Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Escrit a la sorra

Riu de Baixa CalifòrniaEra un petit rierol que havia nascut tímidament a la part alta d'una muntanya... Com un nen petit, va passar la seva infància gaudint de les seves companyes les roques, els seus amics els arbres i del vent... Però era inquiet i una estranya força, la mateixa que l'ajudava a créixer, el va impulsar a emprendre un viatge que el va allunyar de la placidesa del seu petit embassament... Encara que no sabia cap a on es dirigia, en el seu camí va trobar nous amics de viatge... Alguns eren companys ocasionals, com els reflexos dels núvols, altres més fidels, com els peixos, l'acompanyaven juganers un tram del viatge més llarg i compartien amb ell aventures divertides...

Però ell seguia avançant i avançant, fins que un bon dia, la seva vida de rierol es va veure amenaçada: davant seu va aparèixer un immens desert que no li permetia avançar més. El nostre rierol mirava cap enrere i observava la bella muntanya que havia estat la seva llar durant tant de temps... L'observava i l'enyorava. Més ara que davant seu només apareixia un paisatge de desolació i mort. Què fer? ¿Romandre per sempre en aquell desolador paratge?

Un petit llangardaix observava complagut la seva indecisió. Finalment es va acostar a ell i, mentre calmava la set, li va dir:

- Per què tens por continuar el teu viatge?

- Tinc por de perdre tot el que he portat fins aquí. Va ser la resposta del nostre amic.

- No veus, li va dir el llangardaix, que si t'atures ara també ho perdràs tot. Et convertiràs en aigua estancada que, a poc a poc, perdrà la seva frescor i tots els animals fugiran de tu i els teus amics els núvols deixaran de reflectir-se en les tevess cristal·lines aigües...

Les paraules del vell llangardaix van ser com una espurna de llum en la foscor. Un impuls, aquell que el va portar fora de casa i el va ajudar a viure tantes aventures, va renéixer novament en el seu cor d'aigua...

Gairebé sense sentir, com un estrany que entra a robar a casa teva, la calor sufocant del sol va anar evaporant tots els seus somnis, els seus records i a ell mateix. El nostre rierol, en els seus últims records, veia als seus amics, veia la profunda roca on havia nascut i, en certa manera, se sentia agraït per tot el que havia pogut gaudir en la seva vida de riu...

Aquí és on acaba la història, encara que m'han dit, que algú ha vist una estranya forma de roca en els núvols que recorda una mica al lloc on va néixer aquell petit riu, i de vegades, també es poden veure arbres i animals... Fins i tot m'han dit que el vent empeny aquests núvols fins a un lloc llunyà que hi ha després del desert, un lloc que ningú ha vist mai...

I, quan les condicions així ho aconsellen, els núvols tornen a ser aigua, milions de gotes d'aigua que es reuneixen en un immens mar d'aigua...

La saviesa de la sorra

L'anterior conte és una versió d'un conte sufi de Awad Afifi el Tunisià titolat: "EL conte de les sorres". Es tarcta d'un regal que fa temps vaig fer a la meva neboda Yura. Però si voleu conèixer el conte original i d'altres ho podeu fer en el web PersonArte.

I ja que hem parlat d'un conte sufi, alguna cosa haurem de dir del sufisme, no? El sufisme o tassàwwuf és una tradició mística islàmica, practicada per musulmans però també per no musulmans, orientada a l'amor diví i al cultiu del cor. El sufisme tracta accedir a la "presència" i el coneixement de Déu directament, i no per mitjà de les normes i formulismes establerts per la llei islàmica.

Us paso un parell d'entrevistes a Halil Bárcena, un estudiós del sufisme.


Entrevista de Víctor M. Amela per la Vanguardia.com, 22 de maig de 2012:

halil-barcena2Quién fue Rumi?
Un poeta que vivió en la Persia del siglo XIII, uno de los grandes referentes sufíes.

¿Qué es un sufí?
Etimológicamente, el que viste de lana. Frente a la seda y el oropel, ¡la tela más sencilla! El sufí busca la simplicidad, dentro del islam.

Dígame algo que escribiese Rumi.
"A nosotros que, sin copa de vino, ¡estamos contentos! A nosotros que, deshonrados o alabados, ¡estamos contentos! A nosotros nos preguntan: '¿En qué acabaréis?' ¡A nosotros que, sin acabar en nada, estamos contentos!".

¿El buen sufí está contento?
Sabe asumir la vida en su esencia, como es.

Enumere tres dogmas sufíes.
Uno: sólo Él es existente. Dos: la diversidad del mundo es aparente, todo es signo de Él. Tres: ¡vive cada instante recordando esto!

