Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Filosofia A la sensibilitat per la bellesa L'excés de la bellesa. La percepció estètica

L'excés de la bellesa. La percepció estètica

Quan diem de quelcom que és sublim, que és lleig, que les proporcions d’una obra són dissonants,... què volem dir exactament? Què fa falta perquè una obra d’art, una persona o un aspecte de la natura sigui considerat bell o lleig? Què és la capacitat creativa? En què consisteix la genialitat? Aquestes preguntes i moltes d’altres de semblants són objecte d’estudi de la filosofia.

La paraula “estètica” va ser encunyada pel filòsof Alexander Gottlieb Baumgarten, un deixeble de Christian Wolff, que va introduir el neologisme (en llatí: aesthetica) en el segle XVIII. El mot deriva de les veus gregues αισθητική (aisthetikê) «sensació, percepció», de αισθησις (aisthesis) «sensació, sensibilitat», e -ικά (-ica) «relatiu a». És la branca de la filosofia que té per objecte d'estudi l'essència i la percepció de la bellesa. Per tant, en tant que disciplina filosòfica, l’estètica és una reflexió sobre l’art, la cultura i la natura.

L'excés de la bellesa

El debat sobre l'arte no sols consisteix a definir el que és bell, sinó en com es transmeten sentiments.

Joaquim Coello (Enginyer). El Periódico. Dimecres, 27 d'octubre

arles_jules_cesar

Tradicionalment, l'art ha estat associat al poder de la política, la religió i l'economia. El paradigma de l'art és la bellesa i no s'entén l'estètica directament associada a l'art com altra cosa que la representació en el grau màxim de la bellesa, concepte que ha anat canviant al llarg dels anys depenent de modes, cultures i estils.

És obvi que l'art és capaç d'avançar-se a les tendències estètiques del moment, és a dir, d'allò que es considera bell en cada circumstància històrica, i és per això que les avantguardes generen verdaderes revoltes en els valors artístics. Així va succeir amb l'impressionisme, l'expressionisme i tants altres moviments artístics, però el cànon permanent que no ha estat sotmès a discussió és l'estructuració de l'activitat artística al voltant de la bellesa com a valor suprem.

A principis del segle XX aquest objectiu es posa en qüestió per les idees de Duchamp, que presenta com a obra d'art un urinari o la imatge de la Mona Lisa amb bigoti i associada a un text crític i obscè. Es fa per primera vegada el plantejament que l'art no està necessàriament lligat a l'estètica i que per tant art i bellesa són dos valors diferents i independents.

El corrent del dadaisme els anys 20 ataca directament una societat que havia estat capaç de produir l'hecatombe de la primera guerra mundial i planteja per primera vegada la negació de la bellesa com a base de l'art. És el primer moviment artístic que ho fa.

Als anys 60, Warhol i el pop art converteixen en art coses banals i el problema que se li planteja a la filosofia és per què una caixa d'esponges per a la neteja o una llauna de sopa és en un cas art i en l'altre simplement el reclam publicitari per vendre un determinat producte. Tot això porta inevitablement a la dissociació de l'art i de la bellesa, i a la postulació que qualsevol acció humana pot ser una obra d'art perquè allò que és lleig o ordinari pot ser l'origen i el suport de l'art. Els artistes de la segona meitat del segle XX ja no volen reconstruir i reinventar la realitat per fer-la més bella, sinó que el que volen és sorprendre, revoltar la societat, épater les bourgeois, i per això busquen els ingredients adequats més enllà dels atributs estètics.

El concepte de bellesa ha estat objecte de consideració filosòfica des de Kant i darrerament amb especialistes com Fry, Danto i Moore. Per Kant la bellesa és un concepte absolut i es deriva de la moral, perquè no hi pot haver bellesa en la maldat, la mentida i la deslleialtat. Per tant, la veritat i la bellesa es podrien representar, la primera com una jove sense vestits i la segona com la mateixa dona amb vestits que subratllin la perfecció moral i estètica allunyada de tot el que no és atraient.

