Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Som amb els altres.

No podem viure sense els altres. Kant, un filòsof del segle XVIII molt important va posar un exemple d’aquesta idea: un colom quan vola i sent la resistència que li ofereix l’aire, podria pensar que volaria molt millor sense aquesta resistència, en el buit. El que no sap el colom és que en el buit no es pot volar. La mateixa resistència que fa el vol complicat també el fa possible. De manera semblant, les persones no podem arribar a ser persones sense persones al nostre voltant. I això té moltes conseqüències importants. Una d’elles és que tot allò que fem de nosaltres mateixos ho hem de fer no en abstracte sinó dintre d’una situació concreta que és, sobretot, una situació social. L’altra és que allò que de nosaltres, cadascun de nosaltres fem, són corresponsables (per bé i per mal) els altres. I recíprocament, en fer-nos a nosaltres mateixos, contribuïm a fer els altres.

Així que “fer el que fem”, té conseqüències molt importants per nosaltres i per la gent que ens envolta. La primera és que allò que de la nostra vida fem som responsables primer de tot nosaltres mateixos; la segona que també ho són els altres. Ara ja sabeu què significa el terme responsabilitat… A més, només podem fer el que volem quan ens deixem d’ordres, costums i capritxos, quan les nostres accions sorgeixen realment de nosaltres mateixos… I perquè això sigui així cal que coneguem molt bé qui som, no?

Dit d’una altra manera, tenir la responsabilitat creadora de fer-nos fent el nostre camí. Això sona bé i, a la vegada, complicat… Pensem bé què significa. Significa que no podem deixar de prendre decisions, significa que de les nostres decisions depenen moltes coses i que no és el mateix fer allò que un realment vol amb allò primer que ens passa pel cap.

Què és allò que realment volem? D’això tracta l’ètica, de trobar la millor manera de viure, d’aprendre a viure una bona vida… Però no la bona vida d’una col-i-flor o d’una papallona, d’un gos o d’un dofí, significa donar-se una bona vida humana. I, per donar-nos una bona vida humana ens hem de relacionar amb els altres éssers humans.

Robinson i Frankenstein

El cinema i la literatura són plens de personatges necessitats d'una bona vida humana. Coneixeu la història de Robinson Crusoe? És el protagonista d’una novel·la de Daniel Defoe, ens explica la història d’un nàufrag anglès que ens narra de manera autobiogràfica els vint-i-vuit anys que passa en una remota illa tropical… I sabeu quin és el moment, o un dels moments, més importants de la novel·la?

I ja que parlem de novel·les, hi ha un altre personatge molt important, segur que el coneixeu… Es tracta de Frankenstein… una obra literària de l’escriptora anglesa Mary Shelley. El llibre parla de temes molt importants però ara ens interessen dos especialment: sabeu que el monstre de Frankenstein no té nom? Realment, Victor Frankenstein és el seu “creador”, ell només rep apel·latius del tipus “ésser demoníac”, “engendre”, “la criatura”,… tots ells per considerar-lo menys que un ésser humà. Com pot ser humà un ésser a qui neguem la possibilitat de mostrar la seva humanitat només pel seu aspecte? Per què Frankenstein, una criatura feta amb pedaços humans, és converteix en un assassí turmentat? I la resposta ens la dóna ell mateix: “soc dolent perquè soc desgraciat”. Tractar els altres com ens agradaria que ens tracteissin, i ser capaços de posar-nos en el lloc dels altres té molt a veure amb els temes que tractarem en aquesta unitat.

Ni Robinson ni Frankenstein tenen una bona vida humana perquè els hi manca allò més essencial, relacionar-se amb d’altres éssers humans. Per això Robinson es posa tan content quan troba “Divendres” a la seva illa, i Frankenstein és tan dolent, perquè no troba ningú que el consideri un ésser humà.

Podeu posar exemples d'altres exemples de la literatura que mostrin personatges sense una bona humana? Podeu explicar les raons de la seva situació?

Efecte Pigmalió

Álex Rovira explica en un article de El País, publicat el 17 de setmebre de 2006, que la confiança que els altres tinguin sobre nosaltres pot donar-nos ales per assolir els objectius més difícils. Aquesta és la base de l'efecte Pigmalió, que la psicologia enquadra com un principi d'actuació a partir de les expectatives alienes. Les profecies tendeixen a realitzar-se quan hi ha un fort desig que les impulsa.

