Filosofar

Font Size

Layout

Menu Style

Cpanel

Dues capacitats intel·lectuals

narciso-caravaggioDescartes, a les Regles per a la direcció de l'esperit, 1684, (obra inacabada precursora del Discurs) parla de dues capacitats intel·lectuals “mitjançant les quals som capaços, enterament, sense por d'il·lusió de cap mena, d’arribar al coneixement de les coses”: la intuïció i la deducció

La deducció és una inferència, un procés a través del qual s’obtenen conclusions a partir d’una informació coneguda. A través de la deducció “entenem tot allò que es conclou necesàriament d’altres coses que ja coneixem amb certesa”. És a dir, la deducció parteix d'algunes coses que sabem amb total seguretat per arribar a unes altres que no sabíem.

La deducció és important, però en el procés de coneixement, la intuició té una funció superior. Descartes diu: “Entenc per intuïció, no el testimoni fluctuant dels sentits, ni el judici fal·laç d'una imaginació incoherent, sinó una concepció del pur i atent esperit, tan fàcil i diferent, que no quedi en absolut cap mena de dubte respecte d'allò que entenem, o , el que és el mateix: una concepció no dubtosa de la ment pura i atenta que neix de la sola llum de la raó, i que, per ser més simple, és més certa que la mateixa deducció, la qual, però, tampoc pot ser mal feta per l'home...”

La intuició és una activitat pura i simple de la ment que es produeix quan copsem intel·lectualment quelcom de forma clara i distinta; “apareix tan sense esforç i tan distintament a una ment atenta i no emboirada que quedem completament lliures de dubte en quant a l'objecte de la nostra comprensió”.

La intuició pot atènyer nocions com la d’extensió, la de moviment i la de figura; també veritats indubtables com “jo existeixo”, “jo penso”; i, finalment, lligams establerts entre diverses veritats, com per exemple la noció comú “dues coses iguals a una tercera són iguals entre elles”. Aplicada a un cas concret, aquesta noció ens permet afirmar que si 1 + 3 = 4 i 2 + 2 = 4, intuïtivament sabem que 1 + 3 = 2 + 2. No obstant això, Descartes s’adona que no sempre som conscients de l’evidència del coneixement intuitiu i ens ho mostra a la Regla 12 quan escriu: “sovint és més fàcil examinar diverses natures juntes que separar-ne una de les altres. Així, per exemple, puc conèixer un triangle encara que mai no m’hagi adonat que, en aquest coneixement es troba implícit el coneixement d’angle, de línia, etc.; tanmateix, això no ens impedeix de dir que la naturalesa del triangle es composa de totes aquestes naturaleses i que elles són millor conegudes que aquest triangle perquè són elles les que es troben compreses en ell.”

Ja sabem que només és segur allò copsat a través de la intuició. Ens falta ara veure com s’aplica. Segons Descartes existein quatre facultats per arribar al coneixement: l’enteniment, la imaginació, la memòria i els sentits. De les quatre “...només l’enteniment es capaç de percebre la veritat”, ja que aquest “no pot mai ser enganyat per cap experiència, si se cenyeix exclusivament a la intuïció precisa de l'objecte...” Què passa amb les altres tres? Que no podem estar segurs d’elles, no sabem si “la imaginació reprodueix fidelment els objectes dels sentits, ni si els sentits reben les veritables figures de les coses, ni finalment si les coses externes són sempre com ara apareixen, ja que en totes aquestes coses estem subjectes a error...” Les coses no ens són donades tal com són, sinó que es troben presents a la nostra ment com a idees, com a representacions, i suposem que a aquestes representacions corresponen les realitats existents. Nosaltres només coneixem idees. Les idees són el punt de partida del coneixement.

Quin és, llavors, el criteri de veritat? De quina manera el nostre enteniment arriba a la veritat? La filosofia antiga i medieval definia la veritat per l’adequació de la idea amb la realitat. Però com ara la realitat existent està en crisi ja que només coneixem idees, no es pot invocar el criteri de l'adequació o conformitat. A partir de Descartes, el criteri ja no és l’adequació de les idees a les coses, sinó que es troba en l’evidència de les idees.

Un coneixement és veraç quan és evident, i és evident quan es presenta clara i distintament a l’esperit; per tant, la veritat de les idees està en la seva evidència o, més exactament, en la seva claredat i distinció. Són aquestes les idees clares i distintes, i que Descartes anomena naturae simplices -natures simples-, “conegudes per si mateixes i que mai contenen falsedat alguna”.

Intuïció i deducció són els camins més segurs cap al coneixement; però es tracta de capacitats que, si les volem fer servir adequadament, necessiten d’un bon mètode que les dirigeixi. El mètode indica “com usar la intuició per no caure en l’error (...) i com ha portar-se a terme la deducció per tal que nosaltres arribem al coneixement de totes les coses.” Però aquesta és una altra història.

Materials elaborats per Aquesta adreça electrònica s'està protegint contra robots de correu brossa. Necessites JavaScript habilitat per veure-la.