Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Es pot ensenyar l'Areté?

Protàgores es un diàleg de Plató que planteja la connexió entre la saviesa (sophia) i la virtut (areté)... I es preocupa per una gran qüestió pedagògica: Si només el savi és virtuós, la saviesa o virtut del savi és ensenyable?

Però millor començar pel principi, de quin tipus de saviesa estem parlant? El savi o sofista segons Eurípides (segle V aC) era aquell que exercia “l’art pràctic del bon govern”, Píndar (segle V aC), en canvi, va caracteritzar despectivament el sofista com a xarlatà. També Plató (427 aC - 347 aC) a El sofista (un diàleg de vellesa) conclou que com que la saviesa no pot ser ensenyada, el savi no pot ser sofista i qui ensenya, sempre ensenya alguna cosa distinta de la saviesa, per molt necessària i útil que sigui aquesta cosa, i, per tant, és sempre un sofista, en el sentit pejoratiu, un mestre de retòrica i d’oratòria sense contingut.

Però existeix una altra obra en què Plató també s’ocupa del sofistes, el Protàgores, i no ho fa amb el to pejoratiu d'altres diàlegs, sinó que es pregunta per la possibilitat mateixa del sofista, del savi com a sofista, és a dir, de si és possible el mestre de virtut. Una possibilitat que estudia encarnada en la figura del sofista més brillant, Protàgores (segle V aC). Fins i tot Sòcrates es mostra torbat per la impressionant personalitat de Protàgores... El que es discuteix no és la sinceritat de les intencions d'aquest gran sofista, sinó la possibilitat mateixa dels seus propòsits. Propòsits clarament formulats: es tracta d'ensenyar l’areté (la virtut) als ciutadans.

En el segle V aC, amb l'arribada de la democràcia a Atenes i l'aparició de la primera generació de sofistes, es qüestionen molts valors tradicionals. Així, l'areté deixarà de ser considerada un senyal de classe per ser una capacitat que es pot aprendre i que permet a tot ciutadà participar en la vida de la seva ciutat i, d'aquesta manera, aconseguir l'èxit personal.

Però, de quin tipus de virtuts parla el Protàgores de Plató?, d'aquelles prometèiques (tecnològiques) o d'aquelles hermètiques (polítiques, civils i religioses)?

Quan Prometeu va robar el foc a Zeus i l'hi va oferir als homes, els estava oferint la capacitat de desenvolupament tecnològic.... Però és evident que una vegada l'home posseeix la tècnica, aquesta capacitat és ensenyable i ja sabem a on ens ha dut això... Per tant, el diàleg se centra en la virtut que representa Hermes, l'herald de Zeus i conductor de les ànimes dels morts a l'Hades. Hermes simbolitza l'areté política, civil i religiosa, la cultura humana per dir-ho més breu. I és en aquest tauler on es juga la partida del diàleg. Protàgores defensa que la cultura permet a l'home substituir la seva indefensió natural. I, per tant, tot ser humà serà virtuós en la mesura que conegui la seva pròpia tradició cultural, lingüística, etc., i la utilitzi en benefici de la comunitat i seu propi. Per tant, la virtut es pot ensenyar.

La perspectiva de Plató, en canvi, és diferent a la de Protàgores. La virtut ja no serà tant el procés pel qual l'home assimila els costums de la ciutat, quant el procés pel qual l'home es fa home en el procés mateix de la constitució de les ciutats (o cultures).

Protàgores, com sofista que és, ha obtingut una saviesa mitjançant la peregrinació per diverses cultures i civilitzacions, i gràcies a això entén el món com el producte de l'obrar humà, i la cultura com l’artifici de l'home mitjançant el qual supera la seva condició animal. Això li permet establir que l’ésser és canviant i per tant no hi ha veritats absolutes. Tot el que regeix les relacions humanes no són més que convencions, ja que ha descobert que entre unes cultures i unes altres varien els valors, les creences religioses i les formes d'entendre el món. És així com l'home és la mesura de totes les coses; cadascuna de les societats determina els paràmetres en què gira la seva pròpia realitat.

Enfront d'una visió de la virtut, entesa com aprenentatge minuciós de les regles del joc, per treure el màxim partit de les mateixes, Plató, en canvi, proposa una visió de la virtut entesa com una relació dialèctica, com creixement personal que es produeix a partir del coneixement de la veritat de les Idees que fa possible traduir dit coneixement en regles humanes justes autènticament en la mesura que reprodueixen la Justícia, certes autènticament en la mesura que reprodueixen la Veritat. I a la inversa, en la mesura que hi hagi lleis justes, serà possible créixer més humanament i conèixer millor la Justícia.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.