Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Epicur (341 aC – 270 aC)

Epicuro

Epicur fou sempre un filòsof perifèric, amb vocació de marginal, víctima d’un moment d’extraordinària confusió política. Va néixer el 341 aC a Samos, una illa al Mar Egeu propera a les costes de l’actual Turquia, en una família d’origen atenès que havia anat a parar allí, fugint de la misèria, com a ocupants i colonitzadors de la terra, portats després d’una expedició militar. Segons les fonts antigues, el pare d’Epicur, Neocles, era un fosc mestre de minyons que es va veure obligat a sortir d’Atenes, buscant en l’emigració una vida millor per als seus. Però entre les mesures adoptades en la seva política de pacificació interna de l’imperi, Alexandre va ordenar que totes les terres confiscades com a conseqüència de guerres entre ciutats hel·lèniques fossin tornades als seus propietaris legítims. Així la família d’Epicur, que pertanyia a les forces d’ocupació fou desposseïda dels seus béns. El decret, aplicat l’any 322 aC, mentre Epicur feia el seu servei militar a Atenes, significà que el futur filòsof mai no va tornar a Samos, sinó que s’hagué de guanyar la vida com a professor de retòrica i de filosofia en diverses ciutats gregues a les costes d’Àsia menor.

L’any 306 aC Epicur es va instal·lar a Atenes, acompanyat ja per un grapat de deixebles que havia anat formant en els seus anys de professor ambulant i pels seus germans amb els que segons sembla estava molt unit. En aquell moment a la ciutat, molt decaiguda políticament, hi són presents i actives un bon nombre d’escoles filosòfiques (les més prestigioses eren l’Acadèmia i el Liceu) que competeixen per aconseguir alumnes entre els joves rics i entre els forasters. Epicur organitzà el seu grup d’una manera força diferent. Per a ell, la saviesa és l’art del ben viure. Comprà un terreny, anomenat El Jardí i s’hi instal·la, no amb la pretensió de fer grans teories sinó per viure una vida modesta i harmònica en amistat. A més, no reclutà la seva clientela entre els poderosos, sinó que decretà l’absoluta igualtat entre tots els seus deixebles. Lactanci a les Divinae institutiones diu que: «Epicur va fer extensiva la seva crida també als incultes». Segons el testimoni de Ciceró, que va visitar Atenes l’any 78 aC, el Jardí, en grec Kepos, era més aviat un hort al voltant d’una petita edificació gens luxosa. Al Jardí també eren admesos esclaus i dones, llavors marginades de la filosofia. Segons la tradició entre els deixebles hi havia àdhuc una prostituta, Leontion, amant del mestre; però coneixent la misogínia de l’Antiguitat, és possible que ella fos només una dona lliure que hom volgués desprestigiar per dedicar-se a una activitat que el masclisme de l’època considerava incompatible amb la feminitat.

Només conservem l'1% del que va escriure Epicur (35.000 paraules, 137 pàgines a l'edició italiana) però malgrat tot, el que ens ha quedat és molt coherent: els textos no són difícils d'interpretar (o simplement mancats de sentit com tants de la Metafísica d'Aristòtil).

La font principal per conèixer la filosofia epicúria és el capítol que li dedica Diògenes Laerci a les Vides dels filòsofs més il·lustres. Entre les fonts antigues també es pot llegir Apolodor: Vida d'Epicur.

D'Epicur conservem tres cartes:

  1. La carta a Herodot tracta de la Canònica (Lògica i Teoria del Coneixement) i la Naturalesa.
  2. La carta a Pitocles tracta sobre els cossos celestes.
  3. La carta a Meneceu tracta sobre les maneres de viure.

Ens han pervingut també dos grups de màximes:

  1. Màximes capitals.
  2. Sentències vaticanes (descobertes per Wotke, 1888).

Sembla que les Màximes capitals i les Sentències vaticanes són llistes de frases destacades del mestre –o dels primers deixebles– que els adeptes a l'epicureisme s'havien de saber per cor, com a síntesi de les opinions de l'escola. Segons la Sentència vaticana núm. 42: "La veneració del savi és un gran bé per al qui el venera" i possiblement aquests petits fragments eren considerats quasi sagrats. Constitueixen un resum del capteniment moral i vital que s’espera d’un bon adepte, de manera que podríem llegir aquests textos curts com una mena de resums autoritzats, de la mateixa manera que els textos de l'Ètica a Nicòmac i de la Metafísica són «apunts» fiables de les classes d'Aristòtil, tot i haver estat refets pels seus deixebles.

El jardí d’Epicur és un espai per a la llibertat, on s’intentà viure en una fraternitat dels savis, fora de l’abast de la política de l’època. Viure amagat i practicar la moderació fou la seva norma. Això converteix l’escola epicúria en un grup més o menys marginal, precari i amb un estatut jurídic no gaire clar a la ciutat d’Atenes. Però Epicur és també un pensador preocupat per la mort i per la inseguretat de l’època, que vol fer de la seva filosofia un refugi en les maltemptades. En un moment de crisi (i quin moment no és de crisi!...) llegir-lo ens pot ensenyar, sobretot, el valor de les petites coses: el cos, l’amistat i la felicitat basada en la moderació són els eixos de la seva filosofia.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.