¿Y quién es Él?
La vida. Sucede a través de ti, pero no te pertenece: es algo más grande que te traspasa.

¿Qué debe hacer siempre el buen sufí?
Respirar. Y recordar.

Lo de respirar, lógico... ¿Y recordar?
El sufí recuerda que vive en el instante. La palabra dam significa a la vez respirar e instante: tú eres hijo de cada respiración, ¡eres hijo del instante! Recuérdalo siempre.

Soy hijo de cada instante, soy hijo...
¡Y lo había olvidado! Mire: nisian (amnesia) e insan (humano) ¡comparten raíz!

Somos criaturas olvidadizas...
Y olvidamos hasta lo principal: qué somos.

¿Es el sufismo una religión?
No. La trasciende. Es una dimensión del islam que desconfía del rigorismo religioso. Por eso las célebres cuartetas (Rubayat) de Omar Jayam -otro referente sufí- se ceban tanto en los clérigos, en los beatones...

¿Es una religiosidad... relajada, pues?
Acepta la religión no como meta de llegada, sino como rampa de lanzamiento hacia otro estadio. Rumi lo explica con símil culinario.

¿Qué símil?
Dijo: "Estaba crudo, me cocí y me quemé". Crudo: sin religión. Cocido: con religión. Quemado...: ¡el amor! Diríase que el sufismo es una religión de amor. Más allá de estrictos dogmas y estrictas prácticas... ¡amor!

¿Es el sufismo un misticismo islámico?
Es una dimensión mística del islam, sí: importa más el espíritu que la letra.

¿Más el corazón que la razón?
¿Conocimiento o amor? ¡Resulta ser una dicotomía falsa para el sufismo!

¿Sentir y pensar van de la mano?
Se entiende que el amor es hijo del conocimiento. Nada espiritual puede repugnar a la razón, pero la vida no cabe sólo en la mente. El sufí tiene curiosidad por conocer, por saber... y por ahondar en el corazón, esencia de ser humano. De ahí la danza derviche...

Giran y giran sobre sí mismos...
¡De derecha a izquierda! Simboliza un volcarse hacia el interior del corazón. ¡Retorno a casa! El sufismo integra razón y corazón, mente y cuerpo: es senda de humanización.

¿Qué es ser humano, según el sufismo?
Somos más de lo que pensamos pero menos de lo que creemos.

Explíquelo.
Más de lo que piensas: llevas el cosmos contigo. Menos de lo que crees: no eres el centro del cosmos.

¿Desde cuándo hay sufíes?
En el siglo X cristalizan dos sufismos: el de Bagdad, en torno a Yunaid; y el de Jorasán, en torno a Bistami.

¿Qué los distingue?
Al de Yunaid se le llama sobrio (la procesión va por dentro), y al de Bistami se le llama ebrio (exterioriza sus secretos). Rumi combinará ambos: el suyo será un sufismo ebriamente sobrio, o sobriamente ebrio.

¿Es posible tal cosa?
Lo visualiza bien la danza: el derviche logra girar hasta la borrachera... ¡pero no cae al suelo!, controla bien sus giros.

¿Hay éxtasis, trance, arrobo místico?
Algo sucede.., pero es una disposición de ánimo ¡previa! a los giros. Más que inducirlo, la danza celebra el éxtasis: no es una pirotecnia, es un fuego lento ¡que te cuece!

Como decía Rumi, ¿no?
Rumi era un teólogo convencional, de orden, un sabio.., pero a los 40 años conoció a un derviche errante, Shams, que zarandeó su vida: descubrió un furor espiritual sólo expresable mediante música y danza...

¿Qué piensa un salafista actual de esto?
Le parece ajeno al islam, exógeno, pagano, impío, atribuible a influjos del eremitismo cristiano, del hinduismo, del budismo...

¿Hay contactos sufíes-cristianos?
Para el sufí no basta con dar: ¡se trata de darte! Por eso ven a Jesús como un modelo.

¿Y qué piensan los musulmanes?
Ven a los sufíes como vemos a los santos.

¿Tiene peso el sufismo, influye?
Una sociedad como la turca, laica en el islam, ¡es posible gracias a los valores del sufismo!, distantes del rigorismo religioso.

¿Hubo sufíes en Al Ándalus?
¡Sí! El murciano Ibn Arabí (siglo XII) es el otro gran pilar del sufismo, junto a Rumi.

¿Ha dejado el sufismo alguna huella identificable en Occidente?
Hay una tradición humorístico-sapiencial de perfume sufí que vemos aflorar en Cervantes, ¡en su Quijote..! Y será muy palmaria en Goethe. ¡Ah, y la x del álgebra... la inventó el sufí Omar Jayam!

