Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Dualisme antropològic:

La relació de l'ànima amb el cos és accidental

-Mira-t'ho ara des d'aquest altre punt de vista. Quan l'ànima i el cos estan plegats, la natura disposa que l'un serveixi com un esclau i sigui manat, i que l'altra mani i faci d'amo. Si parteixes d'aquesta relació, ¿quin dels dos creus més semblant al que és diví i quin al que és mortal? ¿O no et sembla que el diví naturalment té la capacitat de manar i dirigir, mentre el mortal la de d'ésser manat i servir com un esclau?

-A mi, sí.

-¿A quin dels dos s'assembla l'ànima?

-Evidentment, Sòcrates, l'ànima s'assembla al que és diví i el cos al que és mortal.

-Examina, ara, Cebes, féu ell, si de tot el que hem dit no ens en resulta aquesta conclusió: allò que més s'assembla al diví, a l'immortal, a l'intel·ligible, al que té una forma única i no es pot descompondre, al que és immutable i idèntic a ell mateix és l'ànima; en canvi, allò que més s'assembla a l'humà, al mortal, al que té forma múltiple i és inintel·ligible, al que pot descompondre’s i mai no resta idèntic a ell mateix és el cos. ¿Tenim, estimat Cebes, alguna altra raó que demostri que no és com diem?

-No la tenim.

-¿Què, doncs? Si les coses són com diem ¿no escau al cos de disgregar-se ràpidament  i a l'ànima, en canvi, de no disgregar-se gens o gairebé gens?

-¿Com no seria així?

Plató, Fedó, 79e-80c

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.