Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Pensament medieval El problema dels universals

El problema dels universals.

 nines_rusesUn dels temes clau de la filosofia medial serà el problema dels universals. Quin és aquest problema? Per què és tant important en la història del pensament medieval?

Amb el terme "universals" es fa referència als conceptes amb els quals designem els gèneres (els mamífers, per exemple) i les espècies (els gats, els cavalls, etc.) en tant que diferents dels individus (aquest gat, aquell cavall,...). És evident que la percepció sensible té per objecte allò individual (aquest..., aquell...), però també ho és que els conceptes amb els quals pensem aquests individus són universals (el gat, el cavall,...). El problema sorgeix quan ens plantegem el tipus de realitat que tenen els gèneres i les espècies. Dit d'una altra manera, ¿quina relació s'estableix entre allò individual percebut i el concepte universal amb el qual el pensem? ¿Fins a quin punt els nostres conceptes fan referència a la realitat? De la solució que donem aquestes preguntes depèn directament el segon aspecte que indicàvem.

La importància del problema dels universals és central perquè està plantejant quina és l'estructura interna de la realitat, allò que anomenem l'essència de les coses, i fins on podem conèixer-la, és a dir, la possibilitat mateixa del coneixement humà. Si el concepte universal és més important que l'individu, perilla la nostra pròpia individualitat; si, en canvi, només existeix allò individual, llavors se'ns planteja el problema del caràcter universal del coneixement humà.

Al llarg de l’edat mitjana, es van plantejar diferents alternatives per resoldre les qüestions anteriors.

La tradició platònica d’Agustí d’Hipona (segle IV-V), el porta a plantejar que les Idees platòniques formen part de la ment divina i són expressió de la seva Paraula creadora. Els nostres conceptes són, a la seva vegada, expressió del caràcter immutable d'aquestes Idees. Aquesta solució al problema dels universals va ser àmpliament admesa fins al segle XII, constituint l'anomenat realisme transcendent (o exagerat), ja que considerava els universals com a coses (res) amb una existència independent i anterior a la dels individus (ante rem), els quals participaven d'elles. Segons aquesta solució existeix l'ésser humà en tant que universal, independentment dels éssers humans particulars, és més, els individus són éssers humans perquè participen de l'universal. Allò que diferencia uns individus dels altres no és la seva essència universal sinó els accidents. Per exemple, el Pep i la Maria són idèntics en la seva essència, són éssers humans, però es diferencien per qualitats accidentals: l'altura, el sexe, el pes, el color d'ulls, el temperament,...

A partir del segle XI, comença a desenvolupar-se un altre punt de vista en relació al problema dels universals: el nominalisme, que serà defensat amb contundència per Occam al s. XIV. Alguns comencen a defensar que només existeixen els individus, que no hi ha a la realitat quelcom que sigui l'universal. Primerament existeix l'individu i posteriorment (post rem) es forma a la ment el concepte universal, que no és més que una paraula, un nom convencional sense cap existència extramental. Segons el nostre exemple, només existeix el Pep i la Maria, el concepte d'ésser humà només serveix per facilitar la classificació d'allò que és exclusivament individual. No ens podríem comunicar si haguéssim de nomenar cada ésser particularment, per això, agrupem diferents trets comuns i els apliquem un mateix nom, però això no vol dir que existeixin els trets comuns independentment dels individus, és a dir, que existeixi l'ésser humà independentment dels éssers humans, perquè "ésser humà" només és un nom que s'aplica al animals racionals.

A partir del segle XIII, es posà de manifest una postura intermèdia: el realisme moderat. Gràcies, en part, a la influència d'Aristòtil, es reconeix que la vertadera substància és l'individu però, al mateix temps, es considera que l'individu no és quelcom aïllat sinó pertanyent a una espècie. El Pep i la Maria són, primerament individus particulars però, tots dos, formen part d'una mateixa espècie que, tot i no existir independenment d'ells, és quelcom real en ells. Sant Tomàs, partidari d'aquesta posició, considera que els universals són formalment un producte de la nostra ment, que no existeixen sense més, sinó que es fonamenten en la realitat extramental (in re). L'universal existeix, encara que no és ni una cosa, ni una mera paraula, sinó quelcom real que existeix en els individus.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.