MyFairLady-PigmalionDe quina manera es poden veure alterats els nostres comportaments a partir de les creences que tenen els altres sobre nosaltres? Les expectatives favorables que sobre nosaltres té el nostre entorn d'afectes i amistats poden portar-nos a arribar més enllà del que esperem? O, per contra, quantes vegades ni ho hem intentat o ens ha sortit malament, moguts per la por al fracàs que altres ens han transmès, per la seva falta de confiança o per la seva invitació a la resignació ia l'abandonament?

No és desgavellat afirmar que en cada dia de les nostres vides succeeixen actes perquè, conscientment o inconscientment, estem responent al que les persones que ens envolten esperen de nosaltres, per bé i per mal. El que els altres esperen d'un pot desencadenar un conjunt d'accions que ens portin molt més enllà del que podem imaginar, en el millor i en el pitjor. Aquest principi d'actuació a partir de les expectatives dels altres es coneix en psicologia com l'efecte Pigmalió.

Tan curiós nom neix de la llegenda de Pigmalió, antic rei de Xipre i hàbil escultor. En les seves Metamorfosis, Ovidi va recrear el mite i ens va explicar que Pigmalió era un apassionat escultor que va viure a l'illa de Creta. Una vegada, inspirant-se en la bella Galatea, Pigmalió va modelar una estàtua d'ivori tan bella que es va enamorar perdudament de la mateixa, fins al punt de pregar als déus perquè l'escultura cobrés vida i poder estimar-la com a una dona real. Venus va decidir complaure a l'escultor i donar vida a aquesta estàtua, que es va convertir en la desitjada amant i companya de Pigmalió.

Com en la llegenda, l'efecte Pigmalió és el procés mitjançant el qual les creences i expectatives d'una persona respecte a un altre individu afecten de tal manera a la seva conducta que el segon tendeix a confirmar-les. Un exemple summament il·lustratiu de l'efecte Pigmalió va ser llegat per George Bernard Shaw, qui el 1913 va escriure, inspirat pel mite, la novel·la Pigmalió, portada al cinema el 1964 per George Cukor amb el títol My fair lady. En aquesta cinta, el narcisista professor Higgins (Rex Harrison) acaba enamorat de la seva creació, Eliza Doolittle (Audrey Hepburn), quan aconsegueix convertir la que és a l'inici de la història una noia desmanegada i analfabeta del raval en una dama modelada a les expectatives fonètiques, ètiques i estètiques del peculiar Higgins.

En el terreny de la psicologia, l'economia, la medicina o la sociologia, diversos investigadors han dut a terme interessantíssims experiments sobre l'efecte Pigmalió. Un dels més coneguts és el que van fer el 1968 Robert Rosenthal i Lenore Jacobson, sota el títol Pigmalió a l'aula. L'estudi va consistir a informar a un grup de professors de primària de que als seus alumnes se'ls havia administrat un test que avaluava les seves capacitats intel·lectuals. Després se'ls va dir als professors quins van ser, concretament, els alumnes que van obtenir els millors resultats. Els professors també van ser advertits que aquests alumnes serien els que millor rendiment tindrien al llarg del curs. I així va ser. Vuit mesos després es va confirmar que el rendiment d'aquests nois especials va ser molt més gran que el de la resta. Fins aquí no hi ha res sorprenent. L'interessant d'aquest cas és que en realitat mai es va realitzar tal test a l'inici de curs. I els supòsits alumnes brillants van ser un 20% de nois elegits completament a l'atzar, sense tenir per res en compte les seves capacitats. Què va passar llavors? Com era possible que alumnes corrents fossin els millors dels seus respectius grups al final del curs? Molt simple, a partir de les observacions en tot el procés de Rosenthal i Jacobson es va constatar que els mestres es van crear tan alta expectativa sobre aquests alumnes que van actuar a favor del seu compliment. D'alguna manera, els mestres van convertir les seves percepcions sobre cada alumne en una didàctica individualitzada que els va portar a confirmar el que els havien avisat que succeiria.

Molts altres estudis similars han confirmat en els últims anys l'existència d'aquest efecte que, d'altra banda, és de pur sentit comú. Sens dubte, la predisposició a tractar a algú d'una determinada manera queda condicionada en major o menor grau pel que t'han explicat sobre aquesta persona.

