Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La necessitat del mètode

Anamorphosis_chairPer a Descartes “és millor no buscar la veritat que fer-ho sense mètode.” La intel·ligència mal dirigida no pot portar-nos gaire lluny. Per això, abans de llançar-nos temeràriament a la recerca de la veritat, ens hem de preguntar quin és el millor camí per assolir-la. Descartes està convençut que qualsevol problema teòric pot solucionar-se a través d’un bon mètode.

Tots els enfrontaments i problemes científics es poden dissoldre si fixem un mètode, un conjunt de “regles certes i fàcils, gràcies a les quals tots els que les observin exactament no prendran mai per veritable allò que és fals, i arribaran -sense fatigar-se amb esforços inútils, sinó augmentant progressivament el seu saber- al coneixement veritable de tot allò que siguin capaços.”

Qui estableix aquestes regles?

Descartes afirma la necessitat de destruir tot el coneixement anterior, evitar l'error i arribar a veritats indubtables aixecant el nou edifici del coneixement, sense apel·lar a cap instància superior a la raó. Així la filosofia, en la mesura que és metòdica, permet superar debats estèrils (els propis de la filosofia escolàstica) i que la raó s'expandeixi segons les seves pròpies forces o capacitats. La raó és l’encarregada d’examinar el seu propi funcionament. D’aquesta manera la pròpia raó es vigila a si mateixa i ens mostra que quan funciona d’acord amb la seva pròpia naturalesa no hi pot haver coneixement que, per més difícil que sigui, no es pugui arribar a descobrir.

Quins són els antecedents del mètode de Descartes?

D’una banda, està el mètode resolutiu-compositiu de l’escola de Pàdua i de Galileu. Segons aquest mètode, un problema científic té dos moments; en primer lloc, se seleccionen les variables rellevants (propietats essencials) i, seguidament, s’estableixen hipòtesis teòriques expressades matemàticament que expliquin les variables observades. D’aquestes hipòtesis s’han de deduir les conseqüències i s’han de contrastar experimentalment. Tot i que aquest mètode combina l'experiència amb el treball deductiu, Descartes privilegiarà el raonament sobre qualsevol tipus d'experimentació empírica. L'anàlisi conceptual i la deducció racional s'imposen sobre el coneixement sensible, que segons Descartes, sovint és responsable de molts dels nostres errors.

De l’altra, la influència de les matemàtiques. Descartes és un ferm admirador de la capacitat d’aquesta ciència d’arribar a veritats evidents i demostrables sense necessitat de recórrer a l’experiència. El precedent més remot del mètode cartesià podem trobar ja en la geometria d'Euclides: es tracta en definitiva d'anar deduint noves i més complexes veritats prenent com a punt de partida altres més senzilles i evidents.

Quines són les regles del mètode?

El mètode ens proposa un seguit de regles o preceptes que tenen la funció d’ajudar-nos a emprar correctament la intuïció i la deducció, les dues capacitats intel·lectuals “mitjançant les quals som capaços, enterament, sense por d'il·lusió de cap mena, d’arribar al coneixement de les coses.” Descartes parla al Discurs de quatre regles o preceptes:

1. Regla de l’evidència. “Era el primer, no acceptar mai cap cosa com a veritable que no la conegués evidentment com a tal, és a dir, evitar acuradament la precipitació i la prevenció i no admetre en els meus judicis res més que el que es presentés al meu esperit tan clarament i distintament, que no tingués cap ocasió de posar-ho en dubte.”

La primera regla estableix l'evidència com el criteri últim per separar la veritat de la falsedat. La veritat ha de ser evident, i per accedir-hi necessitem de la intuïció, d'un acte purament racional pel qual la ment "veu" d'una manera immediata, directa i transparent una idea.

L'evidència seria la propietat d'aquella idea que la fa aparèixer davant la ment amb claredat i distinció... Descartes explica també què vol dir “clar” i “distint”: és clara la idea que és “present i manifesta a un esperit atent”, mentre que és distinta “la que és de tal manera precisa i diferent de totes les altres que no comprèn en si mateixa més que el que apareix manifestament a qui la considera com cal.”

Tot això suposa que Descartes està introduint un nou criteri de veritat: un coneixement és vertader si és evident per a la raó (i no si s'adequa o no a la realitat, com pensava l'escolàstica medieval). Una de les conseqüències més importants d'aquesta regla és que la realitat perd l'objectivitat. Ja no hi ha una realitat fora del subjecte, sinó que aquesta queda convertida en un contingut més del pensament. Així, la veritat no és l’adequació entre pensament i realitat; la veritat és una propietat de les idees que les fa aparèixer com evidents. Veritat és, per a Descartes, igual a evidència, i el món se subjectivitza, és un contingut de la consciència del subjecte. Existeix un món més enllà de les nostres idees del món?

2. Regla de l’anàlisi. “El segon, dividir cada una de les dificultats que examinés en tantes parts com fos possible i com es requerís per a la seva millor resolució.”

Descartes pensa que la divisió en parts d'un problema acaba en aquells elements que es poden reconèixer com a simples (que no poden dividir‑se més); és el que ell anomena les naturaleses simples que són evidents per a la ment, i posa com a exemples la figura o l'extensió d'un cos. La regla de l'anàlisi és del tot imprescindible perquè la intuïció només percep de forma clara i distinta allò que és simple; i si copsem intel·lectualment quelcom complex, només podrem saber si és evident (cert), quan les seves parts simples també ho siguin.

3.    Regla de la síntesi. “El tercer, conduir ordenadament els meus pensament, començant pels objectes més simples i fàcils de conèixer, per ascendir de mica en mica, com per graus, fins al coneixement dels més complexos, suposant, fins i tot, un ordre entre els que no es precedeixen naturalment.”

Un cop s'ha arribat a les naturaleses simples per mitjà de l'anàlisi i s'han copsat com a evidents, s'ha de reconstruir el procés de forma segura, és a dir, mitjançant la deducció. Deductivament encadenarem les parts en què hem dividit el problema des de les més simples a les més complexes, de forma que la complexitat del problema es redueixi a relacions evidents entre parts simples igualment evidents. Descartes ens proposa tractar el problemes filosòfics com si fossin problemes matemàtics, en els que, per estar segurs de la correcció del resultat, cal seguir un procés en el que cada pas sigui correcte. La conclusió és, per tant, que per a tenir seguretat respecte a una totalitat, l'hem de tenir sobre cadascuna de les parts, ja que una sola equivocació posa en perill la fortalesa o validesa de tota la cadena. I per a no equivocar‑se, cal la darrera regla.

4.    Regla de l'enumeració. “I l'últim, fer a tot arreu enumeracions tan completes i revisions tan generals que estigués segur de no ometre res.”

Aquesta obliga a fer recomptes i revisions de tot el procés. És una regla de segon grau que s'aplica a les dues anteriors: els recomptes comproven l'anàlisi i les revisions comproven la deducció. El propòsit d'aquesta regla es donar una visió global del procés i intentar evitar els errors que provenen de la debilitat de la memòria i de la precipitació.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.