Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Natura o cultura

pintura rupestreEls sofistes acostumaven a diferenciar allò natural d’allò convencional. Abans d’ells, cap societat havia separat l’ésser humà de la natura. Així, a l’Índia, el mot Dharma es feia servir per referir-se a l’Ordre diví que presidia tant els planetes com les relacions humanes; a la Grècia antiga, el mot Cosmos s’utilitzava per referir-se tant a l’univers ben ordenat com a la disposició de l’exèrcit; i a la Bíblia, l’ordre de la natura i de la societat tenen un origen diví.

Tant és així que, fins i tot nosaltres parlem encara avui dia de lleis físiques (per referir-nos a la relació objectiva entre diferents esdeveniments naturals), i de lleis humanes (que fan referència a les normes davant de les quals es conformen les relacions humanes)... I és que, originalment, la “llei” confonia sota la unitat del mateix concepte la descripció d’un fet natural i la prescripció d’una acció humana.

Es tracta de pensar una mica nosaltres també la relació entre la cultura i la natura... Temporalment, és primer la natura i després la cultura? És possible un ésser humà natural? Podem dir que la cultura nega la natura? La natura és anticultural?

Rousseau assenyala el naixement de la propietat privada com un cataclisme que va originar el naixement de l’estat en societat (amb les seves lleis, treballs i crims) separat d’un estat natural idíl•lic semblant al Paradís bíblic.

Què diem nosaltres quan parlem de cultura? Habitualment fem servir el terme “cultura” en tres contextos diferents: Així, d’una banda, parlem d’agricultura per referir-nos al treball de la terra; d’altra banda, diem que una persona és culta per fer esment del conjunt de coneixements i d’experiències que acumula; i, finalment, fem servir el terme “cultura” com a sinònim de civilització.

Existeix algun vincle entre els diferents contextos anteriors? Si pareu una mica d’atenció us adonareu que en els tres casos es parteix d’un punt de partida “salvatge” que es transforma per l’acció del treball. És el treball qui converteix un tros de terra en un camp, una persona inculta en un esperit cultivat i qui caracteritza els grans progressos d’un grup humà amb personalitat pròpia. I és que l’ésser humà no es troba en la “natura”, com ho fa un animal o un arbre, l’ésser humà és enfront d’ella. Podem dir que res d’allò que fa l’ésser humà és natural i que tota la història humana no és sinó el progressiu abandó d’un origen perdut per sempre, la natura:

  • L’ésser humà tracta contínuament de recobrir culturalment la seva naturalitat. No hi ha cap societat humana que no tracti de vestir, adornar, tatuar, fins i tot mutilar el cos. Es tracta de “tècniques del cos” (segons expressió de l’antropòleg Marcel Mauss) particulars de l’ésser humà i completament estranyes al món animal.
  • A més, la rigidesa de l’instint animal troba en els humans una mal•leabilitat increïble. Així, les necessitats naturals del cos (beure, menjar, dormir...) es converteixen en necessitats artificials (beure vi, veure la TV, fumar...) o en desitjos, en els quals preval la dimensió psicològica i social (tenir molts diners, conduir un Ferrari,...). I és que nosaltres no som capaços de diferenciar la necessitat de la forma com la satisfem, i aquesta forma de satisfer-la és cultural, no natural.
  • La cultura introdueix l’ésser humà en un espai i un temps diferents als de la natura. Així, l’espai natural és substituït per un espai simbòlic; i al temps immòbil de la natura s’afegeix la precipitació de la història. I és que la natura, com diu Hegel, manca d’història.

Però, tot i el que acabem d’esmentar, no podem oblidar pas que la natura és el bressol de l’ésser humà. Així que no són d’estranyar els intents per arribar a un estat de retrobament amb el nostre origen natural. La nostàlgia (del grec clàssic νόστος «retorn» i ἄλγος «dolor»), en tant que sentiment o necessitat d'anhel per un moment, situació o esdeveniment passat, és molt cultural, però també molt natural. Qui no sent nostàlgia dels seus jocs de la infància, dels paisatges que recorria quan era petit? Qui no anhela, com Ulisses, retrobar-se amb la seva estimada Ítaca? Però podem els humans emprendre el camí de retorn al nostre origen natural? Aquest origen no serà més una projecció que una realitat?

Cansats de la cultura (de la ciutat, del treball, de la tècnica), fins i tot de nosaltres mateixos i d’allò en què ens hem convertit, imaginen una natura en la qual projectem els nostres somnis d’innocència i de llibertat... Tant és així que “natural” sovint s’ha fe servir com a sinònim de “valor positiu”. Parlem de “Ciències Naturals" (tot i que nosaltres les hem inventat), de “fronteres naturals” (que fixa la història), de “lleis naturals” (que els humans han determinat), de “religió natural” (que l’ésser humà va crear), de “drets naturals” (pels quals val la pena lluitar), de “nombres naturals” (que no podem trobar enlloc), i “aliments naturals” (tot i que mai s’ha vist el vi manant d’una font, ni hi ha cap dipòsit de iogurt a la naturalesa). Està clar, però que, darrera de cada accepció de les anteriors, la natura s’entén com un valor. I tot valor, en tant que producte cultural, és una forma de transformació del medi natural.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.