Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Ulisses. Heroi per excel·lència

UlissesEls cants de l’Odissea que van del VI al XII constitueixen una unitat dins l’obra, tot i que cal fer una divisió entre els VI-VIII (el món dels feacis) i els IX-XII (les aventures d'Ulisses.) En l'aspecte formal, aquestes dues seccions s’oposen clarament: la primera és narrada en tercera persona; la segona, on pren el timó de la narració el mateix Ulisses, en primera persona. A més, les aventures de l’heroi, dins la trama no lineal de l’obra, són un flash-back, una tornada enrere en el temps contemporani real, que és el de l’estada al país feaci.

En l’estructura del poema, aquests cants formen el lligam entre la Telemàquia (els quatre primers), que és la part de l’obra on la figura d’Ulisses queda vinculada al món dels herois, i els cants dedicats als esdeveniments d’Ítaca, on també el món tradicional dels herois èpics (lluita, poder, honor...) torna a ser present. D’altra banda, mentre que la resta del poema pretén reflectir un univers real de prínceps i senyor territorials, els cants VI-XII es desenvolupen en una atmosfera de certa estranyesa o d’irrealitat prodigiosa, ja sigui la societat paradisíaca i féerique dels feacis o bé el món primitiu, salvatge i màgic de les aventures.

Aques cants, però, compleixen també una altra funció fonamental pel que fa al contingut del poema: expliquen l’enfonsament i la nova ascensió d’Ulisses, és a dir, la pèrdua gradual del seu estat heroic i la nova assumpció d’aquest estat al país feaci, fins a la reafirmació total en els fets finals d’Ítaca. Però anem a pams. Quan Ulisses arriba a Esquèria no té res i no és res als ulls dels homes: només un nàufrag al límit de les forces, sense nom ni glòria. Està ben lluny d’aquell heroi fort, conegut, famós, que havia sortit de Troia, vencedor, amb un estol de dotze naus i la seva host. Com sabrem més endavant, ha estat un procés lent el que l’ha portat en aquesta situació: l’enfrontament amb un món de prodigis que depassen les forces humanes, d’una banda; però també l’actitud dels seus homes, que se li enfronten, no obeeixen com cal, i fan trontollar, per tant, la seva posició de cabdill fins al desatre final. En arribar a l’illa feàcia, Ulisses és, doncs, un veritable Outis, o sia, "ningú" o "qualsevol". Fins i tot, en la seva davallada, s’ha vist sotmès temps i temps a una deessa-dona , Calipso, "dins l’espluga balmada, amb la que, ell no volent, el volia" (V, 155). Impotent, Ulisses plora i enyora la terra paterna: sent nostàlgia, aquest mot que prové justament del grec nóstos (tornada, viatje de tornada) i àlgos (dolor, enyor). Pero no hi pot fer res. O sí? De fet ho fa, però en un altre ordre de coses: molt a la grega, renuncia a la immortalitat que li promet Calipso si es queda amb ella ("aquí, restant vora meu, guardaries aquest habitatge / i fores lliure de mort…" V,208-209). I està disposat a sofrir-ho tot i a perir "per anar-me’n a casa i el dia veure en què torni" (V, 220). No és pas poc.

El cant sisè, el del començament del restabliment d’Ulisses com a heroi, en el lloc que li correspon en la societat dels homes, el protagonitza també una dona, Nausica. De fet, Ulisses fa molts anys que no veu homes, barons. S’ha estat anys amb Calipso, i la seva trobada amb Nausica i les noies es presenta –dins la relativa fixesa dels models èpics- amb una frescor i una vivesa notables. Els tocs de naturalitat, d’ingenuïtat i fins i tot de coqueteria, no hi falten: Ulisses, que no vol que el contemplin al bany, malmès i esgotat; la princesa que el sotja amb admiració vora la platja….

