Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

La immortalitat de l’ànima:

Argument de la successió de contraris

Això és, doncs, el que hem de considerar, si és necessari que tots els éssers que tenen un contrari no tinguin en absolut altre origen que el seu contrari. Un exemple: quan una cosa es fa gran no cal que de menor que era abans es faci després gran?

-Sí.
(...)
- I què? El que es fa pitjor, no procedeix del millor, i el més just, del més injust?

-Sens dubte.

- Tenim llavors provat -va preguntar Sòcrates- d'una manera satisfactòria, que tot es produeix així, que les coses contràries neixen dels seus contraris?

-Sens dubte.

(...)
- No afirmes que estar mort és el contrari del viure?

-Sí.
- ¿I que s'origina una cosa d'allò altre?

-Sí.
-Llavors, què és el que es produeix del que viu?

-El que és mort- va respondre.


- I què es produeix -va replicar Sòcrates- del que és mort?

-El que viu, necessari és reconèixer-ho.

-Per tant, convenim aquí també que els vius procedeixen dels morts no menys que els morts dels vius, i, sent això així, sembla que hi ha indici suficient de que és necessari que les ànimes dels morts existeixin en algun lloc, des d’on tornin a la vida.

-Em sembla, Sòcrates -va respondre-, que, segons el convingut, cal que així sigui.

-Doncs bé, Cebes -va dir Sòcrates-, que ho hem convingut amb raó pots veure-ho, al meu entendre, d'aquesta manera. Si no hi hagués una correspondència constant en el naixement d'unes coses amb el d'altres com si es moguessin en cercle, sinó que la generació fos en línia recta, només d'un dels dos termes al seu contrari, sense que de nou girés la meta en direcció a l'altre, ni recorregués el camí en sentit invers, no t'adones que totes les coses acabarien per tenir la mateixa forma, experimentar el mateix canvi, i cessarien de produir-se?

Plató, Fedó, 70

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.