Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel
Inici Història de la filosofia Filosofia moderna Hume Crítica al principi de causalitat

PerrosBillarDe les tres lleis d’associació, la de causa-efecte ha estat entesa per alguns filòsofs com un principi: el principi de causalitat, segons el qual tota causa produeix necessàriament un efecte. Aquest principi és molt important perquè fonamenta la nostra forma de raonar: des de la meva habitació sento sorolls de motor que provenen del carrer, i sé que la seva causa són els cotxes que passen; quan vull encendre el llum, acciono l’interruptor perquè infereixo que aquest acte provocarà que s’encengui,… És a dir, tot allò que esdevé té la seva causa.

En el seu afany per investigar el funcionament psicològic de la ment humana, Hume analitza aquest principi des del seu empirisme. Per fer-ho, aplica el principi de còpia i es planteja de quina o quines impressions deriva allò que anomenem “causa”. Si pensem en els coneixements que tenim, molts d'ells es basen en el fet de relacionar certes impressions entre si: quan veig aigua bullint, veig que s’evapora; quan veig un metall escalfant-se, veig que es dilata; etc. Del que acabem de dir se segueix que: tenim unes impressions que anomenem causes, d’altres que anomenem efectes, però no tenim impressions de la relació entre la causa i el seu efecte. Malgrat això, tendim a establir relacions entre la causa i l’efecte. Tant és així que, fins i tot, la cultura popular recull una bona quantitat d’aquestes relacions:”cel rogent, pluja o vent”, “al maig, cada dia un raig”,… En tots aquests casos trobem una causa i un efecte, i anomenem causa a alguna cosa que, quan es dona, immediatament en produeix una altra, l'efecte. Però Hume pensa que aquesta relació no existeix entre les impressions sinó entre les idees que les impressions provoquen. Si això és així, cal, doncs, analitzar com es produeix la relació de causa-efecte entre les idees. Considera tres aspectes:

  1. La relació causa-efecte suposa contigüitat en temps i lloc: “trobo en primer lloc que els objectes que considerem causes i efectes són contigus”. Hume imagina dues boles de billar, una blanca que està quieta a sobre d’una taula i una altra negra que es mou amb rapidesa cap a la primera; quan la bola negra contacti amb la blanca (contigüitat en el lloc), aquesta es mourà, però entre el xoc i el moviment no hi ha hagut cap interval (contigüitat en el temps). No obstant això, no es preocupa especialment d'aquesta característica perquè no la troba sempre necessària, per exemple, les passions són relacions causals però no precisen de la contigüitat (algú pot enamorar-me sense que estigui al meu costat).

  2. La relació causa-efecte suposa prioritat temporal: sempre que alguna cosa és causa d'una altra, la causa és anterior a l’efecte. Així, el moviment de la bola negra és anterior al moviment de la bola blanca. Per a Hume, aquesta caracerística tampoc no és suficient, perquè poden donar-se dos fets contigus (contigüitat) i un anterior a l'altre (prioritat temporal) sense haver-hi relació causal (per exemple, que tanqui un llibre i, immediatament després, soni el telèfon).

  3. La relació causa-efecte suposa connexió necessària: si afirmem que “la calor dilata els metalls” o que “la bola de billar negra és la causa del moviment de la blanca”, el que volem dir és que A (“la calor”) és causa de B (“la dilatació dels metalls”) sempre que aquests fets es donin contigüament, que A sigui anterior a B i que quan es dóna A necessàriament es dóna B. El que fonamenta la idea de causalitat és, doncs, l'establiment d'una relació necessària entre dos fets, és a dir, justament d’allò que no en tenim cap percepció.

I com arribem a aquesta idea de connexió necessària, si no en tenim percepció? La seva resposta és que ho fem per hàbit, per costum. Només tenim impressions d’A i de B; però a partir de la repetició d'aquestes dues impressions contigües i una seguida de l'altra, acabem suposant que hi ha una relació entre elles. Per exemple, experimentem que en apropar la mà a un foc sentim calor, i recordem que sempre que s'ha repetit aquesta experiència ha estat en el mateix ordre (primer apropem la mà al foc i després sentim calor); llavors, per costum, anomenem a una idea “causa” (el foc) i a l'altra “efecte” (la calor), i pensem que una deu la seva existència a l'altra.

Així, la idea d'una connexió necessària “és quelcom que existeix a la ment, no als objectes”. El que sembla una connexió necessària entre els objectes és, en realitat, una connexió entre idees d'aquests objectes. La ment actúa influenciada pel costum, i és aquest costum el que dóna lloc a la idea de causa.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.