Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Del mite al logos.

lechuzaEl mite relata una història sagrada, un esdeveniment primordial que va tenir lloc en el començament del temps, ab initio i que, en tant que sagrada, constitueix la realitat per excel·lència. És a dir, el mite és el relat de l’aparició d’una nova situació còsmica ocorreguda ab origine, representa la “història” d’allò esdevingut in illo tempore, la revelació d’un misteri que es converteix així en una veritat apodíctica a través de la qual es fixen tots els rites, totes aquelles activitats humanes significatives. Donat que el mite representa la irrupció d’allò sagrat en el món, tot allò que no participa de la realitat del mite pertany a l’àmbit profà i manca d’autèntica realitat, roman en l’esfera de la il·lusió, de la irrealitat. Assenyala Eliade que allò sagrat i allò profà constitueixen dues modalitats de ser en el món que depenen de les diferents posicions que l’ésser humà ha conquerit en el cosmos i, podem afegir nosaltres, de les diverses percepcions que de l’espai i del temps té l’ésser humà...

Com es va produir el pas del mite a una visió diferent i que amb el temps s’anomenarà lògica? Actualment ja no es parla de “miracle grec” per fer referència al pas del mite al logos, al sorgiment de la filosofia; estudiosos com F. M. Cornford no obliden les condicions econòmiques, socials i polítiques especials, que van afavorit el seu sorgiment, ni que la filosofia neix de l’evolució de formes d'expressió i de coneixement mítiques i religioses. Aquest context afavoridor va ser possible especialment per les característiques de la religió grega (manca de llibres sagrats i de sacerdoci estable) i pel procés colonitzador que va permetre el desenvolupament de la polis i de la democràcia . Indica F. Châtelet que “la filosofia és filla de la ciutat i de la democràcia”.

Pel que fa als mites grecs, no podem oblidar que els poetes presenten, amb diferents versions, alguns éssers o forces que no tenen forma humana i que podrien ser ben bé l'antecedent de les primeres filosofies. Així Homer diu que "l'Oceà és l'origen de totes les coses" (Il•liada 14, 244), també Hesíode, en parlar de l'origen dels déus, indica: "Primer va néixer Caos, després Gea (la Terra), d'ampla sina, ferma seu de totes les coses per a sempre..." (Teogonia, 116). Per això, molts estudiosos actuals consideren que la mitologia ja anticipa el pensament filosòfic i que aquest apareix com una “continuació” del mite; tot i així, el cert és que es produeix un canvi qualitatiu que representarà un canvi de paradigma en la comprensió de la realitat.

En què consisteix aquest canvi? Els grecs van descobrir la raó com a font d’un nou tipus de coneixement (diferent del mític), van considerar que el llenguatge reproduïa el pensament i aquest era una còpia de la realitat, i es van preocupar de descobrir l’estructura interna de la realitat i les regles del recte pensar. Així, es va començar a utilitzar el terme logos, paraula amb la que es designaven moltes coses, per indicar bàsicament dues accepcions:

1. La primera té a veure amb el discurs racional, el dir de forma intel•ligible i per tant, el coneixement que ens dóna el pensament racional, la raó humana; així, "logos" podria traduir-se per paraula, concepte o raó.

2. La segona té més a veure amb el que seria per a nosaltres la noció de llei com a forma ordenada de funcionament de la realitat, entesa com a raó universal que dirigeix i ordena el cosmos; i d'aquesta forma "logos" significa llei, mesura, o principi. La realitat funciona segons lleis immutables (Logos universal) i el pensament racional (logos particular) és capaç de desvelar el seu misteri.

Aquesta visió de la realitat comporta la desacralització de l’espai i, tot i que es manté la perspectiva d’un temps cíclic, aquest també deixa de ser quelcom sagrat i s’integra en la perspectiva d’un temps profà cíclic, és a dir, un temps que segueix unes lleis inexorables i, per tant, que no s’ha de renovar periòdicament. El temps passa a ser, definit per Plató, com una imatge mòbil d’una eternitat immòbil, quelcom que determina i mesura la revolució de les esferes celestes tot seguint uns cicles (aions).

