Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Biografia de Descartes

 descartes2Descartes va néixer l'any 1596 a La Haye (Turena, França), poble que actualment es coneix amb el nom del filòsof. Era el tercer fill d’un conseller del parlament de Rennes, per tant, la seva família pertanyia a l'alta burgesia. Als 11 anys entra a l'escola dels jesuïtes de La Flèche, on romandrà fins als 18.

De jove va passar per períodes de llarga convalescència degut a la seva delicada salut, però era un noi especialment despert i curiós. El seu pare l'anomenava "el meu petit filòsof" perquè no es cansava de fer preguntes.

L'educació que va rebre li va proporcionar una important formació en culura clàssica (Horaci, Ciceró, Virgili, Homer, Píndar,...) i filosòfica (Plató i Aristòtil), acompanyada per comentaris de jesuites.

Ja en aquesta època li sorprèn que els filòsofs, homes tots intel·ligents, no es posin d'acord en les seves idees. Així explica ell aquest període: “He estat criat en les lletres des de la meva infantesa; i com que em feien creure que amb elles es podia adquirir un coneixement clar i segur de tot allò que es útil per a la vida, tenia un gran desig d'aprendre‑les. Però (...) vaig canviar enterament de parer perquè em trobava entrebancat per tants dubtes i errors que em semblava que no n'havia tret cap profit, de procurar instruir-me, fora d’haver descobert, cada vegada més la meva ignorància. I això que estava en una de les escoles més famoses d'Europa.” (Discurs del mètode)

Un cop acabats els estudis de dret (1616) i dedicar‑se durant un temps a la vida mundana d'un burgés (esgrima, equitació...), es decanta l'any següent per la carrera militar i, arran de l'amistat amb Isaac Beeckman, per l'estudi matemàtic i físic. El 1619 retirat en una caserna i, “ple d'entusiasme” per la reflexió sobre “els fonaments d'una ciència admirable”, té tres somnis que li mostren la seva vocació filosòfica. Així, un any després abandona la vida militar, ven la seva part de les rendes familiars i viatja per Europa. Als 33 anys es retira a Holanda, paradigma de la tolerància i la llibertat, disposat a treballar en la seva filosofia. Allí redactarà les seves obres filosòfiques més importants: Discurs del mètode (1637), Meditacions metafísiques (1641), Principis de filosofia (1644), Les passions de l'ànima (1649).

Durant aquests temps no perd el contacte amb la vida intel·lectual del moment; coneix, per exemple, la condemna de Galileu i els atacs que, des de diversos nuclis culturals, es produeixen contra la seva pròpia filosofia. Viatja a França tres cops, on publica alguns dels seus llibres. A més a més, manté nombroses relacions epistolars amb alguns dels seus coetanis, el quals, a suggeriment seu, li presenten objeccions al seu pensament, que ell respon. L’any 1649 accepta la invitació de la reina Cristina de Suècia d’establir‑se a Estocolm per ensenyar‑li filosofia. Allí Descartes morirà d'una pulmonia deguda al rigor de l'hivern l'any 1650.

Els objectius de la filosofia de Descartes es plasmen clarament en la seva obra. Al Discurs del mètode manifesta la seva decisió de “no recercar altres ciències que aquella que es pogués trobar en mi mateix o bé en el gran llibre del món”; a les Meditacions Metafísiques comenta que “tenia sempre un gran desig d'aprendre a distingir el ver del fals, per tal de veure‑hi clar en les meves accions i caminar amb seguretat per la vida”. També, en la resposta a les objeccions de les Meditacions que li adreça el jesuïta Bourdin exposarà: “he afirmat en molts llocs dels meus escrits que imito els arquitectes en el fet que, per construir edificis sòlids en llocs on la roca, l'argila o qualsevol altre sol ferm estigui cobert per una capa sorrenca, primer excaven fosses i després n’estreuen tota la sorra i les altres coses barrejades amb ella, per tal de poder assentar els fonaments sobre sol ferm. Així doncs, jo he rebutjat primer totes les coses dubtoses com si fossin sorra.”

Així, Descartes, basant‑se en la perspectiva històrica que li dóna el seu temps, s'adona que no hi ha qüestió important sobre la qual no hi hagin disputes i, per tant, són totes motiu de dubte. En aquesta situació, la proposta de Descartes se centra en aconseguir, a partir de la reflexió individual, un fonament sòlid per a la filosofia que havia de servir-li també de guia per a la seva vida. No volia crear un nou sistema filosòfic, sinó ordenar el coneixement sobre bases sòlides. Hem de tenir en compte que quan Descartes parla de filosofia es refereix a una única ciència però amb disciplines diferents. Ell mateix ho representa mitjançant un arbre que té en les seves arrels la metafísica, en el seu tronc la física i en les seves branques les diferents ciències pràctiques. Des de la perspectiva filosòfica, però, les seves aportacions es donen en el que ell anomena metafísica, on trobem un del temes principals: el mètode.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.