Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Pensament medieval Aristòtil arriba a les universitats

Aristòtil arriba a les universitats.

Manuscrit medieval de l'Organon d'AristòtilAmb les universitats s'està generant un nou estil de pensament, un canvi d'actitud en el que alguns teòlegs (els dialèctics) comencen a buscar la manera d'entendre la seva fe a la llum dels coneixements físics, tot integrant-la en el marc més racional possible. S'inicià un gran debat entre aquests nous pensadors, que s’autoanomenaven "moderns", i els antidialèctics (els tradicionalistes, defensors d'unes categories exclusivament teològiques per a la interpretació de la Bíblia). A poc a poc, s'està introduint una llavor que florirà més tard en forma d'un creixent naturalisme i humanisme.

En tot aquest debat, els manuscrits antics es converteixen en apreciats tresors: es busquen tractats d'astronomia, ciències naturals, medicina i filosofia. Als terrenys fronterers, es constitueixen gran quantitat d'escoles de traductors en les que participen cristians, jueus i musulmans, tots ells dedicats a una tasca comú: traduir al llatí, de l’àrab i del grec (oblidat a l'Occident), aquests documents tan apreciats en els ambients universitaris. Vic, Barcelona, Segòvia i més tard Toledo, juntament amb Palerm, seran els centres de traductors més importants. Els àrabs es van convertir en els mitjancers a través dels quals arriben a l'Occident aquestes obres tan valuoses, però no només les obres, sinó que, amb elles, s'escampen pels ambients universitaris gran quantitat d'idees noves, algunes d'elles contràries a les creences tradicionals dels teòlegs cristians. Així, el descobriment del neoplatonisme possibilità una visió panteista que, en identificar Déu i Natura, qüestionava la creació i la traducció d'Aristòtil facilitarà, per un cantó, el desenvolupament de la lògica com a ciència independent i, per l'altre, la reflexió sobre els principis que regeixen els processos naturals. Amb Aristòtil s'estava formulant una doctrina del món (Física) i de Déu (Física i Metafísica) estructurada sobre uns principis sistemàtics i racionals, allunyats de la revelació cristiana.

L'impacte d'Aristòtil i dels seus comentaristes àrabs, especialment Averrois i Avicenna, tot i els intents de l'Església per prohibir l'ensenyament de la Física i la Metafísica, arriba finalment a la Universitat l'any 1231, obligant als ambients intel•lectuals a prendre una posició davant el que era un racionalisme i naturalisme que podia posar en perill els pressupòsits teològics imperants. Dit d'altra manera, es va haver de reflexionar seriosament sobre quin era l'àmbit d'una raó que reivindicava cada cop més un espai autònom i quina era la seva relació amb la fe. Uns, principalment els franciscans, van ser reacis a adoptar l'aristotelisme per la seva tradició d'arrel platònico-agustiniana; a l'extrem contrari, els averroistes llatins, van considerar que els plantejaments d'Aristòtil, tal com van ser interpretats per Averrois, constituïen la veritat encara que fos en contradicció amb el dogma i, per justificar-ho, introduïren la teoria de la doble veritat: és possible que la raó arribi a conclusions contradictòries a les de la fe i que totes dues siguin veritat. Però hi hagué també una tendència que va intentar assimilar per al cristianisme tot allò que del pensament d'Aristòtil pogués ser útil: així, a Oxford, la seva obra científica servirà per fonamentar tota una línia de pensament naturalista que constituirà les bases del futur mètode experimental, i a París, els dominics, sense oblidar Plató i Agustí, van intentar fer compatible l'aristotelisme amb el dogma cristià. El gran representant d’aquesta postura serà Tomàs d’Aquino.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.