Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Discurs mític. Discurs sagrat

SiuxLa nostra cultura s’ha construït al voltant d’un discurs lògic, profà. En canvi, la major part de les cultures antigues, giren al voltant d’un discurs mític, religiós. Aquesta constació pot ser una lliçó d’humilitat si ens ajuda a reflexionar sobre el fet que, al costat d’una cultura com la nostra, una cultura de signes, al servei de la pluralitat, dia-bòlica per allò que de disgregadora té, es fa imprescindible reconeixer l’existència de cultures sim-bòliques, integradores , que retornen a l’unitat allò que d’ella a sorgit. El símbol no clarifica, però tampoc ho pretén, més aviat “obscureix”, reclama la nostra atenció per evidenciar l’existència de quelcom essencialment mistèric. La paraula grega mysterion, que deriva d’una arrel que significa “tancar els ulls” o “tancar la boca”, és sinònima de “secret” i constata que hi ha coses que es troben més enllà del nostre raciocini vivint en el misteri, ocultes i sublims.

D’aquí la importància que Mircea Eliade atorga a mètode històrico-religiós. No són poques les persones que consideren la religió com un sistema primitiu de coneixement humà que ha estat suplantat pel sistema progressista de la ciència. Obliden aquestes persones que la conducta religiosa no és una actitud mental o una teoria sobre la realitat sinó que constitueix una realitat en si mateixa que, a més, comporta un aspecte teòric. La religió constitueix una realitat que s’encarna en edificis i objectes, en animals i vegetals, en l’actuació individual i social. Però amb aquestes manifestacions externes no n’hi ha prou per apropar-nos a la motivació que empenta els homes a aquest comportament. Una aproximació etimologica al concepte de religio ens pot ajudar: primer, Ciceró va fer derivar la paraula religio del verb grec relegere (observar atentament, tornar a llegir, a pensar determinats conceptes); més tard, Lactanci va derivar la paraula del ver religare (relligar, atar); finalment, Agustí, afegeix, entre d’altres, la derivació del verb re-eligere (tornar a triar). Tomàs d’Aquino va recollir les tres derivacions anteriors, tot acceptant-les com a vàlides quan s’integren en un sentit comú. Així, la religió exigeix una conversió de l’esperit (Agustí) que ens obliga a tendir cap a quelcom transcendent (Ciceró) per tal d’assolir la unió amb Ell (Lactanci).

L’etimologia ens permet comprendre que l’activitat religiosa exterior descansa en una disposició interior. En què consisteix aquesta disposició? Per a l’home religiós, res del que percibim amb els nostres sentits ni captem amb la nostra intel·ligència descansa en si mateix, sinó que apunta a quelcom diferent. I en aquest apuntar cap a quelcom transcendent rau el seu sentit. Aquell element que escapa a la raó perquè és arreton, inefable, assenyala Rudolf Otto (Lo santo. Lo racional i lo irracional en la idea de Dios, Alianza, Madrid, 1985) que viu en totes les religions com el seu fons i medul·la. Aquest autor encunya un nou neologisme: numinós (ja que si d’omen es forma ominós, i de lumen, luminós, també és lícit fer amb numen –déu-, numinós). Deixant de banda els aspectes racionals i especulatius de la religió, Otto descobreix l’actitud religiosa davant el que considera un mysterium fascinans que provoca espant per la seva qualitat redicalment diferent, i que també anomena mysterium tremendum i maiestas, pel seu poder superior i per la seva plenitut de ser. I qualifica totes aquestes experiències de numinoses, en tant que provocades per la revelació d’un aspecte de la postestat divina. Allò numinós es singularitza, per tant, com a quelcom radicalment i totalment diferent, quelcom que provoca en l’home un sentiment de nul·litat, d’absoluta dependència, de no ser, amb paraules d’Abraham, més que “cendra i pols” (Gènesi, XVIII, 27). Des d’una actitud com l’anterior emergeix allò sagrat, allò que és mirum (absolutament heterogeni), allò absolutament inaprensible i incomprensible perquè escapa a qualsevol categoria del nostre pensament. Per a Mircea Eliade (Lo sagrado y lo profano, Ed. Labor, Barcelona, 1985) l’ésser humà entra en coneixement d’allò sagrat perquè es manifesta com a quelcom radicalment diferent d’allò profà, per això proposa el terme hierofania, que expressa allò que es troba implícit en el seu contingut etimològic, és a dir, “que quelcom sagrat s’ens mostra”. I de quina manera ho fa? Cada objecte del món profà respon a un arquetip i cada acció repeteix un acte primordial. Això és així perquè tot és una còpia que, més enllà d’ella mateixa, apunta cap el model etern. Si només té entitat el que participa d’allò transcendent, la realitat no pot ser una successió d’esdeveniment connectats causalment, sino un etern retorn a allò que esdevingué ab initio, in illio tempore (El mito del eterno retorno, Alianza/Emecé, Madrid, 1998). D’aquí les paraules de Seattle, quan indica que “cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble” i reconeix que “nosaltres som una part de la Terra, i ella és una part de nosaltres.”

