Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La filosofia i la ciència.

Stephen Hawking ha dit que “ara els filòsofs només es dediquen al llenguatge, i els científics hem d'ocupar el lloc que han deixat vacant”.

La noción de ciència està molt lligada a la de filosofia. En el món grec, ciència es deia episteme, és a dir, un tipus de coneixement superior, allunyat dels errors del coneixement sensible i propi de l'activitat del filòsof.

science_imageAmb el pas dels segles, a mesura que la ciència cada vegada més s'interessava en determinar com es comporten les coses en lloc de preocupar-se per decidir què són, es va anar apropant cada cop més a l'experimentació i va incorporar l'aplicació de les matemàtiques a l'estudi de la realitat. Va anar adquirint així un caràcter hipotètic i, per això, revisable... Però aquí la cosa es complica una mica, perquè tal com ho explica A. F. Chalmers en un llibre titolat Què és aquesta cosa anomenada ciència?, no podem dir que existeixi una "cosa" anomenada ciència perquè no és possible dir què és la ciència al marge de la gran diversitat de ciències que existeix avui dia. Però tot i que no és possible definir breument què sigui la ciència sí que podem explicar algunes de les característiques comuns que tenen totes les ciències:

1. El coneixement científic presenta un model d'explicació racional de la realitat que s'interessa només per allò que és observable, descriptible i mesurable. Per això, cadascuna de les ciències el primer que fa és determinar el seu objecte, és a dir, el tipus de fets que tracta de descriure i explicar. I és que dos elements bàsics de la ciència són la seva capacitat per explicar i descriure fets passats i presents i per predir, en alguns casos, fets futurs.

 2. Els científics són persones que en el seu camp d'investigació intenten ser objectius, és a dir, procuren conèixer el món deixant de banda sentiments i creences. I, per tant, no afirmen res que no estiguin en condicions de justificar. Per tal de resoldre un problema, els científics creen conceptes, inventen hipòtesis i intenten confirmar-les. És així com neix una teoria científica, que es compon dels elements següents:

    1. Enunciats (els més importants són les hipòtesis i les lleis),
    2. Termes, que formen part dels enunciats. Poden ser de dos tipus: observacionals (per exemple, "Aquesta taula és dura") i teòrics (la "taula" de l'emeple anterior, el científic la descriu en termes teòrics com "camp elèctric", "electró", "funció d'ona").
    3. Models. Atès el caràcter enormement abstracte de les teories científiques, sovint es recorre a representacions intuïtives que permetin algun tiupus de visualització. Es tracta, aleshores, de models analògics. Per exemple, una taula de billar pot fer-se servir per explicar la teoria cinètica dels gasos. Però també s'anomena "model" a la interpretació d'un sistema formal (aquell en què només figuren símbols). La interpretació consisteix, doncs, a assignar significació empírica als termes d'aquesta teoria. Per exemple, la geometria d'Euclides pot rebre una interpretació física en què les línies rectes són raigs de llum, etc.

3. La ciència utilitza un mètode propi per arribar als seus coneixements, un mètode que fa servir sobretot l'observació i l'experimentació, operacions que es poden comunicar i compartir, de manera que altres investigadors poden, al seu torn, repetir i corregir; la qual cosa incrementa les possibilitats de pronunciar-se sobre la veritat o la falsedat dels resultats assolits.

4. La uilització del llenguatge matemàtic també constitueix un element essencial del mètode científic.

Què passa llavors amb la filosofia? Els seus enunciats no es poden verificar o falsar experimentalment; tampoc fa servir un mètode experimental ni s'ocupa només d'allò observable i mesurable, però continua sent un saber rigorós i racional. I és que no totes les formes de saber han de ser científiques! Obstinarse a reduir tot el saber racional unicament a saber científic, com si fora de la ciència no quedés cap altra cosa sinó la irracionalitat, rep el nom de cientifisme.

Quina relació es pot establir entre la ciència i la filosofia? És cert que fels antics filòsofs van ser els primers científics, però els científics actuals no sempre tenen clar si són els últims filòsofs, ni els filòsofs actuals saben quins caminis nous està recorrent la ciència. I cada vegada es fa més evident la necessitat d'un diàleg que allunyi els perills que Engels va plantejar al segle XIX quan escrivia que "els científics creuen alliberar-se de la filosofia ignorant-la o menyspreant-la. Però ja que sense pensament no poden avançar i per pensar necessiten pautes de pensament, i prenen aquestes pautes, sense adonar-se'n, del sentit comú de les anomenades persones cultes, dominat pels residus d'una filosofia àmpliament superada, o d'aquest poc de filosofia que van aprendre a la universitat, o de la lectura acrítica i asistemàtica de textos filosòfics de tota mena, no són en absolut menys esclaus de la filosofia, sinó que la majoria de les vegades ho són de la pitjor, i els que més menyspreen la filosofia són esclaus precisament dels pitjors residus vulgaritzats de la pitjor filosofia".

I això que val pels científics també es pot fer extensiu a alguns filòsofs. Considerar-se filòsof sense tenir interés pels descobriments de la física del segle XX i de la lògica posterior a Gödel és quelcom semblant a parlar dels problemes econòmics, polítics i socials sense saber matemàtiques (sense conèixer, per exemple, la teoria de la informació o la teoria de jocs). La vella advertència platònica - "Que no entri aquí qui no sàpiga geometria" - segueix a la porta de l'Acadèmia. No pot haver verdadera filosofia la marge de la ciència ni ciència al marge de la filosofia.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.