El dubte de si l'expressió màxima de la bellesa està en la realitat natural o en la representació d'aquesta, es resol clarament a favor de la segona, perquè de la representació de la primera se'n poden eliminar aquelles parts de la realitat que són imperfectes. L'art recrea la realitat i la reinterpreta.

A la llera del Roine s'ha trobat fa poc un cap de marbre de Juli Cèsar, escultura que data del segle primer abans de Crist, i que s'exposa al Museu d'Arles de la Provença. L'escultura es fa quan Juli Cèsar té uns 40 anys i té la frescor d'una obra que enfonsada al fang del riu no ha estat desgastada pels 2.000 anys transcorreguts des de la seva creació. El cap de Juli Cèsar fa la impressió d'un home poderós, sotmès a pressions polítiques i vitals, que té consciència de la seva responsabilitat que ha d'administrar amb equilibri perquè les seves decisions, de les quals ell és conscient, són transcendents per a Roma i per al món de l'època. El visitant del museu contempla l'escultura i sent la força que es desprèn de l'home que l'escultura representa. Comparteix les inquietuds que aquell Juli Cèsar arribat a la seva plenitud representa. No és la bellesa la que es deriva de l'escultura, sinó la força i la presència d'una imatge de la qual percebem l'autoritat, la voluntat i la intel·ligència que ens arriba del fons de nosaltres mateixos per la capacitat de suggeriment de l'artista.

Els filòsofs busquen una definició d'art, però no troben la manera de conceptualitzar la força, la presència i la proximitat que l'escultura té avui per a un espectador 20 segles més tard del moment que vivia aquell Juli Cèsar concernit i reflexiu, en unes circumstàncies greus, aviat tràgiques, que porten a la seva mort causada pels seus col·laboradors polítics i amics, que volen fer desaparèixer un líder poderós, captivador i inquietant. És cert que l'art no és només la bellesa, però la resposta donada pel pop art o el dadaisme ens apareix ara com anecdòtica per constituir-se en exemple de definició d'art, perquè com pretenia Hegel l'únic atribut de l'art és que és la creació de l'home com a vehicle del que aquest vol, pensa, somia i imagina, i que a través de l'obra d'art es transmet als altres, és a dir, la capacitat de generar sentiments, els sentiments millors que tot home porta a dintre.

La predisposició a la genialitat

El món no és apassionant ni avorrit: és com ho mires.

Entrevista de Lluís Amiguet a Shelley Carson publicada a la Vanguardia.com, dijous 24 de maig de 2012. Shelley Carson, ensenya creativitat a Harvard i Eada. També és  autora de Tu cerebro creativo.

Shelley-CarsonEmpecé a interesarme por la creatividad cuando investigaba enfermedades mentales.

¿Por qué?
Porque determinada herencia genética predispone a ser creativo; también te hace proclive a psicopatologías: trastorno bipolar, esquizofrenia, adicciones...

¿Por qué el genio deviene locura?
Porque ambos dependen de nuestros filtros de percepción de la realidad. La percepción no sirve para captar al máximo lo que sucede, sino para no captar demasiado.

¿La vista sirve para no ver demasiado?
Si filtramos con rigidez la información exterior, caemos en la rutina y la pobreza mental; si filtramos menos, podemos ser más creativos; y si no filtramos nada, el chorro de percepciones de la realidad nos desborda hasta la locura. El loco ve demasiado.

¿Cómo regulamos esos filtros?
Con un neurotransmisor, la dopamina, que también estimula el tránsito entre los estadios mentales del proceso creativo. A más dopamina, más laxos son esos filtros. Hay personas que heredan cierta capacidad de modularlos y de modificar estados mentales.

¿Por qué con la misma predisposición unos son genios y otros enfermos?
El creativo añade a esa predisposición genética capacidad intelectual y talento. El talento ya no depende de la herencia, sino del trabajo realizado para adquirir habilidades. Así, el creativo recibe más información y además sabe procesarla y relacionarla. El psicótico simplemente se ve desbordado por ella.

