Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La immortalitat de l’ànima:

Argument de la reminiscència

- Ben cert, afegí Cebes reprenent la paraula, si és veritat aquell argument que tu Sòcrates acostumes a repetir sovint, segons el qual per a nosaltres aprendre no és altra cosa que recordar, llavors cal necessàriament que en un temps anterior hàgim après el que ens és recordat. Però no és possible si la nostra ànima no existia en algun lloc abans de néixer en aquesta forma humana. D'on resulta que també així sembla probable que l'ànima és immortal.

- Però Cebes, féu Simmias intervenint al seu torn, ¿quines demostracions em dones? Fes-me'n memòria, perquè en aquest instant no les recordo massa.

- Una de sola, féu Cebes, però molt bona: els homes, quan són interrogats, si se'ls pregunta bé, ells mateixos ho responen tot tal com és, i això, si no tinguessin la noció i la recta raó, no serien capaços de fer-ho. Després, si un passa a les figures geomètriques o a alguna cosa de la mateixa espècie, demostra amb la més clara evidència que això és així.

Plató, Fedó, 72 e-73 b

I ocorre així que, sent l’ànima immortal, i havent nascut moltes vegades i havent vist tant les coses d’aquí com les coses de l’Hades i totes les coses, no hi ha res que no tingui après; amb la qual cosa no és estrany que també sobre la virtut i sobre les altres coses ella sigui capaç de recordar el que per descomptat ja sabia abans. Ja que sent, en efecte, la naturalesa sencera homogènia, i havent-ho après tot l’ànima, res no impedeix que qui recorda una sola cosa (i a això anomenen aprenentatge els homes), descobreixi ell mateix totes les altres, si és home valerós i no es cansa d’investigar. Perquè la investigació i l’aprenentatge, per tant, no són en absolut cap altra cosa que reminiscència.

Plató, Menó

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.