Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Polis-griegaL’aparició de la polis representa, en la història del pensament grec, un aconteixement decisiu. Dos aspectes clau en la consolidació de la polis són la preeminència que adquiereix la paraula i l’aplicació del concepte d’isonomia a les relacions humanes que conformen la polis:

1. La paraula adquireix una extraordinària preeminència sobre tots els altres instruments del poder. Aquest poder de la paraula (del qual els grecs faran una divinitat: Peitho, la força de persuasió) no rau ja en les fòrmules d’antics rituals religiosos, sinó en la discusió, l’argumentació. Suposa un públic al qual es dirigeix com a un jutge que decideix en última instància.

Directament relacionat amb la importància de la paraula és el caràcter de plena publicitat que es dóna a les manifestacions més importants de la vida social. La cultura grega és constitueix obrint a un cercle cada cop més gran –i finalment al demos en la seva totalitat- l’accés a un món espiritual reservat al començament a una aristocràcia de caràcter guerrer i sacerdotal. L’epopeia homèrica és un bon exemple d’aquest procés: una poesia cortesana, que es cantava a l’oikos dels palaus, després surt d’ells, s’amplia i arriba al demos. Aquesta ampliació implica una transformació profunda: en convertir-se en elements d’un cultura comú, els coneixements, els valors,... són portats a la plaça pública i sotmesos a crítica i controvèrsia.

La paraula constituïa, dins del quadre de la ciutat, l’instrument de la vida política; l’escriptura, subministrarà en el pla pròpiament intel·lectual, el mitjà d’una cultura comú i permetrà una divulgació completa dels coneixements. Quan els grecs tornen a descobrir-la, cap a final dels segle IX, prenent-la aquest cop del fenicis, no es tractarà ja, només, d’una escriptura diferent, de tipus fonètic, sinó producte d’una civilització radicalment diferent: no l’especialitat d’una classe d’escribes, sinó l’element d’una cultura comú. La seva significació social i psicològica s’haurà transformat: l’escriptura no tindrà ja per objecte una creació d’arxius per a l’ús del rei en el secret del palau, sinó que respondrà a una funció de publicitat: permetrà difondre els diversos aspectes de la vida social i política. Importada del fenicis, l’escriptura podrà complir amb aquesta funció de publicitat perquè ha arribat a ser, quasi amb el mateix dret que la llengua parlada, el bé comú de tots els ciutadans. Des del segle VIII aC, l’escriptura no és un saber especialitzat, reservat a uns escribes, sinó una tècnica d’ampli ús.

Juntament amb la recitació memoritzada dels textos d’Homer o d’Hesíode –que continuen essent tradicionals- l’escriptura constituïrà l’element fonamental de la paideia (educació) grega. En aquest context, la redacció de les lleis assegura la seva permanència. Quan els individus, al seu torn, decideixen donar publicitat al seu saber mitjançant l’escriptura, com ara Anaximandre i Ferècides, la seva ambició no és la de donar a conèixer a d’altres un descobriment o una opinió personal; volen fer del seu missatge un bé comú, treure’l del cercle tancat de les sectes i exposar-ho a plena llum davant les mirades de la ciutat, i en fer això estant considerant que la saviesa és, en principi, accessible a tots. La prosa ofereix la possibilitat d’anar més enllà dels esquemes mentals propis de la poesia arcàica (simbologia, analogia,...), permet una major racionalització i laïcització de les idees, factors que afavoriran el desenvolupament de la historiografia, la geografia o la filosofia.

2. Un altre aspecte que caracteritza l’univers espiritual de la polis és el següent: els que integren la ciutat, per diferents que siguin pel seu origen, la seva funció i categoria, apareixen en certa manera “similars” els uns als altres. Aquesta similitut fonamenta la unitat de la polis, ja que per als grecs només els semblants poden trobar-se mutuament lligats per la philia, associats en una mateixa comunitat.

Tots aquells que participen en l’Estat seran definits com a homoioi, semblants, i, més endavant, en forma més abstracta, com isoi, iguals. Sense isotes no hi ha ciutat, perquè no hi ha phília. “Allò igual, escriu Soló, no pot engendrar guerra.” Però es tracta d’una igualtat jeràrquica o, com diuen els grecs, geomètrica i no artimètica; la seva noció essencial és, de fet, la de “proporció”. 

La ciutat forma un conjunt organitzat, un kosmos, que resulta armoniós quan cadascú dels seus components es troba al seu lloc. On està, llavors, la igualtat? Resideix en el fet que la llei, que ara ha estat fixada és la mateixa per a tots els ciutadans i en que tots poden formar part dels tribunals com de l’assemblea. No obstant totes les diferències socials, es concep als ciutadans, en el pla polític, com a unitats intercanviables dins d’un sistema l’equilibri del qual és la llei i llur norma és la igualtat. Aquesta imatge trobarà en el segle VI aC la seva expressió més rigurosa en un concepte, el d’isonomia: igual participació de tots els ciutadans en l’exercici del poder.

Un exemple d’aquest exigència d’igualtat el trobem en la modificació de les tècniques del combat amb l’aparició de la figura de l’hoplita, que combateix en fila seguint el principi de la falange. A la polis, l’estat del soldat coincideix amb el del ciutadà, tots els que poden comprar el seu equip d’hoplites –és a dir, els petits propietàris lliures que formen el demos-, estan situats en el mateix pla. La democratització de la funció militar (antic privilegi aristocràtic) implica una renovació completa en l’ètica del guerrer. L’heroi homèric, el bon conductor de tirs (època micènica), podia sobreviure en la persona de l’hippeus (època dòria), però ja no té res en comú amb la figura de l’hoplita, el soldat-ciutadà.

En l’època homèrica, el valor militar s’afirmava en forma d’una aristeia, d’una superioritat personal, però l’hoplita no coneix ja el combat singular. És adiestrat per a guardar la fila, per a marxar en ordre i no abandonar el seu lloc. La virtut guerrera no és ja fruit de l’ordre del thymos, és resultat de la sophrosyne: el domini complet de si, el valor personal només s’ha de manifestar dins l’ordre imposat per la maniobra del conjunt.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.