Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Grans símbols del segle XVII

teatro_shakespearePer què és tan important Descartes? El seu Discurs del mètode a més de tenir una importància capital en la història de la filosofia, és també un recull de les noves inquietuts que apareixen amb els nous temps.

La nova ciència havia enfonsat el sistema aristotèlic; les relacions amb nous continents havien obligat a revisar les idees sobre l'ésser humà i el seu lloc al món; les universitats entren en decadència i la teologia deixa de ser el referent unificador de coneixements. Com diu un personatge del Galileu Galilei de B. Brecht: Tot el que diuen ell vells llibres ja no els és suficient, perquè allà on la fe va regnar durant mil anys, ara regna el dubte.

A més de l'enfonsament del model científic (del geocentrisme), està l'escissió que es produeix entre el catolicisme i el protestantisme. La ciència i la religió, les dues grans "fonts" de la veritat, es veuen assetjades pel dubte, problema teòric que es veurà acompanyat de conseqüències pràctiques: condemna a Galileu, guerres de religió...

El segle demana nous horitzons intel·lectuals perquè els canvis que s’han produït obliguen a plantejar-se les qüestions filosòfiques des d’una perspectiva diferent. El gir que Copèrnic va donar a l’astronomia s’exten a tots els àmbits del coneixement. Si l’ésser humà és el centre de l’univers, caldrà explicar-ho tot des de la seva perspectiva, des de la seva subjectivitat. El filòsof, per tant, vol refer la filosofia des dels seus fonaments i se sent plenament autònom per fer-ho, tot capbussant-se en les idees que troba a la seva ment.

Més que mai s'ha d'inventar i s'ha de fer críticament. En això hi tindrà molt a veure un filòsof: Descartes (1596-1659). El projecte filosòfic cartesià destaca precisament per la seva aspiració a unificar totes les ciències. Aquest projecte d'unificar les ciències es reflectirà en una coneguda metàfora cartesiana, segons la qual tots els sabers humans formen una unitat orgànica, semblant a un arbre:

"Tota la filosofia és com un arbre, les arrels són la metafísica, el tronc és la física i les branques que surten d'aquest tronc són totes les altres ciències, les quals es poden reduir a tres principals: la medicina, la mecànica i la moral."

El Discurs del mètode a més de tenir una importància capital en la història de la filosofia, és també un recull de les noves inquietuts que apareixen amb els nous temps.  Què us sembla si fem un breu repàs a algunes obres literàries molt significatives d’aquests anys per tractar de descobrir quins són els gran símbols de l’època barroca? I més encara, per què no mirem de relacionar-les amb el Discurs del mètode?

La preocupació per l’educació.

François Rabelais publica el 1532, Gargantua i Pantagruel, un conjunt de cinc novel·les escrites en francès i que narren la història de dos gegants, un pare (Gargantua) i el seu fill (Pantagruel) i les seves aventures. Just en el segon volum, Rabelais presenta una de les paràboles més destacades en la filosofia occidental, la de la “Abadia de Thelema”, que pot considerar-se una crítica a las pràctiques docents de l’època, o una crida a la lliure escolarització (llavors reservada per a uns pocs privilegiats). La “Abadia de Thelema” era una espècie de comunitat ideal, contraposada a la corrupció existent en els àmbits monàstics d’aquell temps (únic lloc on es tenia accés al coneixement). El lema d’aquesta comunitat utòpica era precisament: Fes allò que vulguis.

Avui no ens toca discutir sobre aquest emblema, però sí recordar com Descartes comença el seu Discurs del mètode desenvolupant una crítica al saber escolàstic: He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot allò que es útil per a la vida, tenia un gran desig d'aprendre‑les. Però (...) vaig canviar enterament de parer perquè em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n'havia tret cap profit, de procurar instruir-me, fora d’haver descobert, cada vegada més la meva ignorància. I això que estava en una de les escoles més famoses d'Europa.

La vida és un teatre.

Durant el segle XVII assistim al naixement del teatre modern, apareixen decorats i maquinària escènica i s’escampa la idea que la vida és un teatre i nosaltres potser actors que representem un paper... El teatre es converteix en una imatge de la vida humana, de les seves aspiracions, de les seves passions i  mesquineses... Per exemple, el genial dramaturg i poeta anglès William Shakespeare (1564-1616) escriu a una comèdia titulada As You Like It! (Com us vingui de gust!): Tot el món és una escena sobre la qual els homes i dones són petits actors que vénen i van. Un home ha de fer molts papers en la vida.