En un context com l’anterior, el logos manté al radicalitat de la pregunta del mite però la despulla de tota arbitrarietat (sense que aquest mot impliqui una valoració). Es busquen les causes dels fenòmens naturals en la pròpia naturalesa, en les regularitats que s’esdevenen quotidianament (com és ara que amb el fred l’aigua es glaça, que les pedres llançades amunt tornen a caure,...) per extreure’n explicacions d’aquells fenòmens que solament es donen de tant en tant (com les tempestes, els terratrèmols,...) i s’aventuren, a partir d’elles, teories explicatives sobre el funcionament de la naturalesa.

Amb la descoberta de lleis necessàries i universals, l’home lògic sap que sempre que es donin les mateixes circumstàncies es produiran els mateixos efectes i que aquests són vàlids per a una gran quantitat de fenòmens que semblen molt diferents. Es tracta d’un saber diferent del saber del mite, un saber que suposa que en les coses hi ha una constitució interna inalterable, una naturalesa que permet descobrir, per sota de l’apariència, l’autèntica essència, allò que les coses són realment, la seva manera de ser profunda i permanent no obstant la multiplicitat que les envolta. Mentre en el mite la dicotomia és sagrat/profà, per al logos serà essència/apariència, conceptes que s’integren en una categoria nova: la physis (la naturalesa desacralitzada).

La cosmogonia d'Hesíode

En el principi de totes les coses, relata Hesíode, va ser el Caos, i després Gea la d'ampli si, seient sempre sòlid de tots els Immortals que habiten els cims del nevat Olimp i el Tàrtar ombrívol enclavat en les profunditats de la terra espaiosa, i després Eros, el més bonic entre els déus immortals, principi abstracte del desig.

Gea va donar a llum al seu igual en grandesa, a Urà estrellat, per tal que la cobrís del tot i fos una morada segura per als déus feliços. Urà contemplant Gea amb tendresa des de les muntanyes, va deixar caure sobre ella una fèrtil pluja que va penetrar en les seves fenedures secretes, i li va fer produir herba, flors i arbres, amb les bèsties i les aus pròpies per a cada planta. Aquesta va fer fluir els rius i així es van crear els llacs i els mars.

Els seus primers fills de forma semihumana van ser els gegants de cents mans. Després van aparèixer tres cíclops salvatges, constructors de gegantins murs i mestres armers.

Urà va engendrar als Titans en la Mare Gea després d'haver llençat els cíclops i els gegants al Tàrtar, un lloc tenebrós en el món subterrani que està situat a la mateixa distància de la terra com la que hi ha entre la terra i el firmament. Una enclusa que caigués al Tàrtar trigaria nou dies en tocar el seu sòl.

Gea, disgustada pel tracte que Urà dona a la seva descendència, demana l'ajut dels seus fills. Persuadeix els Titans per tal que es revoltin contra el seu pare, acabdillats per Cronos, el més petit de tots. Cronos era el déu del temps i, de fet, chronos en grec vol dir “temps”. Armat amb un falç de sílex, Cronos va sorprendre Urà mentre dormia i el va castrar.

Llavors, els titans van alliberar els cíclops del Tàrtar i van atorgar la soberania de l'univers a Cronos, qui, un cop assolit el comandament suprem, va tancar novament els cíclops en el Tàrtar, juntament amb les gegants de cent mans i es va casar amb la seva germana Rea. Però la mare Gea i el seu moribund pare van profetitzar que seria destronat per un dels seus propis fill. Per evitar que un dia un d’ells el pogués destronar, se’ls cruspia sense contemplacions així que arribaven al món. Això té una significació profunda: vol dir que el temps, al capdavall, devora tot allò que ell mateix ha creat. És així que van anar passant al seu estómac voraç déus tan importants com Hera, Demèter, Hades i Posidó.

