Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

polCaius Valeri Catul
(87 aC - 54 aC) 


Visquem i estimem-nos...


 

Visquem

Visquem, estimada Lèsbia, i estimem-nos
i considerem tots els rumors dels vells massa severs
que no valguin ni un sol as!
Els sols poden pondre's i tornar:
A nosaltres, quan la tènue llum s'apagui
ens tocarà dormir una nit perpètua.
Fes-me mil petons, després cent,
després uns altres mil, després un segon centenar,
després fins a un altre miler, i cent més,
i després, quan ens n'haguem fet molts milers,
els descomptarem per tal de no saber-los
o perquè algun envejós no pugui envejar-nos
en saber que hi ha hagut tants petons.


polQuintus Horaci
(68 aC - 8 aC)


Viu el dia d'avui...



Carpe Diem

No pretendràs saver, doncs no està permés,
el fí que a tu i a mi, Leucònoe,
ens tenen asignats els deus,
ni consultis els números Babilònics.
Millor serà acceptar el que vingui,
ja siguin molts els hiverns que Júpiter
et concedeix, o sigui aquest el últim,
el que ara fa que el mar Tirreno
trenqui contra els oposats càntils.
No siguis boja,filtra els teus vins
i adapta el breu espai de la teva vida
una esperança llarga.
Mentrestant parles, fuig el temps envejós.
Viu el dia d’avui. Captura’l.
No refiis del incert demà.

polPierre Ronsard
(1524 - 1585)


Viviu, no espereu a demà...


 

Sonet per a Elena

A l’entrada de fosc, quan ja sereu molt vella,
seguda prop del foc, debanant i filant,
direu, cantant mos versos i tota tremolant:
«Ronsard em festejava al temps que jo era bella.»

Llavors no tindreu cap serventa ni donzella
devora vós, damunt la feina dormitant,
que al brogit del meu nom no es vagi despertant
beneint vostre nom d’eterna meravella.

Jo seré davall terra, i, fantasma sense os,
per les ombres murtroses cercaré el meu repòs;
vós sereu vora el foc una vella arrupida

enyorant les amors que vàreu menysprear.
Viviu, si em voleu creure, no espereu a demà;
colliu ja des d’avui les roses de la vida.

polWilliam Wordsworth
(1770 - 1850)


Jo no tenia pors humanes...

Lucy

El somni em segellà l'esperit;
jo no tenia pors humanes:
Ella era un ésser insensible
al fregament terrenal dels anys.

Ara no té moviment ni força;
ja res no sent i res no veu;
Gira en el curs diari de les terra
amb les roques, les pedres i les plantes.

polKonstantinos Kavafis
(1863 - 1933)


Quin interval més curt...

Un vell

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d'ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s'ha fet vell, prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l'ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià -l'orat-,
que li deia: “Demà. Tens molt de temps, encara”.

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escam del seu tan foll saber.

...Però, de tant de rumiar, tant recordar,
el vell s'ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

 


Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.