Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

escepticismoPodria semblar lògic que una persona tan crítica i tan rigorosa com Hume havia d'acabar en el nihilisme total o l’escepticisme radical. Però no es així.

Si, segons Hume, el coneixement comença en l’experiència i també acaba en ella, llavors l’experiència és l’origen i, a la vegada, el límit del nostre coneixement. I si per experiència entenem allò que apareix a les nostres percepcions (colors, sabors, sons,formes,…), llavors, de la realitat només podem conèixer el que s’ens mostra, el fenomen (del verb grec, phainomai, aparèixer). En filosofia, aquesta postura s’anomena fenomenisme i Hume n’és un representant quan redueix la realitat a impressions.

A més, com hem vist, per a Hume no hi ha fonamentació empírica del principi de causalitat. Ens basem en aquest principi perquè no en tenim cap de millor, no perquè hi hagi raons intel·lectuals suficients que el justifiquin. Si el principi fonamental que és pilar del nostre pensament i de la ciència  resulta de l'hàbit, del costum, llavors no podem tenir coneixement cert sobre els fets, sinó únicament creences basades en la probabilitat, la qual cosa vol dir que no podem estar segurs, al 100%, de res. La postura filosòfica que defensa aquesta última afirmació s'anomena escepticisme i, per això, podríem dir que Hume és un escèptic. Ara bé, l'escepticisme de Hume és moderat ja que, segons ell, és possible un grau de coneixement tot i que no sigui absolut, i així ens ajuda a reflexionar sobre els límits del coneixement humà. La ment humana és de tal manera que fonamenta el coneixement en la creença i aquesta descansa sobre la tendència natural a afirmar coses sobre la realitat: “la naturalesa, per mitjà d'una necessitat absoluta i incontrolable, ens ha determinat a realitzar judicis exactament igual que a respirar i a sentir”. Així, només cal que entenguem que el principi de causalitat no té un fonament lògic, però sí un fonament psicològic: la naturalesa humana. Hume reconeix, no obstant, que acceptar això no canvïa per a res la nostra vida pràctica.

Hume era un filòsof pràctic, inspirador llunyà de l’escola del sentit comú i poc a poc, va moderant la seva actitud. Ha fet una crítica duríssima del racionalisme i ha denunciat els abusos de la raó. Començava afirmant que només ens podem refiar de l'experiència i de l’observació, però, dissortadament, tampoc aquestes són de fiar. Res pot crear seguretat absoluta.

Hume es veu obligat a arribar més lluny que els seus companys anglesos i empiristes, (Locke acceptava l'existència de la matèria i Berkeley l'existència de l’esperit). Només tenim percepcions i d’elles no en podem deduir ni l'existència de la matèria ni de l’esperit.

Ha portat la seva crítica fins uns límits arriscats però, ja que som éssers, la prioritat dels quals per viure, ens caldrà trobar la manera d’entendre’ns, encara que ens veiem obligats a instrumentalitzar l’enteniment amb vestiments lògics. Hume pretén substituir la certesa de la raó —que crea dogmes i veritats inqüestionables —, per la simple creença, la probabilitat o la fe.

En conclusió, una cosa és la validesa científica dels nostres coneixements i una altra es la seva utilitat pràctica: “no és la raó la guia de la vida, sinó el costum”. Seguirem "coneixent”, però ara ja sabem que “conèixer es una altra cosa". Seguirem parlant de la realitat però, en el fons, ja sabem que no parlem de la realitat autèntica sinó de “quelcom com si fos la realitat”.

Els homes poden comportar-se en la vida pràctica utilitzant les “veritats metafísiques” (Déu, el jo, la moral, etc.). La filosofia no està esgotada, pot seguir el seu camí. Però sense les vel·leïtats de temps passats.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.