Un altre cas cridaner va tenir lloc en una coneguda empresa multinacional fabricant de productes d'alta tecnologia. Els responsables del departament de personal van convocar a una persona del seu servei de neteja, en l'últim escalafó de la jerarquia de l'organització i sense el batxillerat finalitzat, a qui van dir que era, entre tots els milers de membres de l'empresa, el millor capacitat per ocupar un altíssim càrrec de responsabilitat tècnica en el termini de dos anys. Les consideracions ètiques sobre aquest procediment donarien molt de si, però el cas és que aquesta persona no només va arribar a exercir les funcions de l'alt càrrec promès en menys temps del previst, sinó que anys després va seguir prosperant en l'organització. La profecia es va complir de nou amb un èxit extraordinari, més enllà fins i tot del que els mateixos promotors de l'experiment imaginaven.

En efecte, la perspectiva d'un succés tendeix a facilitar el seu compliment. I això passa també en molts altres àmbits. En el terreny de la investigació científica o social, l'investigador tendeix moltes vegades a confirmar les seves hipòtesis per desgavellades que semblin, sempre hi ha la dada que tot ho confirma. En economia, un cas del compliment de l'efecte Pigmalió a gran escala es va viure amb la crisi econòmica de 1929. Si moltes persones estan convençudes que el sistema econòmic s'enfonsa, s'enfonsarà. Fins i tot parlant de la nostra pròpia salut, l'efecte Pigmalió es manifesta en el també conegut efecte placebo: hi ha qui creu obtenir del medicament el que necessita obtenir quan en realitat es tracta d'una pastilla de midó, sense principis actius. Per què cura llavors, en determinats casos, un caramel innocu? Simplement perquè el metge diu que així serà, perquè algú en qui creiem assegura que ens farà bé i perquè desitgem curar-nos.

I clar, com no! Tornant al mite, Pigmalió també fa de les seves en casos d'enamorament. No són pocs els Celestinos i celestines que han generat tòrrides passions entre persones que, d'entrada, no semblaven tenir química. En alguns casos ha hagut prou que l'alcavot en qüestió xiuxiuegi a cau d'orella de les víctimes la insinuació del desig de l'altre perquè la mirada i el llenguatge del cos canviïn radicalment l'expressió que propiciarà una primera aproximació.

Fins i tot si analitzem les biografies de grans genis, dones i homes que al llarg de la història han fet enormes aportacions a la humanitat, veurem que en molts casos hi va haver una persona que va tenir una forta esperança dipositada en ells. I és que Pigmalió té una explicació científica: avui sabem que quan algú confia en nosaltres i ens contagia aquesta confiança, el nostre sistema límbic accelera la velocitat del nostre pensament, incrementa la nostra lucidesa i la nostra energia, i en conseqüència, la nostra atenció, eficàcia i eficiència.

Les profecies tendeixen a realitzar-se quan hi ha un fort desig que les impulsa. De la mateixa manera que la por tendeix a provocar que es produeixi el que es tem, la confiança en un mateix, encara que sigui contagiada per un tercer, pot donar-nos ales.

La cosquilla i el desig

Hi ha aplicacions molt curioses de l'efecte Pigmalió. Proveu ara. Intenta fer-se pessigolles a si mateix, no es farà riure ni a trets. No podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos perquè sabem prèviament on anem a fer-nos pessigolles. Sense factor sorpresa ni desig, el nostre cervell anticipa i anul. Es mor definitivament l'efecte Pigmalió. No obstant això, si algú a qui vols li diu que li farà pessigolles però no li diu on, només amb pensar-li agafarà el riure ximple i fins pot donar-li un esglai de l'alegria. I és que finalment, com la bella Galatea, no som de pedra.

 

You need to a flashplayer enabled browser to view this YouTube video

Contamíname

Seguidament teniu una cançó d'Ana Belén i de Víctor Manuel que parla de l’encontre amb els altres i de la riquesa que això suposa. L’activitat d’avui consisteix en completar la lletra i, després, en penjar en el vostre espai lletres de cançons que parlin del tema d’avui.

