Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Pensament medieval El problema de la relació entre la raó i de la fe

El problema de la relació entre la raó i la fe.

pantocrator_sanClimentEl cristianisme apareix com una religió que predica un missatge de salvació a partir de la interpretació de la vida, la passió, la mort i allò que els seus seguidors van anomenar la resurrecció de Jesús, el Crist. Quin tipus de diàleg es pot establir entre el sistema de creences dels cristians, que es basa en la fe i en l’adhesió a una veritat que es considera revelada, i els sistemes filosòfics que intenten donar raó de la realitat, de l’ésser humà i també de la divinitat? Estem en presència de l’origen del gran problema medieval de la relació entre la raó i la fe.

Un dels grans impulsors del cristianisme entès com una religió amb un cos doctrinal va ser Pau de Tars, home de doble cultura -jueva i grecoromana- que busca en el segle I una conciliació diplomàtica entre els principis d’una fe que ell mateix està ajudant a edificar i la tradició filosòfica.

Però no serà fins immediatament després dels apòstols i de Pau, quan es posi en marxa la gran composició teològica del cristianisme, és a dir, la traducció dels continguts de la fe a termes intel·lectuals i filosòfics.

A partir de la segona meitat del segle II, els lletrats i filòsofs, que el cristianisme va guanyar per a la seva causa, van realitzar un seriós esforç de formulació, clarificació i apologia dels seus continguts doctrinals: són els Pares de l'Església (segles II i III).

En el segle II, els Pares apologistes grecs (anomenats així perquè demanen als emperadors que el cristianisme surti de la clandestinitat) intenten mostrar aquells aspectes de la seva fe que es poden conciliar amb el pensament grec. Per exemple, Justinià considera que el Déu revelat a l’Evangeli s’havia revelat parcialment als filòsofs, sobretot a Sòcrates i Plató.

En canvi, entre els segles III i IV, els Pares llatins (perquè escriuen en llatí), van optar per fer evident que el cristianisme no es podia entendre des de la saviesa pagana: per una banda van ressaltar que la fe s'havia de viure i que es trobava molt allunyada de l'especulació filosòfica, el “crec perquè és absurd” de Tertulià és una expressió del fet que la saviesa evangèlica està per sobre de la raó; per l'altra banda, van mostrar que el Déu cristià no és un ésser més, el primer en la jerarquia dels éssers, sinó que transcendeix qualsevol concepte especulatiu.

Del que acabem de dir es desprenen tres objectius:

  1. elaborar el dogma cristià distingint l'ortodoxia de les posicions considerades herètiques;

  2. establir les relacions entre la fe i la raó, ja que encara que per als Pares la fe és sempre superior a la raó perquè aquesta no pot comprendre el misteri de Déu, la raó pot dir alguna cosa a favor de la fe i per això es van preocupar d'assenyalar en la nova religió allò que podia tenir de semblant i de diferent amb el pensament grec; i

  3. articular les relacions amb l'Estat.

L’últim del pares de l’Església serà Agustí d’Hipona (segle IV), que entendrà la relació entre la raó i la fe en termes de col·laboració. Agustí procura aconseguir, fins el límit possible, l'intellectus fidei, comprendre intel·lectualment el sentit de la fe de manera que, “en la mesura d'allò possible procurem comprendre amb la intel·ligència allò que creiem amb la fe”. La fórmula perfecta que descriu la circularitat d'aquest procés apareix al sermó 43: crede ut intelligas, intellige ut credas (creu per entendre, entén per creure). Agustí considera que la fe ens permet conèixer veritats essencials per conduir una vida sàvia, de manera que “el qui no creu, no pot entendre” perquè el criteri últim de la veritat és la fe. No obstant, recorda a qui pretén prescindir de la raó, que no és possible creure sense raó: ningú no creu “si abans no pensa que ha de creure” i és la raó qui mostra a “qui s'ha de creure”.

El programa del seu mètode es resumeix al text següent:

“Ningú no dubta que una doble força ens impulsa a l'aprenentatge: l'autoritat i la raó. I per a mi és cosa certa que no he d'allunyar-me de l'autoritat de Crist, ja que no en trobo d'altra de més ferma. En els temes que exigeixen ardus raonaments -ja que tal és la meva condició que impacientment estic desitjant conèixer la veritat, no només per la fe, sinó per la comprensió de la intel·ligència-, confio, mentrestant, trobar entre els platònics la doctrina més conforme amb la nostra revelació.” (Contra acadèmics)

Una posició diferent davant d’aquest problema la trobem en un grup de pensadors cristians del segle XIII que accepten l’aristotelisme en la versió transmesa per Averroes (Averroistes llatins). Degut a que accepten algunes teories aristotèliques contràries a la fe cristiana (per exemple l’eternitat del món), defensen la teoria de la doble veritat, tot afirmant que la raó no té perquè arribar a les mateixes conclusions que la fe, ja que cal separar els camins i els objectes de coneixement d’una i de l’altra. Així, defensen l’autonomia de la raó, la qual cosa suposa una ruptura amb els intents cristians de conciliar raó i fe.

Finalment, segons Tomàs d’Aquino (segle XIII), la fe i la raó utilitzen mètodes diferents, perquè el seu procés de coneixement també ho és, però s'harmonitzen a la llum de la veritat. Existeix una única veritat a la que es pot arribar a través de la raó i/o de la fe, dos formes de coneixement diferents que, en determinades circumstàncies, per exemple quan s'arriba a la demostració de l'existència de Déu, cooperen mútuament. L'ésser humà pot arribar al coneixement de Déu per dos camins: l'un, amb l'exercici de la raó i en un procés ascendent que s'inicia en les criatures i acaba en el coneixement imperfecte de Déu; i l'altre, a través de la fe, en un procés descendent que s'inicia en la revelació i es fonamenta en l'autoritat de Déu.

Per això, si la fe i la raó arriben a conclusions contradictòries, Tomàs considera que la fe s'ha de mantenir com a criteri de veritat últim i, per tant, la raó haurà de revisar els seus plantejaments. No obstant, per Tomàs, la filosofia no és apèndix de la revelació ja que la raó, que és un coneixement de causes, pot dibuixar en l'ànima "l'ordre sencer de l'univers i de les seves causes".

Però l'autor que d'una manera més decisiva marcarà els límits de la raó de la fe serà Guillem d'Occam al segle XIV. Aquest autor farà possible l'emancipació de la filosofia i de la ciència i, al mateix temps, en tant que reivindica l'omnipotència i la llibertat absolutes de Déu, allibera també  l'àmbit de la fe del marc del pensament i de l'especulació racional: Deú no és raó i, per tant, no pot ser objecte de la nostra ment.

Tomàs havia buscat un espai comú, d'intersecció, entre la raó i la fe. Occam, en canvi, assenyala que ambdues constitueixen fonts diferents de coneixement i que els seus objectes de coneixement també ho són. Aquest plantejament facilitarà l'impuls de la investigació empírica i delimitarà el terreny de la filosofia enfront de la teologia. Està establint les bases que faran possible la revolució científica i el pensament modern.

Inici Història de la filosofia Pensament medieval El problema de la relació entre la raó i de la fe

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.