Y usted... ¿es sufí?
Sólo soy un humilde aprendiz de derviche.


 Entrevista de Mireia Rourera per El Punt Avui+, 28 de maig de 2012:

Halil Bárcena (Renedo, Cantàbria, 1962) és islamòleg i especialista en mística sufí. Periodista i estudiós de filologia àrab i persa, és director de l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, on imparteix classes i tallers. Autor d'El sufisme i traductor de Dîwân, de Hal·lag, el místic del segle X que és un dels sufís més importants de la història, acaba de publicar en castellà Sufismo, un llibre editat també per l'editorial Fragmenta en què aprofundeix encara més en aquesta espiritualitat. Amb el seu grup de música 'Ushâq, on ell toca el ney (flauta), han gravat el primer disc, que, si tot va bé, es posarà a la venda el dia 15.

Aquest expert en mística sufí va publicar el 2008 El sufisme (Fragmenta), en què ens va endinsar en aquesta espiritualitat que beu del cor de l'islam però que s'eximeix de qualsevol submissió. Ara publica Sufismo, una revisió ampliada d' aquesta primera introducció.

Aquí el sufisme es coneix poc.

Quan fa 25 anys vaig començar a interessar-m'hi era pràcticament desconegut al país tret, és clar, de l'àmbit acadèmic. Hem avançat i ara a les llibreries ja hi ha bones introduccions, textos originals traduïts directament de l'àrab o del persa, però sí, és veritat que és una realitat encara poc coneguda.

Quan es parla de sufí la gent ho identifica amb els dervixos.

Sí, perquè crida l'atenció la imatge dels dervixos giradors, que són, de fet, una manifestació del sufisme...

Hi ha molts sufismes...?

N'hi ha molts, però tots tenen en comú aquest batec interior, espiritual, aquesta set d'essencialitat, de voler anar més enllà de les formes religioses. El dels dervixos giradors, que jo estudio, és una manifestació més, però sens dubte atrau força per aquest expressió plàstica de dansar. La utilització de la música i la dansa és l'expressió artística d'un rerefons espiritual molt potent.

Quan parlem de sufisme aquí hem de fer referència al seu Institut d'Estudis Sufís.

És cert que des del 1998 el nostre institut fa molta feina d'investigació i divulgació, també d'investigació i difusió del vessant més artístic. Per exemple, tenim un grup musical amb el qual intentem recrear el llegat dels dervixos giradors. Però no és l'única referència al sufisme. Cada cop hi ha més escoles internacionals que arrelen al país i, segurament, hi ha persones lligades a aquesta expressió en l'àmbit de la immigració, sobretot del Senegal o de Mali i a la comunitat indopaquistanesa.

A Catalunya hi ha practicants?

Hi ha molts musulmans que practiquen el sufisme, però a la vegada creix la gent del país que s'apropa al sufisme des d'un punt de vista no confessional, al marge de les creences religioses. Vénen atrets per dues coses: pel fons de saviesa que conté el sufisme i pel fons artístic, musical i poètic. Fa anys que impartim classes amb rigor acadèmic i tenim un públic minoritari però culte.

Què ensenyen als seus tallers i seminaris sufís?

El que estem investigant... En els darrers anys hem fet molt èmfasi en poetes com ara Rumí o Hal·lag, que a mi m'interessen molt. Els cursos estan adreçats a tothom, però és veritat que la gent que ens ve és cultivada, sobretot universitaris i altra gent amb formació.

El sufisme és una expressió de l'islam.

Hi ha moltes maneres de viure l'islam. Una és des del sufisme. Segurament sovint tenim imatges de persones i col·lectius, però mai hem conegut aquestes persones i col·lectius més enllà del que ens han dit d'ells.

Què aporta el sufisme?

Potser l'informalisme, anar més enllà de les formes. El sufisme és dedicació, passió i atreviment. Per a molts la religió és punt d'arribada, per al sufisme és punt de partida, una rampa de llançament. M'atreviria a dir que el sufisme és aprendre a viure a la intempèrie.

És la part mística de l'islam?

Hem abusat del terme místic i potser algú es pot pensar que parlem d'alguna cosa que és fora del món. Però no, el sufisme té a veure amb la vida normal i amb el món.

La gent s'apropa a altres formes religioses i s' allunya del rigor de les religions oficials?

Una de les mutacions culturals més importants que vivim avui és el desplaçament de la religió de l'eix de la cultura, i ara mateix la realitat és que per a la gent menor de 35 anys el fet religiós és un continent perdut. Que majoritàriament s'hagi donat l'esquena a les religions tradicionals estructurades no vol dir que la gent hagi donat l'esquena a l'espiritualitat.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.