Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Camins per arribar a la aprehensió de les idees:

La filosofia com a purificació i preparació per a la mort

-Doncs bé -va continuar Sòcrates-, després de totes aquestes consideracions, per necessitat es forma en aquells que són genuïnament filòsofs una creença tal, que els fa dir-se mútuament quelcom així com això: «Potser hi hagi una mena de senda que ens porti a terme [juntament amb el raonament en l’investigació], perquè mentre tinguem el cos i estigui la nostra ànima barrejada amb semblant mal, mai aconseguirem de manera suficient el que desitgem. I diem que el que desitgem és la veritat. En efecte, són una infinitat les preocupacions que ens procura el cos per culpa de la seva necessària alimentació; i damunt, si ens ataca alguna malaltia, ens impedeix la caça de la veritat. Ens ompla d’amors, de desitjos, de temors, d’imatges de totes classes, d’un munt de foteses, de tal manera que, com es diu, per culpa seva no ens és possible tenir mai un pensament sensat. Guerres, revolucions i lluites ningú les causa, sinó el cos i els seus desitjos, perquè és per l’adquisició de riqueses pel que s’originen totes les guerres, i a adquirir riqueses ens veiem obligats pel cos, perquè som esclaus de les seves cures; i d’aquí, que per totes aquestes causes no tinguem temps per dedicar-lo a la filosofia. I el pitjor de tot és que, si ens queda algun temps lliure de la seva atenció i ens dediquem a reflexionar sobre quelcom, inesperadament es presenta en totes parts en les nostres investigacions i ens esvalota, ens pertorba i ens deixa perplexa, de tal manera que per al seva culpa no podem contemplar la veritat. Al contrari, ens queda veritablement demostrat que, si alguna vegada hem de saber quelcom en puritat, hem de desembarassar-nos d’ell i contemplar tan sols amb l’ànima les coses en si mateixes. Llavors, segons sembla, tindrem allò que desitgem i del que ens declarem enamorats, la saviesa; tan sols llavors, un cop morts, segons indica el raonament, i no en vida. En efecte, si no és possible conèixer res d’una manera pura juntament amb el cos, una de dues, o és totalment impossible adquirir el saber, o només és possible quan hàgim mort, perquè és llavors quan l’ànima queda sola en si mateixa, separada del cos, i no abans. I mentre estiguem amb vida, més a prop estarem del conèixer, segons sembla, si en tot allò possible no tenim cap tracte ni comerç amb el cos, excepte en el que sigui de tota necessitat, ni ens contaminem de la seva natura, mantenint-nos purs del seu contacte, fins que la divinitat nos lliure d’ell. D’aquesta manera, purificats i desembarassats de la insensatesa del cos, estarem, com és natural, entre gents semblants a nosaltres i coneixerem per nosaltres mateixos tot el que és pur; i això potser sigui la veritat. Doncs a qui no és pur és de témer que li estigui vedat l’aconseguir allò pur.» Heus aquí, oh Simmies, allò que necessàriament pensaran i es diran els uns als altres tots els que són amants de l’aprendre en el recte sentit de la paraula. No et sembla a tu així?

-Enterament, Sòcrates.

-Així, doncs, company -va dir Sòcrates-, si això és veritat, hi ha una gran esperança que, un cop arribat on m’encamino, s’adquirirà plenament allí, més que en cap altra part, allò pel que tant ens hem afanyat en la nostra vida passada; de manera que el viatge que ara se m’ha ordenat es presenta unit a una bona esperança, tant per a mi com per a qualsevol altre home que vulgui que té el seu pensament preparat i, per dir-ho així, purificat.

-Exacte -va respondre Simmies.

-I la purificació no és, per ventura, allò que en la tradició es ve dient des d’antic, el separar l’ànima el més possible del cos i l’acostumar-la a concentrar-se i a recollir-se en si mateixa, retirant-se de totes les parts del cos, i vivint en la mesura que es pugui tant en el present com en el després sola en si mateixa, deslligada del cos com d’un lligam?

-Així és en efecte -va dir.

-I no es dóna el nom de mort a això precisament, al deslligament i separació de l’ànima amb el cos?

-Sens dubte -va respondre Simmies.

-Però el deslligar l’ànima, segons afirmem, és l’aspiració suma, constant i pròpia tan sols de què filosofen en el recte sentit de la paraula; i l’ocupació dels filòsofs consisteix precisament en això mateix, en el deslligament i separació de l’ànima i del cos. Sí o no?

-Així sembla.

-I no seria ridícul, com vaig dir al principi, que un home que s’ha preparat durant la seva vida a viure en un estat el més pròxim possible al de la mort, s’irriti després quan li arriba aquesta?

-Seria ridícul. Com no!

- Així, doncs, en realitat, oh Simmies -va replicar Sòcrates-, els que filosofen en el recte sentit de la paraula s’exerciten a morir, i són els homes als qui resulta menys temorós l’estar morts. I pots inferir-ho del següent: si estan enemistats en tots els respectes amb el cos i desitgen tenir l’ànima sola en si mateixa, no seria un gran absurd que, en produir-se això, sentissin temor i s’irritessin i no marxessin gustosos allà, on tenen esperança d’aconseguir a la seva arribada allò que van estar enamorats al llarg de la seva vida -que no és una altra cosa que la saviesa- i d’alliberar-se de la companyia d’allò amb el que estaven enemistats? No és cert que en morir amors humans, joves estimats, esposes i fills, van ser molts els que es van prestar de bon grat a anar darrere d’ells a l’Hades, impulsats per l’esperança que allí veurien i es reunirien amb els éssers que enyoraven? I en canvi, si algú estima de veritat la saviesa, i té amb vehemència aquesta mateixa esperança, la de que no es trobarà amb ella d’una manera que valgui la pena en un altre lloc que a l’Hades, s’irritarà per morir i marxarà allà de mala gana? Precís és creure que no, company, si es tracta d’un vertader filòsof, perquè tindrà la ferma opinió que en cap altra part, excepte allí, es trobarà amb la saviesa en estat de puresa. I si això és així, com deia fa un moment, no seria un gran absurd que un home semblant tingués por a la mort?

- Sí, per Zeus -va dir Simmies-, un gran absurd.

-I no et sembla que és indici suficient de què un home no era amant de la saviesa, sinó del cos, el veure’l irritar-se quan està a punt de morir? I probablement aquest mateix home resulti també amant dels diners, o dels honors, o d’una d’aquestes dues coses, o les dues alhora.

-Efectivament -va respondre-, ocorre tal com dius.

Plató, Fedó, 66c-68b

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.