Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La paradoxa del mentider

epimenidesAquesta és la més antiga i, potser, la més important de les paradoxes lògiques. S'atribueix a Epimènides el cretenc haver afirmat que "tots els cretencs són mentiders". Aquest llegendari poeta grec, que va viure a Creta cap el segle VI aC aferma en la frase anterior una contradicció lògica.

Existeix una alra versió atribuida a Eubúlides de Milet (segle IV aC), el mentider ha de respondre a la pregunta: "Menteixes quan dius que menteixes?" Si el mentider diu: "Sí, menteixo", llavors, evidentment, no menteix, perquè és un mentider que afirma que menteix i, com que sí que ho és, diu la veritat. Però si, per contra, afirma: "No menteixo", llavors sí que mentiria.

Si afirmo que estic mentint, ment o dic la veritat? " Si analitzanem aquesta frase observem que:

  • Si el que l'oració "estic mentint" diu és veritable, llavors és veritable el que afirma i el que afirma és que està mentint. Per tant hauríem de concloure que si suposem que la frase "estic mentint" diu la veritat incorrem en una contradicció.
  • Si suposem que l'oració "estic mentint" és falsa, llavors és fals el que afirma i com el que afirma és que està mentint hauríem de concloure que diu la veritat. De nou, si suposem que la frase "estic mentint" és falsa caiem en una contradicció.

La paradoxa va preocupar molt als antics i la tradició diu que Teofrast, el deixeble d'Aristòtil, va escriure tres llibres sobre el tema i que Crisip de Soli, filòsof estoic del segle III aC, la va estudiar en nombrosos tractats. Una altra anècdota que se sol explicar relacionada amb aquesta paradoxa és que Filetes de Cos, poeta i filòleg alexandrí dels segles III i II aC, va morir per no haver sabut donar solució; diu el seu epitafi:

Sóc Filetes de Cos
Em van fer morir el Mentider
i les nits d'insomni per la seva causa

(Font: Benson Mates, Lògica dels estoics; Madrid, Tecnos 1985, p. 78)

En el nou testament Pau de Tars es refereix segurament a aquesta paradoxa en la versió de Epiménides quan diu: "Un d'ells, profeta seu, va dir:` Els cretencs són sempre mentiders, males bèsties, ventres mandrosos'. Aquest testimoni és digne. " (Epístola a Titus 1, 12-13).

Existeixen formulacions molt més senzilles d'aquesta paradoxa, per exemple: "aquesta oració és falsa" o "estic mentint". També es pot construir aquesta paradoxa de manera que una afirmació no es refereixi directament al seu propi valor de veritat, això és important ja que qüestiona els intents de resolució de la paradoxa a través de la distinció entre llenguatge i metallenguatge. Un exemple d'aquestes construccions seria les dues frases que vénen a continuació: "La següent oració és certa. L'anterior oració és falsa". Es tracta d'una targeta creada pel matemàtic francès Jourdain. Una cara de la targeta conté la frase: "La frase de l'a´tra cara és vertadera.", i l'altra diu: "La frase de l'altra cara és falsa."

Totes les variante tenen en comú que obliguen a arribar a conclusions contradictòries sobre la veritat de cada enunciat. Queda pendent respondre: cóm s'elimina la paradoxa?

Des de sempre s'ha intentat trobar solucions a les paradoxes. La del mentider, per exemple, va ser estudiada per Aristòtil, Sèneca, Ciceró, Tomàs d'Aquino, Jean Buridan, Guillem d'Occam, alguns reinaxentistes, i a l'època moderna pels lògics Bertrand Russell i Rudolf Carnap, i els matemàtics Alfred Tarski i Kurt Gödel.

Alguns filòsofs contemporanis encara s'hi barallen i és que potser, com diu P.V. Spade, "la paradoxa del mentider no admet una solució final definitiva."

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.