Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La immortalitat de l’ànima:

Argument de la semblança amb les Idees

- ¿I no vam afegir que, per contra, quan (l’ànima) reflexiona tota sola amb si mateixa allà se'n va, al que és pur, existeix sempre, és immortal i sempre es presenta de la mateixa manera? I que, com si fos per afinitat, es retroba amb això sempre que queda tota sola amb si mateixa i li és possible (...)?

(...)

-Evident és, Sòcrates, que l'ànima s'assembla al diví i el cos al mortal.

-Considera ara, Cebes -va prosseguir-, si de tot el que s'ha dit ens resulta que és al diví, immortal, intel·ligible, uniforme, indissoluble i que sempre es presenta en identitat amb si mateix i de la mateixa manera, al que més s'assembla l’ànima, i si, al contrari, és a allò humà, mortal, multiforme, inintel·ligible, dissoluble i que mai es presenta en identitat amb si mateix, a allò que, al seu torn, s'assembla més el cos. Podem dir contra això res més per demostrar que no és així?

-No podem.

- I llavors, què? Essent així les coses, no li correspon al cos el dissoldre’s promptament, i a l'ànima, per contra, ser completament indissoluble o aproximar-se a aquest estat?

Plató, Fedó, 79

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.