Però quan va néixer Zeus, la seva mare, Rea, que era una bona mare que estimava els seus fills, per salvar el menut d’aquella fi tan primerenca i tan calamitosa el va amagar i va donar a Cronos un roc, embolicat amb els bolquers. Cronos no se’n va adonar i així Zeus es va poder salvar.

Rea va confiar Zeus a unes divinitats inferiors (els Curetes o els Coribants) que residien a l’illa de Creta, els quals eren molt amics de les danses guerreres. I perquè el vell Cronos no sentís els plors del petit Zeus, es passaven el sant dia ballant i fent soroll, picant les espases contra els escuts. Així Zeus va poder créixer sa i fort, alimentat amb la llet de la cabra Amaltea, una de les banyes de la qual era el corn de l’abundància.

Quan ja era una mica grandet, Zeus va aconseguir, no sabem com, la plaça de coper del seu pare –és a dir, el qui li servia la beguda. Un dia li va donar una gran copa d’una beguda molt dolça però carregada de sal i mostassa –i qui sap si d’altres espècies. Aquest beuratge va provocar a Cronos uns grans vòmits que li van fer treure, a més del roc, els altres fills devorats, si més no Hera, Demèter, Hades i Posidó.

olympiansAleshores Zeus, ajudat pels seus germans, van declarar la guerra a Cronos i als Titans. La primera cosa que van fer va ser alliberar els Ciclops, que gemegaven tancats al fons del Tàrtar. Va ser una guerra llarga i terrible. Però els Ciclops van proveir els seus alliberadors amb bones armes: van donar un casc a Hades, el trident a Posidó i a Zeus, que era el capità de la colla, li van donar el llamp, que va ser, fet i fet, l’arma decisiva. Efectivament, en la batalla final la desfeta de Cronos i els Titans va ser total, definitiva. Cronos va ser destronat i condemnat a l’exili i els Titans van anar a parar al Tàrtar –on abans hi havia els Ciclops-.

Després d’aquests fets tan memorables, Zeus, Hades i Posidó es van repartir el món com a bons germans: Zeus es va quedar amb el cel, Hades amb l’infern i Posidó amb el mar. I si bé es veritat que al cap de poc van haver de lluitar contra els terribles Gegants, que volien escalar l’Olimp per regnar-hi ells, el fet és que els tres germans, Zeus, Hades i Posidó, van establir un ordre perdurable, que ja no va ser alterat pels innombrables fets, episodis, aventures i peripècies que van tenir lloc a partir d’aleshores.

L'arbre del bé i del mal

Al Gènesi: 3,1 apareix el mite del l'arbre del bé i del mal.

ArbolBienMal

"La serp era el més astut de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Preguntà, doncs, a la dona:
-Així, Déu us ha dit que no mengeu dels fruits de cap arbre del jardí?
La dona va respondre a la serp:
-Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí, però dels fruits de l'arbre que hi ha al mig del jardí, Déu ha dit que no en mengem ni els toquem, perquè moriríem.
La serp li va replicar:
-No, no moriríeu pas!
Déu sap que, si un dia en menjàveu, se us obririen els ulls i seríeu igual com déus: coneixeríeu el bé i el mal. Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, i que era temptador de tenir aquell coneixement, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella.
Llavors a tots dos se'ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus."

Erich Fromm a L'art d'estimar escriu:

"El relat bíblic d'Adam i Eva expressa l'experiència de culpa i vergonya en la separativitat. Després d'haver menjat de l'arbre del coneixement del bé i del mal, després d'haver desobeït (el bé i el mal no existeixen si no hi ha llibertat per desobeir), després d'haver-se tornat humans per emancipar-se de la originària armonia animal amb la naturalesa, és a dir, després del seu naixement coma éssers humans, van veure que estaven nus i van patir vergonya. Després que es van fer conscients de si mateixos i de l'altre, van tenir consciència de la seva separativitat.

La consciència de la separació humana -sense la unió per l'amor (Adam es defensa acusant a Eva en lloc de defendre-la)- és la font de la vergonya. És al mateix temps, la font de la culpa i l'angoixa."