La figura de Nausica és tractada amb certa extensió. No es tracta simplement de narrar un rescat convencional, sinó també de lligar aquesta part del poema amb l’anterior i de preparar la plena reconeixença de l’heroi. I és Nausica, com dirà el mateix Ulisses, qui l’ha salvat. La princesa és en certa mesura la contrapartida de Telèmac: jove, educada en els seus deures, cortesa i encantadora. El seu comportament, salvant les distàncies, recorda, més que no pas una princesa heroica cent per cent, el d’una dolça noia burgesa de segles passats: la cura de la casa, el tracte repectuós i afectuós amb els pares, les noces i els seus preparatius, la preocupació pel què diran…

En suma, el seu capteniment, la ingenuïtat espontània de la seva expressió i aquell malanconiós "hoste, adéu, i quan siguis de nou a la pàtria, recorda’t / de mi… (VIII, 461), han fet de Nausica un personatge d’un encís extraordinari. I després, aquell desig que Ulisses resti a l’illa i pugui ser el seu espòs (desig formulat també per Alcínous), expressat de manera tan natural i oberta. No és estrany que ja alguns autors antics, no ressignant-se a abandonar-la en el cant vuitè, fessin que es casés amb Telèmac. I els moderns també han quedat subjugats pel seu encís. Només cal recordar Goethe i la seva obra inacabada sobre el tema, o el nostre Maragall.

I entrem ja al país dels feacis. És aquest un poble especial. Les seves institucions són les corrents a l’obra. Podem observar com funciona un oikos, una assemblea dels reis, l’àgora, els jocs, el sistema d’hospitalitat, els banquets, els sacrificis… Però el món dels feacis, aquesta gent que porta noms parlants, tots relacionats amb el mar i els navilis, és un món equilibrat, joiós, en pau. Els agraden els banquets, la dansa, la conversa. No destaquen en els jocs esportius aristocràtics de manera especial ni els interessa guerrejar ("sí, perquè als feacis no importen l’arc ni l’aljava", VI, 270). Són parents directes dels déus i hi tracten obertament.

En resum: són un poble fabulós, uns éssers mig divins que ajuden els mortals, potser relacionats amb creences folkòriques que desconeixem. Les meravelles són corrents a Feàcia: vaixells intel·ligents que es governen sols (abans que es sentís a parlar de pilots automàtics!); les terres d’Alcínous (el seu tèmenos, que li correspon per la seva posició), són una mena de locus amoenus agrari de prodigiosa producció. Fins i tot la posició i la influència d’Areta, la reina, és un xic xocant, tot i els paral·lels antropològics que se li poden buscar amb el paper tradicional de la dona en les societats mediterrànies. Que aquest petit pardís d’Esquèria fa, a més, de contraposició d’Ítaca, salta a la vista.

De moment, doncs, tenim el nàufrag desconegut que ha arribat en aquest món de prodigi. El cant setè l’ocupa pràcticament la presentació i l’acte d’hostatgia. Convé fixar-se, en aquest cant i en el següent, en tots aquells aspectes que il·lustren clarament els coneixements teòrics que hem après. Especialment, en el cant VIII, podem comprovar perfectament què era, què feia i quina posició social tenia un aede: és un document de primera mà.

El cant VIII és justament la culminació del pla del poeta per restituir a Ulisses el seu kléos, la seva glòria heroica. Fixem-nos que la identificació d’Ulisses, amb nom i pàtria, no es fa fins al començament del cant IX. Ja, per exemple, al cant III, la identificació de Telèmac davant Menelau s’allarga un bon xic per raons literàries. I la llarga espera (del cant sisè al novè) perquè Ulisses es doni a conèixer, està justificada també pel fet que l’economía de l’obra ho fa desitjable i imprescindible.

En efecte, no és el moment d’identificar-se com a gran heroi de fama que arriba al cel. Hem vist que l’status heroic d’Ulisses no es troba en posició de ser reconegut externament. On són els elements evidents (armes, botí, aspecte, domini…) que en un món com el de l’epopeia l’identificarien de manera convincent? Cert que des del cant sisè, amb el bany i l’ajuda d’Atenea, la seva planta física ha millorat. Però encara no ha arribat el moment.

I el cant vuitè està dedicat a fer d’Ulisses de nou un heroi en un món heroic. Comença ja amb un escenari típic: el banquet i els jocs. Aquí, en els jocs, és on Ulisses recuperarà el seu nom i la seva condició cara als homes mitjançant el triomf en una mena d’aristeia, en una prova de superioritat, de valor, de força. Fins al moment que Ulisses no demostra que és superior (el llançament del disc), pot ser fins i tot confós amb un mercader, amb un pirata, com li diu Euríal, insultant-lo. Però un cop ha triomfat davant tothom, bé es veu com ha tornat a la seva condició: és aleshores quan Ulisses repta a tots, en la cursa, en el pugilat, en el que sigui. Ara podria dir el seu nom. Però el poeta ho ajorna hàbilment, i la revelació vindrà magistralment provocada pel fragment cantat per Demòdoc sobre la proesa del cavall de fusta. Així, la revelació es produeix en una atmosfera de cordialitat i en un marc que dóna pas lògic al relats, i no en un ambient de cert enfrontament, com era el dels jocs.

