Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

L'existència de Déu

RelojEspiralDescartes enceta la recerca sobre la realitat analitzant la idea de Déu. En primer lloc, la defineix de la següent manera: “pel mot Déu entenc una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient, omnipotent, per la qual jo mateix i totes les altres coses que existeixen (si n'existeixen algunes) han estat creades i produïdes”. Aquesta definició implica que la idea de Déu no és una idea adventícia, ja que no tenim cap experiència empírica directa d’un ésser amb aquestes característiques; però tampoc no és una idea factícia, perquè, per exemple, amb la suma de diferents idees de finitud no es pot crear la idea d'infinitud. Accepta, doncs, que és una idea innata.

Una vegada assumit això intenta, en segon lloc, demostrar com és possible que la idea de Déu sigui innata. Per què  necessita aquesta demostració? Perquè si aconsegueix demostrar que Déu existeix i que és la causa de la seva idea de Déu, podrà garantir la seva pròpia existència com a subjecte que pensa en els moments que no ho faci i, a més, l’existència del món que encara ara és dubtosa.

Descartes utilitza dos tipus d'arguments: els basats en el principi de causalitat i l'anomenat “argument ontològic”. Tots ell partiran de la seva pròpia existència com a ésser pensant, en oposició a la tradició escolàstica ‑concretament Sant Tomàs‑ que partia de l'existància del món sensible per a trobar en Déu la causa primera d'aquest món.

efecto_dominoEl principi de causalitat diu que “tota causa produeix un efecte o tot efecte és produït per una causa”. Descartes el matisa afegint que ha d'haver, com a mínim, tanta realitat en la causa com en l'efecte, ja que: d'on pot l'efecte treure la seva realitat, si no és de la causa? i com pot aquesta causa comunicar l’efecte, si no el tingués ella mateixa?

Descartes utilitza dos arguments basats en aquest principi:

  • La idea d'infinit. El primer parteix de la seva definició de Déu com a substància infinita: podem pensar que la idea de substància puc haver‑la creat jo perquè jo en sóc una; però què passa amb la idea d'infinit? no pot provenir de mi perquè sóc un ésser finit i, per tant, ha hagut d'estar posada en mi (tot efecte és produït per una causa) per una substància que sigui vertaderament infinita (hi ha d'haver tanta realitat en la causa com en l'efecte). Aquesta substància ha de ser Déu, tal com s'ha definit més amunt.

  • L'existència del jo. El segon argument parteix de la pregunta ¿a qui dec la meva existència? No pot ser deguda a mi mateix perquè si ho fos m’hauria creat perfecte i, en canvi, no ho sóc perquè, entre altres coses, dubto; no pot ser deguda tampoc als meus pares, perquè ells, com a molt, han contribuït posant certes disposicions en el meu cos però això no significa que ells m’hagin fet com a cosa que pensa (que és l’únic que Descartes concep de forma evident fins ara); si fos deguda a un ésser inferior a Déu, llavors la causa del meu ésser tindria una causa també imperfecta i així successivament. Per tant, dec la meva existència a Déu, que és un ésser perfecte.

Les objeccions que els seus contemporanis van plantejar a la prova de la causalitat es basen en que la idea de “perfecció” és possible que es formi per una elevació de graus (una cosa bona, per exemple, ens la podem imaginar millor encara); en aquest cas no seria deguda a cap ésser perfecte que l'hagués posat en nosaltres. A més, aquests crítics hi afegeixen que hi ha causes que no contenen tanta perfecció com els seus efectes, per exemple, la terra i la pluja produeixen plantes i animals amb qualitats que elles no posseeixen. Així, si quelcom menys perfecte pogués ser la causa d'alló més perfecte, l'argument cartesià s'enfonsaria. En tercer lloc se li va objectar que la idea de Déu, que ell troba en el seu esperit, no és una idea innata sinó que l'ha rebut de la tradició i, per consegüent, pot tenir tots els defectes que tenien els prejudicis que ell ha descartat mitjançant el dubte metòdic. Encara hi ha d'altres objeccions que posen l'èmfasi en què Descartes basa les seves dues proves en el principi de causalitat, que va donar per vàlid sense haver‑lo examinat, tal com exigia l'actitud rigorosa que s'havia imposat.

L'altra demostració que Descartes introdueix a les Meditacions Metafísiques és una nova versió de l'argument ontològic, exposat per Sant Anselm al segle XI. Aquest argument parteix de la definició de Déu com a ésser summament perfecte i, per tant, entre les seves perfeccions ha d'incloure l'existència. La seva existència és, en ell, inseparable de la seva essència, com és inseparable de l'essència d'un triangle que la magnitud dels seus tres angles sigui igual a dos rectes, o com la idea de vall és inseparable de la idea de muntanya. Si Déu només existís a la meva ment però no a la realitat, seria una limitació de les seves perfeccions, per la qual cosa, dir que Déu és l’ésser summament perfecte però que no existeix realment és caure en una contradicció lògica. Així doncs, per a Descartes és evident que Déu existeix. Al segle XVIII, Kant considerarà que l’argument ontològic és un raonament abusiu, perquè del fet de pensar Déu com un ésser que existeix necessàriament no es desprén que aquest ésser existeixi necessàriament fóra del meu pensament.

Després que Descartes ha demostrat l'existència de Déu, pot assegurar definitivament que algunes coses de les quals havia dubtat són realment certes i també que el seu criteri de veritat té fonament: si percep alguna cosa clara i distinta, aquesta serà verdadera ja que Déu no pot voler que ell s'enganyi, perquè l'engany és part de la imperfecció. Així, a les Meditacions escriu: “tinc en mi una certa facultat de jutjar o discernir el ver del fals, que sens dubte he rebut de Déu, com tot allò que hi ha en mi i jo posseeixo”. No obstant això, és evident que, de vegades, ens equivoquem i que, per tant, l’error existeix tot i que aquest només pot ser fruït de la imperfecció humana. Així doncs, per no equivocar-se és fa palesa la necessitat del mètode.

Un cop demostrada l’existència de Déu, Descartes rebutja la seva anterior hipòtesi de l’esperit maligne; encara li queda, però, revisar tot allò que havia qüestionat en relació amb el món.

 

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.