All Music Player: Contamíname

1. Ana Belén. Contamíname Play

Cuéntame el cuento del árbol dátil de los …………,
de las mezquitas de tus abuelos.
Dame los ritmos de las ………….. y los secretos
que hay en los libros que yo no leo.

Contamíname pero no con el humo que ………… el aire
¡Ven!
Pero sí con tus ojos y con tus bailes
¡Ven!
Pero no con la rabia y los malos …………
¡Ven!
Pero sí con los labios que anuncian besos

Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás ………….
Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás abrigo.

Cuéntame el cuento de las ………… que te trajeron
de los tratados de los viajeros.
Dame los ritmos de los ………… y los voceros
del barrio antiguo y del barrio nuevo.
Contamíname pero no con el humo que asfixia el aire
¡Ven!
Pero sí con tus ojos y con tus …………
¡Ven!

Pero no con la ………… y los malos sueños
¡Ven!
Pero sí con los labios que anuncian besos

Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás abrigo.
Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás abrigo.

Cuéntame el cuento de los que nunca se …………
del río verde y de los boleros.
Dame los ritmos de los buzuquis, los ojos negros,
la danza inquieta del ………….

Contamíname pero no con el humo que asfixia el aire
¡Ven!
Pero sí con tus ojos y con tus bailes.
¡Ven!
Pero no con la rabia y los malos sueños.
¡Ven!
Pero sí con los labios que anuncian besos.

Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás abrigo.
Contamíname, mézclate conmigo,
que bajo mi rama tendrás abrigo.

 

El joc dels sentimients

A continuació us presento un conte que explica per què l'amor és cec i la bogeria l'acompanya sempre. Quins són els sentiments més importants a l'hora de relacionar-nos amb els altres? Llegim primer la història i mirem de pensar què vol dir sentir i quin paper té l'altre en els nostres sentiments...

 

Diuen que una vegada es van reunir en un lloc de la terra tots els sentiments i qualitats dels homes. Quan l'Avorriment havia badallat per tercera vegada, la Bogeria, com sempre tan boja, els va proposar:

- Juguem a fet i amagar?

La Intriga va aixecar la cella intrigada i la Curiositat, sense poder contenir-se, va preguntar:

- Fet i amagatar? I com és això?

- És un joc - va explicar la Bogeria- en què jo em tapo la cara i començo a comptar des d'un fins a un milió mentre vosaltres s'amaguen i quan jo hagi acabat de comptar, el primer de vosaltres a qui trobi, ocupa el meu lloc per continuar el joc.

L'Entusiasme va ballar secundat per l'Eufòria. L'Alegria va donar tants salts que va acabar per convèncer el Dubte, i fins i tot a l'Apatia, a la qual mai li interessava res. Però no tots van voler participar. La veritat va preferir no amagar-se (per a què?), si al final sempre la trobaven, i la Supèrbia va opinar que era un joc molt tonto (en el fons el que li molestava era que la idea no hagués estat seva), i la Covardia va preferir no arriscar...

- Un, dos, tres ... - Va començar a comptar la Bogeria.

La primera a amagar-se va ser la Mandra que, com sempre, es va deixar caure després de la primera pedra del camí. La Fe va pujar al cel, i l'Enveja es va amagar darrere de l'ombra del Triomf, que amb el seu propi esforç havia aconseguit pujar a la copa de l'arbre més alt.

La Generositatgairebé no arribava a amagar-se; cada lloc que trobava li semblava meravellós per algun dels seus amics: que si un llac cristalí, ideal per a la Bellesa, que si el baix d'un arbre,perfecte per a la Timidesa, que si el vol de la papallona, el millor per a la Voluptuositat; que si una ràfega de vent, magnífic per la Llibertat. Així que va acabar per ocultar-se en un raig de sol.

L'Egoisme, en canvi,va trobar un lloc molt bo des del principi, ventilat, còmode... però només per a ell. La Mentida es va amagar al fons dels oceans... Mentida!,en realitat es va amagar darrere de l'arc de Sant Martí, i la Passió i el Desig en el centre dels volcans. L'Oblit ... Se'm ha oblidat on es va amagar!...

Però això no és l'important. Quan la Bogeria comptava 999.999, l'Amor encara no havia trobat un lloc per amagar-se, ja que tot es trobava ocupat, fins que va albirar un roser i, entendrit, va decidir amagar-se entre les seves flors.

