Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Pensament antic Pensament mític La poesia èpica com a "Paideia" i norma ètica

La poesia èpica com a "Paideia" i norma ètica

homerA la societat grega arcaica, el poder era a mans de terratinents constituïts en castes hereditàries que procedien en part dels trasbalsos bèl·lics de les invasions dòriques i en part d’afortunades acumulacions de propietats. La seva força era econòmica i militar, però la justificació del seu poder era moral: s’anomenaven ‘‘ben nascuts’’ (eupatrídai), i ‘‘cavallers’’ (hippeís), i eren els ‘‘millors’’ (áristoi). Es dedicaven a l’oci, a l’esport i a la guerra, a assolir l’areté i a exercir la justícia.

Així que la poesia èpica té el seu origen en els himnes dedicats als cabdills victoriosos, cantats en les festes triomfals. La mateixa Ilíada (IX, 186) ens ofereix un testimoni preciós d’una fase molt antiga del cant èpic: l’ambaixada presidida per Ulisses per tal de reconciliar Aquil•les amb Agamèmnon, va trobar l’heroi cantant a la seva tenda, acompanyat per Pàtrocle, a punt de continuar el cant allí on el seu company el deixés.

A poc a poc, els cants van evolucionar al ritme de l’acceptació entre els aristòcrates i, per mimetisme, entre els altres estrats més humils de la societat. En aquest procés, els relats heroics no triguen gaire a passar a mans de professionals del cant, anomenats aedes. L’Odissea ens en proporciona informació de tres: l’aede que, per encàrrec d’Agàmemnon tenia cura de la seva esposa Clitemnestra a Micenes (III, 267), Demòdoc a la cort dels feacis (VIII, 44), i Femi al palau d’Ulisses (I, 154).

Aviat el poble percep en el contingut dels cants èpics una explicació dels seus orígens i de la seva identitat: per això, per als grecs, els poemes èpics constituïen la primera història del seu passat gloriós, que valia la pena de continuar transmetent de generació en generació. I és que l’epos homèric mostra el valor central del mite, no només com a elaboració literària, sinó també com a forma de paideia i norma ètica:

En la transmissió d’un relat exemplar en el que els aconteixements històrics es difuminen en un passat indeterminat, fabulós i admirable, déus i herois es troben barrejats, enfrontats i units per passions comuns, sense que –en últim extrem- s’adverteixi cap diferència entre uns i uns altres, si no és la dels poders i la immortalitat.

Sigui com sigui, l’epopèia és la celebració d’un guerrer, de la seva irrefrenable individualitat (un exemple és la causa de la còlera, menin, d’Aquil·les a la Ilíada) i que aflora en la lluita contra els enemics, dels quals només es recorden el més dignes, mentre que la resta roman anònima.

Quins són, però, els trets que destaquen dels herois homèrics? Podem indicar que eris (rivalitat) i philia (amistat) constitueixen les dues entitats divines, oposades i complementàries, que assenyalen els dos pols de la vida social en el món aristocràtic que descriu l’epica homèrica. L’exaltació dels valors de lluita, de rivalitat, s’associa al sentiment de pertenència a una sola i mateixa comunitat de llinatge. Així, d’una banda, en la guerra, l’auriga dóna peu als hippeis, i els defineix com a membres d’una aristocràcia militar i terratinent en la que s’associa el valor, el llinatge, la riquesa i el dret a participar en la vida política. D’altra banda, existeix un “pre-dret” que governa les relacions entre famílies i constitueix una espècie d’agon, de combat codificat en el qual s’enfronten grups per contrastar la força del seu genos, però que evidencia, com assenyala Hesíode, que tota rivalitat, tota eris, suposa relacions d’igualtat. No és extranya, per tant, l’hospitalitat que impedeix que un herois lluitin entre ells. Aquest esperit igualitari, al si mateix d’una concepció agonística de la vida social, és un dels trets que caracteritza la mentalitat de l’aristocràcia guerrera de Grècia i contribueix a donar a la noció del poder un nou contingut, contingut que, amb el temps, portarà a la polis.

Esforçats i amb sentit de l’honor no falten en els herois qualitats plenaments humanes, com ara quan Ulisses deixa escapar un lastimós “Ai de mi,...” en arribar a la platja dels feacis (VI, 120), o quan, més endavant, sent pudor i es cobreix les “vergonyes d’home” (VI, 127). Tampoc no li és alié el “plor tristíssim” (VIII, 540),... Però, al cap i la fi és un heroi i la seva condició s’evidencia tard o d’hora. Així, al cant VIII li és restituït a Ulisses el seu kléos, la seva glòria heroica i al cant següent s’omple d’orgull quan exclama: “Sóc Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes / per tota llei de paranys, i la meva glòria s’encela.” (19-20)

Inici Història de la filosofia Pensament antic Pensament mític La poesia èpica com a "Paideia" i norma ètica

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.