Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

L'amistat epicúria

jardiZenEl mot philia, tradicionalment traduït per «amistat», designa per a un grec tot sentiment de lligam i de vinculació amb els altres. En el filòsof atomista Empèdocles, philia era, fins i tot, la força natural de l’atracció universal. Fou Aristòtil qui va restringir el tema de la philia a les relacions humanes, com una qüestió privada o íntima, però llunyana al sentiment amorós. Però pot ser l'amistat un plaer natural i necessari quan "obliga" d'alguna manera a establir lligams de dependència? No pot ser un plaer natural perquè no estem obligats a tenir amics. A més, sovint, al voltant dels amics apareix l'ombra de la dependència i de l'interès. Per això sembla que sigui contradictori el desinterès que se li demana al savi amb l’"interès" que envolta l’amistat. Fins i tot en podríem arribar  a preguntar si no seríem més feliços sense amics o, millor dit, sense els problemes que comporta tenir amics.

Tot i considerar la reflexió anterior, Epicur considera que la vida humana no té sentit en l'aïllament; sinó que és correspondència i gratificació, que no podríem ni sabríem trobar mai tots sols, sinó només entre els amics. De fet, l'amistat és el fonament de la vida en comú al Jardí epicuri. És el sentiment que estreny els llaços entre els éssers humans i fa la vida plaent, digna de ser viscuda i plenament humana. Amistat i saviesa van de la mà.

La importància central de l'amistat en la concepció epicúria de la vida, va ser destacada fins i tot pels cristians, com mostra aquest fragment d'Eusebi de Cesarea: La secta d'Epicur fou un model d'autèntica solidaritat política (politeia), de la qual havia estat desterrat tot bel·licisme i al sí de la qual només existia un esperit comú i una creença comuna. (Praeparatio evangelica, XIV, 728). Aquest elogi és encara més important si es té present la gran importància de la vida en comunitat per als primers cristians.

Però l'amistat epicúria és una forma de selecció: la massa («els molts») no és un bon camp per a l'amistat. L'amistat permet triar la companyia dels millors. La ciutat no és un bon lloc per a l’amistat. A la ciutat no hi ha reconciliació: en canvi entre els amic és possible una petita societat que té la seva pròpia raó en l’ajuda mútua i la creació d’un àmbit o un tempo propi. A la Sentència 28, Epicur ens diu que l’amistat no coneix ni la rapidesa ni la lentitud, sinó que crea el seu propi temps.

Convé recordar que Epicur viu el moment d’esfondrament de la polis. Tenia 7 anys quan Alexandre va començar les seves conquestes i 18 quan va morir havent construït l'imperi més gran del món antic (que arribava fins a Lahore, a l'actual frontera entre Índia i el Pakistan). Atenes va perdent progressivament importància. A la mort d'Alexandre (–323) els atenesos s'aixequen per recuperar la seva llibertat, però perden la flota a la batalla d'Amorgos i l'exercit a Cratino (–322) a la guerra Lamiaca. Des d'aleshores la ciutat ha perdut veritablement tota l'autonomia; és un lloc insegur i l’amistat entre els ciutadans, com a ciment de la ciutat, resulta poc més que un sarcasme. Tota la vida adulta d'Epicur està condicionada per l'atzucac de la polis i per la conquesta d'Atenes per Demetrios Poliorcetos l'any 307 i la seva ensulsiada l'any 301. La conquesta de l'imperi persa per Alexandre no va deixar només els grecs sense llibertat (de fet la seva llibertat ja se l'havien jugada molt abans en la lluita d’aliances entre les ciutats), sinó sense ciutadania: la ciutat no pot viure sense «erigir estàtues» (escoli a la Màxima 29, Màximes 6 i 7). Alexandre havia exigit ser reconegut com a rei déu l'any 324 i, al setembre del 290 Demetrios Poliorcetos, junt amb la seva esposa Lanasa van ser reconeguts com a déus epifanis (Demetri i Dèmeter) a Atenes, ciutat que àdhuc va instituir un concurs de peans en honor a la nova parella divina.

La proposta epicúria de «viure amagat» és la resposta al fàstic que produeix la política de la massa. Quan Epicur defensa l'amistat (contra la política) cal entendre que "ser amic" no té una finalitat política, social o religiosa. S'és amic perquè "s'està bé" amb l'altre, prescindint del que en pugui treure (pragmàticament) de la relació. L'amistat no està al nivell del dret. És una altra cosa, perquè es troba més enllà dels pactes o contractes juridicopolítics. Entre amics, la noció del just i de l'injust no té sentit. L'amistat estableix «un món» separat del món polític i social opressiu i miseriós. L'amistat, però, és un «cosmos sensat»: ens mostra l'entrada a un món prudent contra la insensatesa de la política. Ser amic significa adoptar la posició dels déus: la beatitud a la terra. (Sentències vaticanes, 52). El plaer de l'amistat és una forma de moderació vital. De la mateixa manera que a la Carta a Meneceu es proscriuen tots els plaers desordenats (sexuals o alimentaris, tant li fa!), l'amistat apareix com un plaer moderat, que es pot viure lluny de la massa i a recer del poder. Per a Epicur, l'important és la vida interior i l'amistat és la forma d'incrementar aquesta vida interior i perfeccionar l'individu. El problema, greu per a una sensibilitat moderna, és que l'amistat sigui realment superior a la justícia...

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.