Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La moral provisional

moralProvisionalQuan Descartes comença el seu procés personal i filosòfic de recerca de coneixements vertaders s’adona que mentrestant haurà de respondre la pregunta com he de viure. I és per això que al Discurs accepta seguir unes regles de conducta que, tot i no ser resultat del mètode, prendrà com a provisionals i necessàries per conviure amb els altres. Com que després no va tornar a revisar‑les per fer la versió definitiva, hem de considerar‑les com les seves idees ètiques. Així Descartes es planteja una moral provisional que sigui eminentment pràctica. Es proposa seguir tres regles:

La primera regla és “obeir les lleis i els costums del meu país”, la qual cosa significa respectar la religió en què s’ha estat educat i tenir en compte les opinions més moderades i assenyades. L’objectiu de Descartes no és, doncs, ni polític ni religiós, sinó que busca la veritat des de la perspectiva filosòfica.

La segona regla demana “ser tan ferm i decidit com pogués en les meves accions” de forma que fins i tot en les decisions més dubtoses, un cop assumides, hom ha d'obligar‑se a seguir‑les amb constància.

La tercera regla aconsella “sempre vèncer‑me a mi mateix més aviat que a la fortuna”, és a dir, acceptar que tot allò que esdevé en contra dels nostres desitjos és impossible de canviar. El que cal, doncs, és intentar canviar els nostres desitjos abans que les coses que els causen, o dit d'una altra manera, acostumar‑se a no desitjar aquells bens que no estiguin al nostre abast.

Aquesta última regla, en consonància amb les altres dues, ens porta a considerar la influència de l'ètica estoica en Descartes, és a dir, aquella ètica que ens parla de l'autodomini, de la paciència davant d'esdeveniments incontrolables i de la distinció entre les coses que resten sota el nostre control i les que no.

Les accions i les passions

Les idees que acabem de veure necessiten situar‑se en el context de les consideracions cartesianes sobre l'ànima i el cos. Descartes distingeix en la vida humana entre accions i passions. Les accions són aquells actes portats a terme per l'individu com a resultat de la capacitat de deliberació de la seva voluntat, és a dir, allò que fem després d’haver sospesar els pros i els contres. Les passions són aquells sentiments, emocions i percepcions que l'individu rep passivament a través del cos, com ara l’amor, la por, el color...

Les passions poden portar l'individu cap al bé o cap al mal, perquè exciten desitjos bons i desitjos dolents. Si hom és capaç de diferenciar-los, de triar el bons i dominar els que no li convenen, llavors actuarà moralment bé. Aquí Descartes mostra una clara tendència cap a l'intel·lectualisme moral: si veiem clarament que una cosa és bona, l'escollim. Però no és fàcil descobrir les coses que són realment bones perquè les passions ens enganyen i, de vegades, ens presenten una cosa més desitjable del que és o més difícil d'aconseguir del que pot ser. Per això, actuar malament implica ignorància. Què cal fer davant d'aquesta situació? Primer de tot saber distingir entre un bon desig, que és el que aporta un coneixement vertader de la realitat, i un de dolent. A més acceptar que el millor per a l'ésser humà és aconseguir la tranquil·litat de la nostra ànima i que aquesta depèn del fet que la nostra raó pugui dirigir les nostres passions. I això es possible, si arribem a conèixer quines són les coses que depenen de nosaltres i quines no. Per aconseguir que la raó domini plenament la voluntat i les passions, Descartes recomana la prudència com a virtut.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.