Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

jokerEn el seu intent per estudiar la naturalesa humana, Hume també vol estudiar la conducta moral. Així, igual que ha descobert que moltes de les coses que sabem de la realitat es basen en uns hàbits o tendències naturals, vol descobrir si les consideracions que fem sobre el que és bo i el que és dolent és basen també en tendències naturals o, en canvi, en principis racionals. La pregunta que es planteja és ¿per què considerem que unes accions són bones i unes altres dolentes? I segons això, ¿què fa que una persona sigui virtuosa o com ell diu, tingui mèrits personals?

Des de l'intel·lectualisme de Sòcrates, les concepcions filosòfiques més tradicionals han defensat que el bé i el mal depenen de la raó, és a dir, que els éssers humans, en tant que éssers racionals, tenim en nosaltres mateixos uns principis morals que ens indiquen el que és bo; de manera que, les accions humanes són bones si s’adequen a ells i dolentes si no ho fan. Seguint això, aquestes concepcions han entés la virtut com la capacitat d'actuar conforme aquells principis morals de la raó. Per exemple, la nostra raó ens diu que és bo ajudar els altres i, per això, una persona és virtuosa quan ho fa.

Hume està d'acord en què la moral es un conjunt de principis que ens diuen el que està be i el que no i que intenten obligar-nos a fer unes coses i a evitar-ne d'altres. També és conscient que tots reflexionem, raonem i discutim sobre problemes i decisions morals. Ara bé, no creu que la raó sigui la que determini el que està bé i el que no, perquè està convençut que, al final, les nostres distincions morals entre el que és bo i el que és dolent les determina el sentiment. Podem saber perfectament que ajudar als altres és bo perquè ens ho diu la nostra raó, però si ajudem a algú és perquè ens agrada fer-ho. Com arriba Hume a aquesta afirmació?

La raó no pot ser la que determini els nostres principis morals, ja que aquesta només pot realitzar dues operacions: relacionar idees o fets, i per això, Hume diferenciava entre dos tipus de qüestions: les relacions d’idees (que és basen en el pensament lògic) i les qüestions de fet (que es basen en l'experiència). D’una banda, les qüestions morals com, per exemple, “assassinar és dolent”, no són del primer tipus, no hi ha cap principi lògic que ens demostri que l'enunciat “assassinar és dolent” sigui vertader. D'altra banda, les qüestions morals no són tampoc qüestions de fet, perquè si nosaltres observem un assassinat, pròpiament parlant observem com una persona mata a una altra, però no observem que sigui un fet dolent, sinó que percebre aquest fet ens crea un sentiment de desaprovació. En conclusió, si la raó realitza dues operacions i en cap d’elles intervenen les qüestions morals, aquestes no tenen en ella el seu fonament. La distinció entre allò bo i allò dolent prové de la naturalesa humana que ens fa tenir sentiments de rebuig i censura en uns casos i d'aprovació en d'altres: “la moral, per tant, se sent més que no pas es jutja”.

Dient això, però, Hume no te la intenció de negar que la raó jugui un paper important en la vida moral: “la raó i el sentiment concurreixen en quasi totes les determinacions i conclusions morals”. A més del sentiment, la raó ha d'intervenir com a guia i àrbitre en moltes qüestions de la vida moral, tot ajundant-nos a clarificar conceptes, a treure conclusions i a comparar i examinar una acció des de diferents perspectives. Però quan tenim una idea clara sobre allò que hem de fer és, en últim terme, el sentiment el que més ens influeix.

Partint de la idea que les decisions morals es basen en el sentiment, defineix el bé com quelcom agradable i el mal com quelcom desagradable. Una acció noble i generosa és aquella que ens és grata i una acció cruel es aquella que ens repugna. O dit d'una altra manera, una acció és bona perquè ens produeix plaer i aquest plaer comporta la nostra aprovació (no diem que quelcom és agradable perquè sigui bo, sinó que, en sentir que ens es agradable, ho considerem bo). Ara bé, això pot portar-nos al relativisme, és a dir, a aquella postura filosòfica que defensa que tota qüestió moral és relativa i que depén només de qui opini. Hume, en aquest punt prefereix pensar que els sentiments morals són iguals per a tots els éssers humans, ja que depenen de la constitució natural de la nostra ment. I així s'enten que tothom pugui considerar moralment correcte, per exemple, rebel·lar-se contra un tirà, tret que algú tingui pervertit el sentit comú. Aquesta concepció filosòfica que fonamenta el valors morals en el sentiment rep el nom d'emotivisme moral i arriba fins avui dia.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.