En la radicalitat de les anteriors afirmacions enfonsen les seves arrels el mites (sistemes de creences) i els rites (sistemes d’accions). La funció dels mites és la de fixar els models exemplars de tots els rites i de totes les activitats humanes significatives: alimentació, sexualitat, treball, educació,... Els rites, per si mateixos, no són més que actes buits, però a la llum del mite el rites s’il·luminen, adquireixen vida. Els mites vehiculen el discurs dels pobles integrats tot constituïnt la forma lingüística narrativa que els permet recordar i transmetre allò arquetípic (no fets històrics, com es pensa sovint) i actualitzar, a través d’accions sagrades, veritats d’ordre essencialment còsmic. Com manifesta Henri Fankfort, en relació a Egipte però extrapolable a qualsevol cultura integrada, el mite proclama l'aparició d'una nova situació còsmica o d'un aconteixement primordial. És sempre el relat d'una creació: explica com es va realitzar quelcom, com va començar a ser; no parla sinó de realitats sagrades, ja que allò sagrat és allò real per excel·lència. Tot mite mostra com ha vingut a l'existència una realitat, sigui la realitat total, el cosmos, o tan sols un fragment d'ella. En Egipte, per exemple, l’autoritat monàrquica va ser una institució de desenvolupament paral·lel al de l’Univers ja que el Creador va asumir, des del començament, el paper de rei de la seva creació. I, en imitar els déus, l’home es manté en allò sagrat i, consegüentment, en la realitat; més encara, gràcies a la reactualització ininterropunda dels gestos divins exemplars, el món es santifica.

Recapitulant, els mites són històries que contenen una veritat originària i exemplar que expressa, a través del llenguatge del símbol, la intuïció primordial sobre la que s’ha configurat la perspectiva de les coses d’un poble i, al mateix temps, el permet participar en l’actualitat del seu misteri. Per això, com constata Plató, l’abisme (khorismos) ontològic i epistemològic que s’obre entre les imatges o còpies i les idees no pot superar-se per la via del discurs lògic, mentre que mite i somni poden apropar-se a la veritat amb el seu llenguatge simbòlic.

En un context com el que hem indicat, podem entendre què vol dir Claude Lévi-Strauss quan parla de relativitat cultural. sovint hom considera que les cultures altres no són més que estadis d’un desenvolupament únic que té la seva culminació en la nostra cultura i s’accepta la diversitat com a etapes ingènues del desenvolupament de la humanitat. Aquest plantejament, que permet parlar de “pobles sense història”, d’”història progressiva”, d’“evolucionisme cultural”,... ha estat rebutjat per Lévi-Strauss amb uns arguments contundents però, tot i així, la vida de les cultures altres, sembla comdemnada a desaparèixer. Sense remissió? Només si reconeixem la pervivència en nosaltres d’elements mítics, si accepten que potser el discurs lògic no és sinó l’univers mític de la nostra cultura occidental, que no existeix, com indica Lévi-Strauss una humanitat abstracta en la que l’home realitzi la seva humanitat, i que, com indica Poincaré, un home més un home no són dos homes sinó un home més un home, la tolerància serà un valor real i encara la diversitat tindrà futur. Potser encara, l’home blanc podrà comprendre la manera de pensar de l’indi pèl roja i escoltar el ressó de les paraules del vell mèdic indi: “No us estimeu a vosaltres mateixos. Només creieu en allò que podeu llegir en un llibre. Heu d’aprendre a utilitzar els vostres ulls. Heu d’aprendre a veure amb els ulls tancats.”

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.