El mite de superman

Umberto Eco és un filòsof, semiòtic i novel.lista italià que a un llibre titolat Apocalíptics i integrats ens presenta un dels mites actuals, Superman. Quina relació té amb els mites grecs? Primer llegim el text i després mirem d'establir relacions:

apocalipticos"Una imatge simbòlica que té especial interès és la de Superman. L'heroi dotat amb poders superiors als de l'home comú és una constant de la imaginació popular, des Hèrcules a Sigfrid, des d'Orlando a Pantagruel i Peter Pan. De vegades les virtuts de l'heroi s'humanitzen, i els seus poders, més que sobrenaturals, constitueixen la més alta realització d'un poder natural, l'astúcia, la rapidesa, l'habilitat bèl·lica, o fins i tot la intel·ligència silogística i el simple esperit d'observació, com en el cas de Sherlock Holmes. Però, en una societat particularment anivellada, en la qual les pertorbacions psicològiques, les frustracions i els complexos d'inferioritat estan a l'ordre de dia, en una societat industrial en la qual l'home es converteix en un nombre dins l'àmbit d'una organització que decideix per ell, en la qual la força individual, si no s'exerceix en una activitat esportiva, queda humiliada davant la força de la màquina que actua per i per a l'home, i determina fins i tot els moviments d'aquest, en una societat d'aquesta classe, l'heroi positiu ha encarnar, a més de tots els límits imaginables, les exigències de potència que el ciutadà vulgar alimenta i no pot satisfer.

Superman és el mite típic d'aquesta classe de lectors: Superman no és un terrícola, sinó que va arribar a la Terra, de petit procedent del planeta Criptó. Criptó estava a punt de ser destruït per una catàstrofe còsmica, i el seu pare, docte científic, va aconseguir posar fora de perill el seu fill confiat a un vehicle espacial. Encara crescut a la Terra, Superman està dotat de poders sobrehumans. La seva força és pràcticament il·limitada, pot volar per l'espai a una velocitat semblant a la de la llum, i quan viatja a velocitats superiors a aquesta traspassa la barrera del temps i pot transferir a altres èpoques. Amb una simple pressió de la mà, pot elevar la temperatura del carboni fins convertir-lo en diamant, en pocs segons, a velocitat supersònica, pot tallar tots els arbres d'un bosc, serrar taulers dels seus troncs, i construir un poblat o una nau; pot perforar muntanyes, aixecar transatlàntics, destruir o construir dics, la seva vista de raigs X, li permet veure a través de qualsevol cos, a distàncies pràcticament il·limitades, i fondre amb la mirada objectes de metall, la seva superoïda, el col·loca en situació aventatjosa per poder escoltar converses, i li permeten escoltar discursos de qualsevol punt d'on provinguin. És bell, humil, bondadós i servicial. Dedica la seva vida a la lluita contra les forces del mal, i la policia té en ell un infatigable col·laborador.

No obstant això, la imatge de Superman pot ser identificada pel lector. En realitat Superman viu entre els homes, sota la carn mortal del periodista Clark Kent. I sota aquest aspecte és un tipus aparentment poruc, tímid, d'intel·ligència mediocre, una mica tonto, miop, enamorat de la seva matriarcal i atractiva col·lega Lois Lane, que li menysprea i que, en canvi, està apassionadament enamorada de Superman. Narrativament, la doble identitat de Superman té una raó de ser, ja que permet articular de manera bastant variada les aventures de l'heroi, els equívocs, els efectes teatrals, amb cert suspens de novel·la policíaca. Però des del punt de vista mitopoyético, la troballa té més valor: en realitat, Clark Kent personifica, de manera perfectament típica, el lector mitjà assaltat pels complexos i menyspreat pels seus propis semblants; al llarg d'un obvi procés d'identificació, qualsevol ciutadà de qualsevol ciutat americana alimenta secretament l'esperança que un dia, de les despulles del seu actual personalitat, florirà un superhome capaç de recuperar anys de mediocritat."

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.