Així doncs, l’heroi ha tornat: "Sóc Ulisses, fill de Laertes, que vaig en boca dels homes / per tota llei de paranys, i la meva glòria s’encela." (IX, 19-20). Ara ja pot dir-ho amb versemblança. Ara també, el contingut de la Telemàquia es lliga amb el present real i la succesió temporal seguirà amb els fets d’Ítaca. Però abans caldrà el llarg meandre de les aventures, que compleix un paper central en l’estructura del poema i en la visió del poeta sobre el destí d’Ulisses. En quatre cants es condensa una acció d’anys, mentre que des de la primera assemblea dels déus fins a l’arribada a Esquèria no han transcorregut sinó unes setmanes.

Fixem-nos en alguns punts clau d’questes aventures. En primer lloc, aquests fets són l’explicació de la kàthodos (baixada, caiguda) d’Ulisses, que serà seguida de l’ànodos (pujada, restauració) de l’heroi. Són, doncs, un punt central en la seva història. És per això que la succesió dels fets no constitueix una simple juxtaposició de material intercanviable, col·locat en qualsevol ordre. Segueixen una graduació intencional: de l’Ulisses destructor de ciutats que encara pot conquistar la ciutadella dels cícons, a l’Ulisses que perd la flota amb els Lestrígons i finalment l’última nau a Trinàcia. Del cabdill que mana incontestable, a l’home que es veu qüestionat pels seus subordinats. Els presagis, advertències i una atmosfera ominosa, remeten d’un espisodi a l’altre de manera prou evident. I el jo narrador dóna credibilitat i consistència als fets contats i individualitza l’estil narratiu davant l’èpica purament heroica de narrador terciopersonal.

El material de les aventures és espigolat d’ací d’allà. Històries semblants a les de Circe, el nàufrag perdut que es troba amb éssers meravellosos, etc., es poden ja rastrejar en obres egípcies de dos mil anys abans de Crist (el famós relat de Sinhué), o en d’altres d’anteriors mesopotàmiques (Gilgameix). Les relacions directes amb Homer no les podem aclarir amb exactitud. D’altra banda, també és posible la influència de sagues gregues pre-homèriques (p. ex. la de Jàson). I a més, els gegants antropòfags, les bruixes que viuen a cases en mig del bosc, o els monstres marins, es poden trobar en qualsevol rondalla. Part, doncs, d’aquestes històries odisseiques pertanyen al fons comú de l’imaginari folklòric de la humanitat. Això no hi fa res. L’arranjament, la creació artística i la funció literària d’aquest material estan sotmeses clarament al geni i al projecte de l’autor/autors. S’ha especulat fins i tot amb la naturalesa de la figura d’Ulisses: déu pre-grec? xaman? heroi del folklore? Serà més prudent remetre’ns simplement al que diu la saga heroica grega.

Quan Ulisses dobla el cap de Malea, entra en un món de prodigi on no han entrat altres homes, creua un límit. I no el tornarà a creuar enrere fin que els feacis l’ajudin. El pas del món real al, diguem-ne, imaginari el fa (com passa en altres obres literàries, com p. ex. en la literatura cèltica irlandesa i gal·lesa o en la matèria de Bretanya), mitjançant la tempesta, els vents desfermats, la maror. Per això resulta descoratjador intentar traçar un mapa real d’aquesta geografia mítica de l’ imaginari. El món en què entra Ulisses és com el revers de l’univers civilitzat que coneix: un territori sense lleis, sense humanitat, cruel i sense regles previsibles. (Compareu l’espisodi del Cíclop, que és el revers de l’hospitalitat feàcia del cant setè.) I un heroi guerrer no se’n pot sortir, ni que sigui l’enginyós Ulisses: Èol, Escil·la, Caribdis ("un mal que no té combat"), les Sirenes… I a l’últim, el capgirament final: el viu que va a la mort ("morts dues vegades", com diu Circe), la baixada a l’Hades, que no acaba donat cap solució. L’epidodi de les vaques rebla el clau: som al capdavall de la kàthodos. I aquí intervenen els déus, intervenen els feacis: començarà la ressurrecció heroica.

