Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Filosofia moderna Hume Crítica a la noció de substància

loseIdentityLa concepció que Hume té de la realitat es basa en la crítica a aquells plantejaments filòsofics (sobretot els dels racionalistes) que, en descriure-la, utilitzen el concepte de substància com quelcom que existeix per si mateix i no necessita de res més per existir. Hume comença qüestionant-se l’existència de la substància, entesa d’aquesta manera. I com ho fa? Aplicant el principi de còpia. Si busquem de quina impressió o impressions deriva la idea de substància trobem que no en tenim cap, d’impressió, és a dir, no percebem res que pugui donar lloc a aquesta idea. I com que, segons Hume, tota idea ha d’anar precedida, en últim terme, d’una impressió, allò que anomenem substància no és res més que “una col·lecció d'idees simples que són unides per la imaginació i que tenen un nom assignat.” Això és així, perquè “tenim impressions de les qualitats de les coses, no de les coses en sí”. El que passa és que la nostra ment associa un conjunt d'impressions simultànies i produeix la idea d'una cosa que existeix com a suport, la substància. Però, Hume considera que aquesta activitat de la ment no és fonament suficient per afirmar que la substància és quelcom que existeix per sí mateix.

Des de la perspectiva dels filòsofs racionalistes, la idea de substància servia per definir el món material (substància extensa), Déu (substància infinita), i el jo (substància pensant). Hume, en canvi, havent mostrat que la substància només és un nom que donem a un feix d’impressions, es replanteja l’existència del món extern, de Déu i del jo.

 

El món extern

Hume, tot i estar d'acord amb la crítica de Berkeley a la substància material, l’explica des d’una altra perspectiva: a partir de la invalidesa del principi de causalitat. Tenim impressions i tendim a pensar que aquestes provenen d’objectes externs que en serien la seva causa. Així creiem en l'existència d'un món extern, més enllà de les impressions i diferent d'elles, un món independent de nosaltres. Però, si segons Hume, l'únic que coneixem són impressions, només podem parlar d’impressions i no d’una cosa diferent d’elles, la realitat exterior. I molt menys dir que els objectes externs són la causa de les nostres impressions, perquè la relació causal no és més que una ficció que es basa en un hàbit, i que, com a molt, ens pot aportar un coneixement probable. Ara bé, arribats aquí podríem conformar-nos pensant que l’existència del món només és probable, però aquesta tampoc és la conclusió de Hume. El coneixement probable es dóna quan relacionem impressions amb el principi de causalitat (associem la impressió del foc amb la de la calor) i així diem que una impressió és causa de l'altra. Però quan diem que existeixen coses independents de nosaltres que ens causen les impressions, estem relacionant alguna cosa que no sabem què és amb les impressions. Si bé en el primer exemple, l'ús del principi de causalitat és adient, tot i que només pot proporcionar-nos coneixements probables, en el segon, el seu ús és totalment inacceptable. La conclusió, per tant, és que allò que anomenem coses no són més que “pures col·leccions d'idees simples unides per la imaginació a les quals donem un nom”. Ara bé, Hume reconeix que el fet de no poder justificar racionalment l’existència del món extern no significa pas que no existeixi: no hi ha coneixement però hi ha creença.

 

L'existència de Déu

Pel que fa a l'existència de Déu, Hume realitza la mateixa anàlisi que amb l'existència del món extern. D’una banda, examina la idea de Déu aplicant-li el principi de còpia i ens fa adonar que de Déu no tenim cap impressió, i per tant, aquesta idea manca de fonament. De l’altra, considera els diferents arguments per demostrar la seva existència: els arguments a posteriori (basats en el principi de causalitat) i els arguments a priori (l’argument ontològic). Pel que fa als primers pren en consideració Descartes (Déu és la causa de les idees innates, de l’existència del jo, del món exterior) i Berkeley (Déu és la causa de les idees que percebem). És fàcil reconèixer que ambdós es basen en el principi de causalitat, que com sabem, per a Hume no té un fonament racional, sinó que es recolza en un hàbit. En el cas de Déu passa al mateix que en el cas del món extern: estem relacionant quelcom del qual no tenim impressions amb les nostres impressions.

Pel que fa al segon tipus d’arguments, estudia l’argument ontològic (Anselm, Descartes), segons el qual Déu existeix necesàrimanent i té en sí mateix la raó de la seva existència. Aquest argument, segons Hume, no és vàlid perquè a priori “res no es pot demostrar tret que el seu contrari impliqui una contradicció, però, tot el que podem concebre com a existent, podem també concebre-ho com a no existent… Per tant, les paraules existència necessària no tenen significat”.

Concluent, des d'un punt de vista racional, no podem tenir certesa de l'existència de Déu. I, per això, diu que Déu és per a nosaltres “…una endevinalla, un enigma i un misteri. Incertesa, dubte i suspensió de judici semblen ser l'únic resultat de la nostra investigació”.

 

La identitat personal.

En la seva crítica a les substàncies cartesianes, Hume va més enllà de Berkeley en afirmar que tampoc existeix la substància espiritual, el jo. Descartes i Locke afirmen que el jo és una evidència; Berkeley, malgrat negar l'existència del món extern, defensa la dels esperits (allò que pot percebre) per diferenciar-los de les percepcions (allò percebut). Hume, en canvi, diu: “pel que fa a mi, quan aprofundeixo més en el que anomeno jo mateix, vaig ensopegant amb determinades percepcions, de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de dolor o plaer. Mai no puc atrapar el jo sense una percepció, i mai no puc observar alguna cosa que no sigui la percepció”. Amb això està afirmant que la idea de jo no correspon a cap impressió i, per tant, no és res més que una idea complexa produïda per l'ésser humà i, com a tal, no es refereix a res del que poguem tenir una impressió. La ment associa una serie d'idees succesives pressuposant un subjecte que és la pròpia ment, però la idea mateix de ment no prové de cap impressió.

Hume afirma rotundament que la nostra identitat no es res més que el resultat d'unir diferents impressions de coses que ens passen, però en cap cas podem tenir una impressió de nosaltres mateixos, ja que no som més que “una col·lecció de diferents percepcions que se succeixen unes a les altres amb una rapidesa inconcebible i que estan en constant flux i moviment.” D'això, però, no se segueix que el jo no existeixi sinó que no en podem tenir un coneixement racional, només una creença que es fonamenta en un feix d'impressions referides a alguna cosa que no és més un nom. Per fer-nos entendre això, Hume compara el nostre jo amb un Estat, constituït per diversos ciutadans (impressions) relacionats entre si per les lleis (les relacions entre les impressions). L'Estat pot mantenir la seva identitat tot i que canviïn els seus ciutadans i les seves lleis, tot i que realment, allò que anomenem Estat no és res que existeixi independentment dels seus ciutadans.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.