Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Idees complexes

Les idees complexes són el resultat de l’activitat de l’enteniment quan compara, uneix i separa idees simples. “Però com la ment és totalment passiva en la recepció de totes les seves idees simples, exerceix, per tant, diversos actes propis pels quals forma, a partir de les idees simples que utilitza com a materials i fonament de la resta, les altres”.

Tot i que poden ser infinites en nombre, les classifica en tres tipus: modes (combinació d'idees simples sense cap suposició d'existència pròpia, i que poden ser simples -dotzena, espai, temps, lloc- i mixtes -bellesa, robatori-), substàncies (combinacions d'idees simples que es prenen per representar coses particulars que subsisteixen per si mateixes) i relacions (consideració i comparació d'una idea amb una altra):

1. Els modes són idees complexes que no subsisteixen pas per elles mateixes, sinó que són com a dependents de les substàncies. Els modes es divideixen en diversos tipus:

a. els modes compostos d’un sol tipus d’idees simples. Són modificacions d’una idea simple: per exemple, dos és la unitat repetida. L’espai ve de la idea simple de l’extensió: és la idea sensible elaborada de distància. La durada ens ve de la idea de successió; el nombre, comporta una unitat estrictament determinada; l’infinit es forma per l’addició sense fi d’allò finit.

b. els modes de pensament: l’esperit percep una gran varietat de les seves pròpies modificacions quan reflexiona sobre ell mateix. Hom troba la percepció, la memòria, l’atenció, etc.

c. els modes de la voluntat: la potència, la llibertat com la potència de començar o de no començar pas una acció, de reprendre-la o no.

d. modes mixtos: són idees independents que l’esperit ajunta sense que aquests modes tinguin existència sensible real (per exemple, la mentida).

2. L'exposició de la substància (II, XXIII) representa un dels moments més conflictius de l’ Assaig.

Locke Rosa“Substància és el nom que els filòsofs han assignat a la nostra idea (composta) d'un «suport comú» de qualitats” .

“Per tant, idea que tenim i a la qual donem el nom de substància, com no és res sinó el suposat suport, però desconegut, d'aquelles qualitats que trobem que existeixen, i de les que imaginem que no poden subsistir sine re substante, sense res que les suporti, denominem a aquest suport substància; la qual segons el veritable sentit de la paraula, significa, en el nostre idioma, el que està sota o el que suporta”.

La ment, doncs, no té, no rep la informació de les qualitats dels cossos per separat, sinó que estem acostumats a rebre-les unides i “en no imaginar de quina manera aquestes idees simples poden subsistir per si mateixes, ens acostumem a suposar que hi ha algun substrat on subsisteixen i d'on resulten, al qual, per tant, denominem substància” . Es tracta de quelcom forjat per la ment. Una idea que “no la tenim ni la podem tenir per sensació ni per reflexió” (I, 3, 19).

Locke distingeix, en el capítol 23 del llibre II, entre "substància en general" i "substància en particular". La idea general de substància, o idea de substància com a substratum o suport de les qualitats que produeixen en nosaltres idees simples, i les idees de substàncies particulars, com una rosa, un ésser humà, etc.

La idea general de substància o substància com a substrat és, segons Locke, una espècie de pressuposició de la ment: la ment, advertint que rep de l’exterior idees simples, no pot imaginar que aquestes subsisteixen per si mateixes; llavors, infereix o suposa un substrat o suport, en el qual subsisteixen i del qual depenen les qualitats que produeixen en nosaltres les idees simples. Què sigui aquest suport roman, no obstant, desconegut per a la ment; aquesta no té una idea clara i distinta d’allò que sigui.

Pel que fa a les idees de substàncies particulars, no són més que combinacions d’idees simples, que representen coses particulars subsistents per si mateixes; és a dir, combinacions d’idees simples, unides a la idea general de substància:

Prenguem, per exemple, una rosa. Què és el que percebem? Percebem una certa olor, un volum, una figura, una mida, una sensació suau al tacte, etc., En una paraula, un conjunt de sensacions simples. Però la rosa és simplement el conjunt d'aquestes sensacions simples? Segons Locke ens inclinarem a contestar que no: la color, l'olor, la figura, etc., No són la rosa, sinó la color de la rosa, l'olor de la rosa, etc. Què és llavors això que anomenem "rosa", a part d'aquestes qualitats simples? Ja que l'única cosa que percebem és la color, l'olor, la figura, etc., hem de confessar que no sabem què és la rosa, suposem que per sota d'aquestes qualitats hi ha "alguna cosa desconeguda" que els serveix de suport, un “no sé què” (perquè no és objecte d’experiència) que serveix de suport, de substratum independent, a totes les qualitats. Això és la substància. Aquest substracte és, segons Locke, incognoscible, perquè no el concebem directament, només tenim un feix d'idees simples associades. Aquesta és precisament la base de la seva critica al concepte metafísic tradicional de "substància", la qual cosa suposa una ruptura amb la filosofia anterior. Per tant, la conseqüència final de l'empirisme de Locke és que no coneixem l'ésser de les coses, només coneixem allò que l'experiència ens mostra, és a dir, un conjunt de qualitats sensibles. D'aquesta manera, conclou Locke, l'experiència és l'origen i també el límit del nostre coneixement.

Encara que el que coneixem són les idees, no les coses, Locke no dubta que hi hagi un món real. Les coses materials són conegudes a través d'idees. Però Locke reconeix que "tenir la idea d'una cosa en el nostre esperit no prova la seva existència". (IV, 11, 1). Per tant, la sensació no prova, sense més, que existeixi la cosa sentida, amb la certesa que donen la intuïció o la demostració. Però sí ens dóna un coneixement suficient. Les sensacions no són produïdes pels nostres òrgans sensorials, per tant, han de ser degudes a una causa exterior, una cosa real existent. No obstant això, encara que les sensacions (idees de sensació) siguin representacions de coses reals, no per això pretén Locke que siguin còpies exactes d'aquestes coses.

3. Per últim, les idees complexes de relacions resulten de la comparació d’unes idees amb d’altres. El nombre d’idees d’aquesta classe és quasi infinit, ja que qualsevol idea és susceptible de múltiples consideracions en relació a d’altres idees; per exemple, un home pot ser capaç de totes aquestes relacions: pare, fill, net, amic, professor, europeu, jove, semblant, etc. Però allò que a Locke l’interessa sobretot és demostrar que totes les idees de relacions es poden reduir a idees simples de sensació i de reflexió, que no és altra cosa que la reafirmació de la tesi empirista que totes les nostres idees tenen com a origen l’experiència. Això és el que fa Locke amb la seva anàlisi de la relació de causalitat; les nocions de causa i efecte procedeixen, segons Locke, de l’experiència. Una altra de les relacions examinades al seu Assaig és la d’identitat i diversitat.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.