Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Tangun, el primer coreà

El Príncep Hwanung, fill d'Hwanin, la deïtat Suprema del Cel, anhelava viure en la Terra, entre valls i muntanyes. El seu pare el va enviar al costat de 3.000 seguidors per governar la Terra i proporcionar als éssers humans prosperitat i felicitat. Hwanung va descendir sobre un arbre sagrat a la part alta de Taebaeksan, la «Muntanya de la Gran Lluminositat», i va anomenar al lloc Shinshi, la «Ciutat de Déu».

En aquell regne hi havia una óssa i una tigressa que pregaven constantment convertir-se en éssers humans. Hwanung els va prometre que si romanien a l'interior d'una caverna fosca durant 100 dies, alimentant-se només de llavors d'all i d'artemísia, es complirien els seus desitjos. La tigressa no va poder suportar la prova i va fracassar per la seva falta de determinació. L'óssa, en canvi, després de 21 dies, es va transformar en una bella dona.

La seva alegria aviat es va convertir en pesar perquè necessitava un company, però els homes no oblidaven el seu passat animal...

Al final, les seves oracions van ser escoltades pel mateix rei Hwanung i aviat va donar a llum un nen, Tangun, meitat déu, meitat home, primer ascendent dels coreans que va establir un regne reconegut actualment com l'Antic Choson en Pyongyang l'any 2.333 aC.

Entre el Cel i la Terra

Part de la insatisfacció del ser humà té a veure amb el fet que som éssers incomplets. L’ésser humà és un ésser en potència de ser, un ésser que pertany a regne animal, però que no es conforma amb això i que busca la seva llar en un altre lloc.

Sembla que ens trobem en la intersecció dels dos plànols de la realitat, el Cel i la Terra, alhora que participem d'ambdós: d'una banda no podem oblidar les nostres arrels terrestres, el nostre ascendent animal, que ens vincula a tota la naturalesa; però de l’altra, ens reconeixem fills dels déus i reivindiquem els nostres drets filials sense saber bé quins són.

El mite fundacional dels coreans ens situa en el vèrtex d'un eix de coordenades, allí on l'horitzontal assentada sobre el terreny es troba amb la vertical que s'alça a la recerca del transcendent. El plànol del profà s'eleva fins a la regió del sagrat per a posar de manifest, primer, el sentit superior i alhora més profund que tot el real posseeix al marge de la seva existència com a fenomen sensible, segon, que l'home necessita descobrir el seu veritable lloc en el cosmos.

Els extrems, el Cel i la Terra, mostren que la realitat no és un agregat d'elements que es concebin i esgotin en si mateixos. Tot depèn de tot, perquè el Tot constitueix un teixit d’interrelacions i correspondències en les que qualsevol fil, per utilitzar com símil la tela, és imprescindible i insubstituïble. Des del punt de vista de la realitat tot és necessari i igualment significatiu. Totes les coses estan trenades, teixides, lligades entre si com les anelles d'una cadena. Celestial i terrenal constitueixen, igual que les cares d'una moneda, les dues perspectives d'una única realitat.

No es tracta de ser quelcom diferent a allò que som... Ni animals, ni déus. Però allò que som autènticament de vegades s'amaga sota excuses d'animalitat i de divinitat. Si l'arbre no reconeix les seves arrels, no pot alimentar-se correctament. Però si l'arbre no rep la llum del sol, la frescura del vent, tampoc creixerà sa. En la desnutrició i la malaltia cap flor pot néixer... i sense flors, els fruits són impossibles.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.