Ja sabem que, segons Aristòtil, si estudiem bé el llenguatge podem descobrir com s’articula la pròpia realitat... D’això s’ocupa la lògica i per això és una ciència auxiliar de les altres ciències. Però quines són aquestes altres ciències o sabers? Aristòtil classifica els sabers en dos grans grups:
Sabers pràctics (de praxis, “activitat”). Tenen per objecte l’acció: saber fer o saber actuar:
-
El metge, el sabater, el fuster, el poeta pertanyen a un tipus de saber que Aristòtil anomena tècnic (de tekhné) o poètic (de poiesis) i que signifiquen “fer”, “fabricar”, “produir”. Es tracta de produccions humanes que depenen del bon “saber fer” dels professionals. Potser sembla curiós, però per Aristòtil els metges i els poetes s'equiparen als artesans perquè la seva finalitat és pràctica: produir obres externes al propi agent (poiesis).
-
També és un saber pràctic aquell que té per objecte descobrir què és bo o dolent per a l’ésser humà i preparar-lo per a l’acció, per a saber actuar. Aristòtil l’anomena phronesis ( en llatí prudentia) i exemples d’aquest saber són l’ètica i la política.
Sabers teòrics (de theorein, “contemplar”). Tenen per objecte la contemplació:
-
El saber propi dels físics i matemàtics és un saber desinteressat, contemplatiu, que Aristòtil l’anomena episteme (en llatí, scientia). Aquest saber s’interessa pel coneixement demostratiu de les relacions essencial s de les coses.
-
També existeix un tipus de saber que comparteixen matemàtics i filòsofs, Aristòtil l’anomena noètic (de nous, “intel·lecte”) i que té per objecte els primers principis (axiomes) indemostrables i fonament de tota demostració, límit i supòsit de la ciència. Aquest darrer tipus de saber fa servir el mètode inductiu (d’allò particular cap a allò general) i es recolza, finalment, en la intuïció dels axiomes sobre els quals s’aixequen les hipòtesis i les definicions dels matemàtics.
-
Finalment, Aristòtil considera que existeix un tipus de saber teorètic que té per objecte la totalitat d’allò que és real, és el grau més alt de saber i l’anomena saviesa (del grec sophia i del llatí sapientia) i que Aristòtil també anomanea teologia o filosofia primera.