Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Filosofia moderna Descartes La concepció mecanicista del món físic

La concepció mecanicista del món físic

mecanicismeSi apliquem les regles del mètode al món corpori, llavors l'existència de les coses materials esdevé problemàtica perquè no les percebem clarament ni distintament. Tenim dues opcions: o bé negar aquest món i admetre només l'existència de l'ànima i de Déu o bé intentar demostrar l'existència de les coses materials. Descartes abandona la primera possibilitat per inviable i resol la segona amb una argumentació racional basada en la veracitat divina.

L'argument és el següent: “No puc dubtar que hi ha en mi una facultat passiva de sentir, és a dir, de rebre i reconèixer les idees de les coses sensibles. Aquesta facultat seria inútil si no hi hagués en mi, o en alguna altra cosa, una altra facultat activa capaç de formar i produir aquestes idees. Però, degut a que aquesta facultat activa no pot estar en mi, com a ésser que pensa, perquè no pressuposa el meu pensament sinó que aquestes idees se m'han presentat molts cops sense que jo hi faci res i, fins i tot, en contra dels meus desitjos, llavors aquesta facultat ha de trobar‑se necessàriament en alguna substància diferent de mi.” I aquesta substància és o bé un cos ‑una naturalesa corpòria‑ o Déu, o alguna altra criatura més noble que el cos. Ara bé, si Déu m'ha donat una poderosa inclinació a creure que les idees parteixen de les coses corporals no veig com podria disculpar‑se l'engany si aquestes idees partissin d'una altra causa que no fossin les coses corporals perquè Déu no és capaç d'enganyar‑me (és veraç). La conclusió és doncs que les coses corporals existeixen, tot i que potser no siguin tal i com les percebem pels nostres sentits perquè hi ha moltes coses que fan que la percepció dels sentits sigui fosca i confusa...

Ara bé, què és allò que, de manera evident, captem de les coses? Descartes, com a bon racionalista influenciat per la geometria, afirma que és la seva corporeïtat en tant que les coses són per definició extenses. Allò que defineix la substància corporal és el fet de ser extensa, de posseir longitud, amplada i profunditat i, per tant, només podem saber amb certesa dels cossos tot allò que té a veure amb les seva geometrització. Totes les altres qualitats que defineixen un cos, com ara la seva olor, color, gust, etc. (qualitats secundàries) són dubtoses perquè no es presenten de forma tant clara i evident com la figura i el moviment (o repós), allò que Descartes considera els modes fonamentals de la substància extensa. Conclusió: el món extern existeix però la seva extensió és l’únic que podem conèixer amb evidència.

La concepció geomètrica de la realitat, definida com a extensió, el porta reduir el món físic a matèria extensa i moviment (qualitats primàries), i a negar el buit i les qualitats secundàries (olors, colors, sabors,…). Descartes torna aquí al clàssic tema de l'explicació de com és possible el moviment, el canvi. Si el món físic només és extensió i moviment, no té cabuda cap tipus d'explicació que faci referència a forces ocultes com havien fet alguns renaixentistes, ni a causes finals com havia fet Aristòtil. Com es produeix, doncs, el moviment?

Descartes considera la naturalesa com una gigantesca màquina construïda per Déu semblant a les màquines dels artesans però diferent en tant que els engranatges d’aquestes són visibles, mentre que els engranatges dels cossos naturals són invisibles. Aquest univers-màquina inclou també les plantes, els animals i els cossos humans, que no són res més purs mecanismes. I així ho confirma, per exemple, el descobriment de la circulació de la sang realitzat per Harvey (1628), segons el qual aquesta depén de les contraccions i dilatacions del cor, i que Descartes explica a la cinquena part del Discurs del Mètode.

I què és el que produeix el moviment en la matèria? Per a Descartes és Déu, el qual la crea amb una quantitat constant de moviment sotmés a un seguit de lleis físiques. A la seva obra Principis de la filosofia (II, 36‑40) les enuncia de la següent manera:

  1. La llei de la inèrcia: cada cosa roman en l'estat en què es troba (moviment o repós) si res no la canvia.

  2. La llei del moviment en línia recta: tot cos que es mou tendeix a continuar el seu moviment en línia recta.

  3. La llei de la conservació del moviment: si un cos que es mou en troba un altre de més fort, no perd res del seu moviment; i si en troba un altre de més feble que pugui ser mogut per ell, perd tant de moviment com en transmet.

Descartes va més enllà i proposa una explicació del moviment dels astres. Tot i que el moviment natural és en línia recta, el fet que l’univers es composi d’un fluit espacial, l’éter, dotat d’un moviment que forma remolins (igual que el que forma l’aigua quan s’escola pel forat de la banyera). Cada planeta es troba al centre d’un d’aquests remolins que, en arrossegar-lo, li dóna el moviment de rotació. Aquests remolins són arrossegats, al mateix temps, en un remolí més gran que té al Sol com a centre i que provoca el moviment de translació dels planetes. Aquesta teoria també explicaria la formació dels planetes per acumulació de partícules en els centres dels remolins. Tot i que és una teoria enginyosa, no va ser gaire eficaç perquè no introduïa formulacions matemàtiques que permetessin càlculs i previsions en relació a les distàncies i els temps de translació dels planetes al voltant del Sol com havia fet Kepler.

 

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.