Dos mots finalment sobre l’Hades. Llevat de les excepcions, no molt corrents ni especificades, dels grans criminals contra els déus (Tàntal, Sísif..), que pateixen càstigs extraordinaris;i llevat dels casos, no molt clars, d’alguns afortunats mortals que reben en premi els camps Elisis, pau i goig, l’Hades homèric és completament igualitari: una buida foscor en què voleien les ombres de tots els morts. Com el sheol primitiu dels hebreus o el món inferior dels mesopotàmics. Per això, Aquil.les preferiria ser un jornaler d’un pagès amb poc recursos, però estar viu, que no pas ser el rei dels morts. Per això també –a part de les raons socials i literàries- els aedes són importants: només la glòria et pot sobreviure, en el més enllà no hi ha res. I són els aedes els qui canten les kléa andrón, les proeses, les glòries dels homes. Com diu clarament Hèctor (Ilíada, XXII, 304-306): Però no voldria morir com un covard i sense glòria, sinó fent alguna cosa gran que arribés al coneixement dels homes futurs.

Aquesta visió descoratjadora de l’Hades estarà present, amb menys o més força, al llarg de tota la cultura grega. Certament, les especulacions morals dels filòsofs i l’ànsia de transcendència de la religió més personal (els Misteris, per exemple), buscaran una solució al dilema: hi ha una l’altra vida que distingirà entre el destí dels justos i dels injustos d’aquest món? Les lluites socials pel poder i la idea de justícia contribuiran a suscitar també aquest problema. L’Illa dels Benaurats de Plató, dins de la mitografia tradicional, o les seves afirmacions sobre el judici de les ànimes, sembla respondre que sí que hi ha un destí diferent segons el comportament. Plató és, en aquest sentit, el més influent dels advocats de la idea d’un Infern compensatori d’ aquesta vida. Però Pindar –i no és l’únic- també parla del paradisíac Elisi. La vida futura i sense por per als iniciats d’Eleusi (que han de servar un comportament digne), també sembla establir les seves diferències: "Anem cap a les prades florides cobertes de roses…" (Aristòfanes Granotes, 449 ss., versos cantats per uns iniciats a Eleusi). Ara, sovint les idees són abstractes,gens clares, contradictòries, poc convincents. És lògic. També la moral popular voldria trobar-se amb un més enllà que redrecés les injustícies d’aquest món. Però així i tot, no s’aconsegueix fixar un més enllà atractiu –diguem-ne!- i alhora equitatiu. Fins i tot en època hel.lenística (i romama), després de tots els trasbalsaments i descomposicions i recomposicions de les idees religioses, l’altre món continua sent tan poc consolador com sempre. La idea corrent sembla ser la que expressen molts epitafis d’aquesta època, epitafis de gent senzilla, gravats sobre la pedra tombal, fets en sèrie i molt nombrosos: ho bíos tàuta (això és la vida; a vegades abreujats simplement en tàuta : això.) I l’Hades sempre serà l’Hades, gairebé tan terrible i gelador com ens el presenta Homer.

L’Odissea és una obra literària, una obra mestra. I s’ha de llegir com a tal. Bé ens pot informar sobre costums, institucions , ideologies… Però no és un tractat ni d’història ni de sociologia.És art. Com ja sabeu la seva influència sobre la cultura grega és enorme. I en consequència, la seva influència sobre la cultura europea és igualment enorme. Coneixeu ja la gran quantitat de imitacions, obres inspirades o impregnades per aquest poema.

Per acabar, us en vull citar una que potser entre nosaltres no és tan coneguda. En la dècada dels anys trentes d’aquest segle, l’escriptor grec modern Níkos Kazantzàkis (l’autor del famós Zorbàs ), va escriure una continuació de l’ Odissea des del punt on l’havia deixada Homer. Són 33.333 versos que segueixen el model dels versos de la poesia popular neogrega. Un nombre simbòlic. En aquesta obra, Ulisses, cansat de la inactivitat a Ítaca, se’n torna món enllà. El món que recorre és, però, el del segle vint i la seva geografia de conflictes, angoixes i esperances. Potser aquest Ulisses del segle vint també podria dir, el que diu el famós poeta neogrec C. Kavafis, que ha begut igualment d’Homer:

(…) Els Lestrígons i els Cíclops,
L’aïrat Posidó, no te n’esfereixis:
Són coses que al teu camí no trobaràs,
No, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
Emoció escollida
Et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
El feroç Posidó, mai no serà que els topis
Si no els portes amb tu dins la teva ànima,
Si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
(…) Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.