¿Cómo?
Alucinaciones, ilusiones. El psicótico es incapaz de distinguir entre la información de la realidad y la creada en su propio cerebro. John Nash, el Nobel de Economía (Una mente maravillosa en la película), en su paranoia oía a los marcianos "del mismo modo en que concebía mis ecuaciones".

Aquí dijo que prefería esas voces, porque le hacían "más feliz que la realidad".
El psicótico acaba oyendo lo que quiere y puede llegar a preferir la ilusión, si le es menos dolorosa que la realidad. Esa misma habilidad también forma parte de la resiliencia y de todo proceso creativo. Estudié a un gran narrador que, de niño, para huir del maltrato de su padre alcohólico escapaba a los mundos que creaba en su mente.

¿Y acabó siendo un gran novelista?
En su caso, sí, pero, atención, sólo convirtió el escapismo en literatura cuando aprendió a hacer partícipes a los demás -con talento y técnica- de los nuevos mundos que había descubierto en sus fugas mentales.

El viaje es compartido o no es arte.
En lenguaje mítico: el creador se enfrenta a lo desconocido -el caos- y cumple la misión de matar al dragón, el miedo colectivo, pero, para convertir ese desafío personal en arte, tiene que regresar con algo, el conocimiento, que compartirá con todos.

Sólo tiene genio quien lo brinda.
El creador viaja hasta donde nadie había estado, pero no para huir sólo él -es locura- sino para llevarnos a todos con él: es arte.

Y sin arte, la humanidad no progresa.
Es su explicación darwinista, bioevolutiva: las mutaciones genéticas facilitan la creatividad a algunos humanos para que eleven la especie a nuevos estadios de conciencia. Van Gogh o Goya nos enseñan a ver y Mozart a escuchar: ensanchan nuestro mundo.

¿Cómo es el cerebro creativo?
Busca la novedad y la hiperconectividad: relaciona con facilidad y frescura conceptos y nociones -tiene visiones- que a la mayoría nos parecen imposibles de relacionar.

Sabe conjugar peras con manzanas.
Esa capacidad, desbordada, conduce a la esquizofrenia, uno de cuyos síntomas es la sinestesia: ver sonidos y oír colores. Logran así mezclar percepciones que la mayoría de los humanos sólo conocemos separadas.

También se logra con siete whiskies.
La humanidad siempre ha usado sustancias psicoactivas para modificar su percepción y estado de conciencia. Un dato: cinco de ocho premios Nobel de Literatura estadounidenses eran alcohólicos, pero -ojo- no fue su alcoholismo el que los hizo genios.

También hay grandes creadores de sanas costumbres pequeñoburguesas.
Aprenden a transitar por el proceso creativo sin sustancias psicoactivas, una ayuda peligrosa, porque, para obtener de ellas el mismo resultado, debes aumentar la dosis cada vez hasta llegar a la esclavitud de la adicción. Y sin libertad no hay creación.

¿Crear: transpiración o inspiración?
Con transpiración: sudor y esfuerzo, puedes adquirir talento y con él convertir en obra cualquier atisbo de creatividad.

¿Se pueden malgastar genes creativos?
Hemos estudiado a personas con una gran predisposición creativa heredada y visiones únicas, pero incapaces del esfuerzo necesario para convertirlas en obra.

¿Cómo se aprende la creatividad?
Hay muchas técnicas. Mi favorita es abrir y cerrar el foco: concentrarse en la hormiga hasta la molécula y después dispersarse de golpe en la infinitud del universo.

¿Algo más concreto?
Cuando se estanque en un problema, váyase a pasear y verá la solución en el cielo infinito o tal vez descubra así que no había problema. Cuando no pueda cambiar lo que ve, cambie su mirada y entonces verá...

¿Qué motiva al creador: dinero, fama, sexo, el cariño de los demás?
Es libre: encuentra la recompensa en su interior, en la creación misma.

Inici Filosofia A la sensibilitat per la bellesa L'excés de la bellesa. La percepció estètica

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.