I a Macbeth escriu: Ombra ambulant és aquesta vida, miserable actor que a l'escenari s'afanya i vana un moment i a la fi, per sempre, calla la seva veu. Relat d'un idiota, ple de soroll i fúria, que res significa.

Quan Descartes acaba la seva formació acadèmica decideix “no recercar altres ciències que aquella que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran llibre del món”. I què és el gran llibre del món sinó una peça teatral? Afirma Descartes que, en l'estudi dels costums dels homes, va observar tal diversitat d'opinions sobre el comportament que el va portar a no creure molt fermament en les actuacions basades en els costums.

La vida és un somni.

Shakespeare va dir que som del mateix material del qual es teixeixen els somnis, la nostra petita vida està envoltada de son. Potser val la pena que ens aturem en algunes de les obres d’aquest autor que donen un protagonisme als somnis. Potser la més òbvia és: A Midsummer night's dream (Somni d'una nit d'estiu). L'obra sencera es desenvolupa en un ambient oníric  i algunes coses ocorren als seus protagonistes mentre dormen. Sobretot l'escena en la qual a un dels artesans li col·loquen un cap de ruc, i fan que Titània s'enamori d'ell, tot com a part d'una broma/venjança que Oberon li juga la seva dona.

A Macbeth, tot el tema del somni forma part de la trama. De fet, el rei Duncan és assassinat mentre dorm. Lady Macbeth i Macbeth, a partir d'aquest fet horrorós no són capaços de tornar a dormir: Macbeth ha assassinat el Somni! és una de les frases més famoses d'aquesta tragèdia.

A The Tempest (La Tempesta), els somnis i la realitat es confonen i s'amalgamen en un ambient màgic. El Duc Pròsper usa els somnis dels seus enemics per omplir-los d’horrors i castigar-los a través de criatures màgiques i dimonis de somni.

A Hamlet, el Rei ha estat assassinat mentre dormia quan un verí li va ser administrat a través de l'oïda. Hi ha una frase molt famosa del monòleg del Príncep Hamlet que parla dels somnis i la mort: Morir és dormir. No més? I per un somni, direm, les afliccions es van acabar i els dolors sense número, patrimoni de la nostra feble naturalesa? ... Aquest és un terme que hauríem de demanar amb ànsia. Morir és dormir ... i potser somiar.

A Romeo i Julieta, Julieta pren una droga per fingir la seva mort, i encara que està submergida en un profund somni només, Romeo en creure que la seva dona ha mort se suïcida. Julieta desperta d'aquest somni només per veure el seu marit mort al seu costat.

Una altra de les obres més importants del segle, escrita el 1635 per Calderón de la Barca, serà La vida és somni. El rei Basilio té un fill a qui posa per nom Segismundo. Un mal auguri sobre la seva vida i la mort de la mare en el part el fan prendre una decisió terrible: tancar-lo a una torre amagada entre muntanyes on ningú sabés que es troba. Aquest fet desencadena tota una trama en la qual Segismundo no sap si és un presoner que somia ser un príncep o un príncep que somia ser un presoner. Segur que heu llegit alguna vegada aquesta cèlebre cita de l’obra: ¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción; y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.

Dos anys després de la publicació de La vida és somni, l’any 1637, apareix el Discurs del mètode. En ell, el propi Descartes ens explica que el 1619 retirat en un a caserna i, “ple d'entusiasme” per la reflexió sobre “els fonaments d'una ciència admirable” que buscava, té tres somnis que li mostren la seva vocació filosòfica.

Des del somni vol anar més enllà del somni. Descartes intenta construir un sistema filosòfic que resolgui aquesta incertesa generalitzada, trobant en la raó humana la roca ferma sobre la qual construir un sistema de coneixement que resisteixi l'atac del dubte, una filosofia en què l'error no tingui cabuda.

Sota aquests paràmetres, la filosofia cartesiana intentarà trobar una certesa sobre la qual construir una ciència segura i indubtable. Un desenvolupament teòric infalible, que torni a possibilitar l'aparició de veritats universals. és a partir del dubte i seguint un mètode segur com vol arribar més enllà del dubte. I, mentre fa això, ens proposa una moral provisional que permeti una mica d’orientació en aquest gran teatre que és la vida i que són les relacions entre els humans.

 

 

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.