap el misteri; no com a imatges que ens connecten amb el passat o el futur, sinó com a ponts que trascendenixen el plànol horitzontal i ens projecten verticalment. Les metàfores no són només conceptes que s'analitzen a través del pensament, sinó que apunten directament cap al sentiment. POdeu construir vosaltres una metàfora d'aquest tipus? Us presento, com a exemple, algunes metàfores visuals:

metaforaVisual1 metaforaVisual2

metaforaVisual3

 

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.