- Un milió! - Va cridar la Bogeria i va començar a buscar.

La primera a aparèixer va ser la Mandra, només a tres passos de la pedra.

Després es va sentir a la Fe discutint amb Déu en el cel sobre Teologia.

I a la Passió i al Desig els va sentir en el vibrar dels volcans.

En un descuit va trobar a l'Enveja i, és clar, va poder deduir on hi havia el Triomf.

L'Egoisme no va tenir ni de buscar-lo, el solet va sortir disparat del seu amagatall, que havia resultat un niu de vespes.

De tant caminar va sentir set i, en acostar-se al llac, va descobrir a la Bellesa.

I amb el Dubte va resultar més fàcil encara, ja que el va trobar assegut sobre una tanca sense decidir encara a quin costat amagar-se.

Així va anar trobant a tots:el Talent entre l'herba fresca, l'Angoixa en una fosca cova, la Mentida darrera de l'arc de Sant Martí i fins a l'Oblit, a qui ja se li havia oblidat que estava jugant a l'amagatall.

Però només l'Amor no apareixia enlloc. La Bogeria va buscar darrere de cada arbre, sota cada rierol del planeta, al cim de les muntanyes i quan estava per donar-se per vençuda, va veure un roser i les roses ... I va prendre una forquilla i va començar a moure les branques, quan de sobte un dolorós crit es va sentir. Les espines havien ferit en els ulls l'Amor.

La Bogeria no sabia què fer per disculpar-se; va plorar, va pregar, va implorar i fins i tot va prometre ser el seu pigall.

Des d'aleshores, des que per primera vegada es va jugar a fet i amagar a la terra, L'Amor é cec i la Bogeria l'acompanya sempre.

L'art del malentès

Un malentès es produeix quan comuniquem erròniament alguna cosa o quan interpretem lliurement el que s'ha dit o escrit. En ambdós casos s'introdueix un element de distorsió entre l'emissor i el receptor del missatge; element de distorsió que pot ser tan un error, com una acte de possible mala fe o per incompetència d'algun dels interlocutors, o de tots dos. Ningú roman fora de perill de patir un malentès, així ens ho mostra el professor Fernando Trías de Bes en un article publicat a El País del 6 de juliol de 2006. Seguidament us el presento:

comunicacion"¿Quién no ha sido protagonista o víctima de un malentendido alguna vez? El otro día estuve esperando a una persona durante más de un hora, tras quedar en un local de Barcelona. Ninguno pensó que en la ciudad había dos centros con la misma enseña. Lo más increíble es que, hablando desde el móvil, los dos afirmábamos estar en el sitio convenido y dábamos vueltas y más vueltas indicando al otro columnas y escaparates como puntos de referencia. Tardamos quince minutos y cuatro llamadas más en percatarnos del malentendido.

¿Quién no se ha encontrado alguna vez sin mesa en el restaurante por un malentendido en la reserva? ¿Quién no ha visto su encargo duplicado o triplicado por un malentendido en el pedido?

Los malentendidos desembocan siempre en situaciones desagradables donde todos pierden. El malentendido es un curioso fenómeno que tiene su origen en las disfunciones propias del acto de comunicarse. Etimológicamente, "malentendido" proviene de la fusión del adjetivo "mal" y el verbo "entender" (entender mal). Esta definición atribuye la responsabilidad del malentendido al receptor del mensaje. Pero esto no es siempre así, pues en muchas ocasiones es el emisor quien lo propicia todo.

Pero, ¿dónde empieza el malentendido? A priori, se supone que una persona que comunica algo a otra quiere que el mensaje le llegue con toda claridad.

Un malentendido se produce cuando se ha introducido un factor de distorsión en el acto de comunicación que provoca que el mensaje se tergiverse, confunda o altere lo suficiente para provocar que el receptor entienda "B" cuando el emisor le decía "A".

En general, el término "malentendido" va exento de un sujeto. Decimos: "Ha habido un malentendido". De este modo asumimos que nadie quería que el malentendido se produjese, sino que se ha producido por causas ajenas a todos. La frase "ha habido un malentendido" es una especie de indulto para los que han provocado una situación incómoda y libera a todos de la responsabilidad de lo sucedido. El factor de distorsión ha sido ajeno a nuestras voluntades. Sin embargo, igual que Freud utilizó los pequeños lapsus del inconsciente para demostrar que el origen de ciertas lagunas involuntarias estaba en conflictos psicológicos del individuo, haciendo una analogía, podríamos afirmar que ningún malentendido es del todo involuntario.

