Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Cezanne: Pou, pedra de molí i cisterna sota els arbres Havia un mestre que acostumava a dir: «Quan la gent em pregunta com és el Zen els explico aquesta història:

»Adonant-se que el seu pare, que era un lladre, s'estava fent vell, el fill li va demanar que li ensenyés l'ofici, de manera que pogués continuar amb el negoci familiar quan el seu pare s'hagués retirat.
»El pare va accedir, i aquella nit van irrompre junts en una casa.
»Van obrir una gran arca i el pare li va dir al seu fill que es fiqués dintre i que agafés la roba. Tan aviat com el noi va estar dintre, el pare va tancar l’arca i va començar a fer molt soroll fins que tots en la casa es van despertar. Llavors es va escapolir amb cautela.
»Tancat dintre del bagul, el noi estava empipat, aterrit i confós per no saber com sortir d'aquella situació. Llavors se li va ocórrer una idea: va simular el miolar d'un gat. La família va ordenar a una donzella que prengués una vela i examinés l’arca.
»Quan es va obrir la tapa, el noi va saltar fora, va apagar la vela, va sortir empenyent cap a un costat la sorpresa donzella i va començar a córrer. Tots en la casa el van perseguir.
»El jove va veure un pou a un costat del camí, va llançar dintre una gran pedra i es va amagar en la foscor. Els perseguidors es van reunir al voltant del pou per comprovar com el lladre s’ofegava.
»Quan el noi va tornar a casa estava molt empipat amb el seu pare però també desitjós de contar-li la seva aventura. El pare, però, el va interrompre: “No et molestis a contar-me els detalls, estàs aquí, has après l'art”».

Què significa aprendre?

Sembla que la vida és un procés d'aprenentatge però no sabem bé què significa això que anomenem “aprendre”. Si miro en el diccionari descobreixo que significa «adquirir el coneixement d'alguna cosa per mitjà de l'estudi o de l'experiència» i ens insinua que aprendre i retenir en la memòria tenen molt a veure. Sembla, per tant, que aprendre és l'acte de retenir, sembla que l’etimologia del terme ja ens dóna una pista en aquest sentit: apprehendere significava “agafar”, “prendre”,... Però, què és el que s'agafa? A través de l'estudi sembla que s'aprenen idees, per mitjà de l'experiència sembla que l'objecte del nostre aprenentatge són les vivències...

Anem per parts, es pot aprendre una idea? Sí que es pot retenir una idea, un concepte, i també es poden establir relacions noves entre idees. Però, què han de veure les nostres idees amb la realitat que suposadament les produeix o a la qual representen? Mentre que un concepte és sempre quelcom de valor universal i amb pretensió d’objectivitat, la realitat no ho és. El real no es deixa sotmetre a cap paraula, la paraula solament és un punt de vista d'alguna cosa que es manté sempre més enllà. Posar nom és reduir a objecte, construir “quelcom” permanent on solament hi ha un fluir creatiu. Posar nom és inventar una realitat nova, amb vocació de permanent, una realitat que pretén agafar el que és sempre en procés de creixement orgànic. Així que les nostres idees apreses ni tan sols toquen la realitat; l'après només serveix per a construir una nova realitat condemnada a la frustració perquè està sent superada contínuament pel fluir d’allò real.

I es poden aprendre vivències? Contínuament ens diuen que l'experiència és la mare de la ciència, que l'experiència ajuda a no cometre errors, etc. En quina mesura això és així? Al preu d'utilitzar una experiència passada, retinguda en la memòria, per a avaluar qualsevol experiència present que s'identifiqui sota uns esquemes semblants. D'aquesta manera impedim que l'experiència sigui sempre nova i la manipulem d'acord amb la petjada prèvia que ha quedat impresa i que la determina des de l’inici. I a aquest comparar ho anomenem aprendre. En realitat el que fem és prejutjar, impedir que allò nou es manifesti... Unes vegades perquè el passat ens va causar dolor i no volem tornar a passar pel mateix, altres vegades perquè el passat ens va donar tanta satisfacció que es converteix en criteri per gaudir del present,.. Però, en ambdós casos, com que el present sempre és diferent, el nostre aprenentatge es converteix en un comparar neuròtic que ens impedeix assaborir allò nou.

En conclusió, aprendre no té gens que veure amb les idees o amb les experiències, aprendre és “comprendre”, és ser capaç, tornem al diccionari, d’«abraçar, cenyir, envoltar per totes parts una cosa», «contenir en si alguna cosa», «penetrar»,... és ser capaç d'entrar dintre, de captar el sentit no en allò que és parcial sinó en allò global, més enllà de conceptes o d'experiències prèvies. L'autèntic aprenentatge es produeix quan qui aprèn i l'après desapareixen en la seva individualitat per a trobar-se en la seva universalitat,... Qui aprèn deixa de ser un subjecte que intenta captar un objecte a través d'una idea o d'una experiència. I si no hi ha subjecte, tampoc pot haver-hi idea o experiència d'alguna cosa, solament hi ha la realitat en la seva pura presència. Així, descobrim que la possessió de la idea o de l'experiència no és l'après i que l'aprenentatge autèntic és quelcom paradoxal perquè té a veure amb contenir en si mateix penetrant allò altre fins que en la fusió d'ambdós es produeix la trobada.

Quins són les condicions per afavorir l’«aprendre» En tot procés d'aprenentatge intervenen una sèrie de factors que ajuden al cervell a establir aquestes connexions noves que anomenem aprendre... S'ha descobert que la visualització del que estem aprenent (per exemple quan es tracta d'aprendre un moviment nou, tocar una nova melodia al piano, per exemple) ajuda molt, igual que l'associació del nou amb situacions ja conegudes... Però la clau en l'aprenentatge, quan volem que el nostre aprenentatge no es limiti a repetir el ja establert des de fora, està en el pensament creatiu, aprendre alguna cosa nova és interessant però no significa produir, crear alguna cosa nova... I perquè el cervell estableixi una associació nova, que no existia en les seves connexions neuronals ni en l'experiència (com quan Newton va descobrir la teoria de la gravetat, per exemple) fa falta una cosa afegida, una espurna... I el que fa saltar aquesta espurna acostuma a ser, d'una banda, una situació especial de tranquil•litat (física i mental) i de l’altra, la intuïció... Segur que t'ha passat alguna vegada estar donant-li voltes a alguna cosa que no saps com es produeix i de rampell, quan aconsegueixes calmar-te i oblidar-te del problema, zas!!! salta l'espurna que t'obliga a dir: "Ja ho tinc!, ara ho veig". Així que potencia la teva intuïció escoltant-la quan es presenti perquè normalment l'inconscient és més savi que la nostra ment conscient i hem de ser més receptius a les seves invitacions...

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.