Perdón imposible. Ilustremos esto. El malentendido más conocido es el que dio título a un libro de gramática (sobre puntuación) de José Antonio Millán, Perdón imposible. Cuentan que a falta de unos minutos para la ejecución de un reo en la silla eléctrica, se detuvo al verdadero culpable. Se envió un telegrama a toda velocidad para detener la inminente ejecución. El juez dictó: "Indulto. Imposible ejecución inmediata". Pero el patán que redactó el telegrama, ignorante de las más elementales reglas de puntuación, escribió: "Indulto imposible. Ejecución inmediata". Ese pequeño punto, movido de lugar, constituyó un malentendido que supuso la vida al inocente. Esta historia es de ficción, pero analicémosla. ¿Se trata de un malentendido? No. Se trata de una incompetencia. Muchos malentendidos no son involuntarios, sino que son producto de la voluntad del incompetente, fruto de asignar a personas funciones y responsabilidades para las que no están preparados. Muchos de los supuestos malentendidos de la historia han provocado desde accidentes de aviación hasta hundimientos de barco. Errores militares que supusieron miles de vidas han sido históricamente atribuidos a malentendidos de las órdenes recibidas.

Involuntario… o no. Explicaré un caso absolutamente verídico que me sucedió hace cuatro años. Una persona de mi vecindario me explicaba cómo había intervenido en la venta de un terreno. Al actuar él como intermediario, puso de acuerdo a dos vecinos que estaban enfrentados desde hacía tiempo. "Que conste que he hecho esto a cambio de nada, ¿eh? No he cobrado ni un duro".

Y yo, para refrendar su honradez, voy y le digo: "Lo conozco a usted desde hace tiempo y sé que se queda al margen de estas operaciones". Esto, que escrito no da lugar a malentendido alguno, pronunciado o escuchado, suena así: "sekedalmargendestasoperaciones". ¡Se queda el margen de estas operaciones!". Me he enterado ahora del porqué este vecino estuvo cuatro años sin dirigirme la palabra.

¿Estamos ahora ante un malentendido involuntario? Porque aquí no ha habido incompetencia. O yo pronuncié mal y me comí las vocales, o mi vecino rellenó con su inconsciente (lleno de culpabilidad) mi frase y sustituyó la "a" por una "e". Él creyó haber escuchado bien y yo creí haber pronunciado bien. Pues no. Aun así, creo que este malentendido, ejemplo de tantos otros que se producen a diario, tiene su origen en una voluntad latente e inconsciente de provocar una situación determinada.

Yo podía haber buscado una frase con un "no": "Usted no se enriquece con estas operaciones". Pero mi inconsciente me llevó a utilizar un "Usted se queda…" que predispuso a mi interlocutor a rellenar la frase, de modo que se confirmase su miedo a ser considerado un aprovechado ante el vecindario. Es duro reconocerlo. Pero este malentendido tiene más factores de distorsión voluntarios de lo que parece. Probablemente, yo no tenía en demasiada estima al vecino y, por su lado, él se sabía en sospecha.

De doble vía. Tanto los que "malexplican" como los que "malentienden" sazonan sus frases y decodifican mensajes con la realidad que desean crear y no existe. Aunque parezca mentira, la disfunción puede hallarse tanto en el emisor como en el receptor.

Y es que, igual que tras un lapsus puede haber un conflicto pulsional no resuelto, tras todo malentendido hay un deseo no cumplido. En la condición humana reside un interés latente, más consciente de lo que pensamos, en a veces no ser comprendidos o no querer comprender.

Un malentendido que bautizó un lugar

El explorador español Francisco Fernández de Córdoba desembarcó en 1517 en una península a la que llamó Yucatán, porque los nativos pronunciaban dicha palabra cuando él les preguntaba el nombre de la costa donde había desembarcado. En realidad, Yucatán quiere decir en maya "no entiendo". Algo así como si a la vuelta de España un norteamericano dijera que ha estado en "Nolentiendo" (Gregorio Doval, 'Libro de los hechos insólitos')."

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.